De Figueres a París. Un itinerari geogràfic i artístic

Podem preguntar-nos si aquesta in-terpretació retrospectiva respon d'alguna manera a la veritat. Inicialment, la hipòtesi que planteja Dalí, en virtut de la qual ell hauria planificat mil·li-mètricament l'evolució de la seva trajectòria, no es correspon amb el contingut dels documents d'aquell període emergent. Les cartes que es creuava amb tots aquells personatges barcelonins (amb Dalmau, amb Gasch, amb Montanyà...), per exemple, de-mostren la intensitat amb la qual Dalí vivia el seu període antiartístic, la veritable emoció que li produïa l'obra de Le Corbusier, l'admiració que sentia per pintors que, més tard, rebutjaria amb ímpetus renovats. Però, tot amb tot, és evident que Dalí era un estrateg molt ben dotat i que, si no va ser ca-paç de planificar la seva carrera amb el grau de manipulació que traspuen aquelles paraules, és cert que no sempre demostrava tots els seus interessos als seus companys de viatge. O, potser més versemblantment, era un personatge al qual li costava ben poc alterar els seus referents i, com és ben conegut, un cop havia variat les seves posicions, rebutjava les antigues i defensava les noves amb una ve-hemència similar.

El que resulta evident és que l'harmonia i la complicitat que van demostrar Dalí, Gasch i Montanyà mentre participaven conjuntament en les activitats desenvolupades al voltant de la revista L'Amic de les Arts (el Manifest Groc , les «guies sinòptiques», les conferències a l'Ateneu «El Centaure» de Sitges...) amagaven, en el cas de Dalí, unes estratègies diferents a les dels seus companys. És significatiu, en a-quest sentit, que l'agost de 1928, quan Gasch es mostra dubtós o contrariat pels efectes que havia tingut el Manifest Antiartístic , Dalí li respongui: «Davant dels putrefactes era absolutament necessari adoptar l'actitud que hem adoptat. A París tots sabem que tot lo que aquí hem dit seria ridícul, millor dit, res de lo que allí dèiem ens preocupava a nosaltres ni gens ni mi-ca, almenys a mi, però si haguéssim parlat de les coses que ens interessaven a nosaltres en aquell moment nin-gú s'hagués adonat de res. Si aquí a Catalunya els Mir, Iu Pascual, Serra, etc., fossin Ozenfant, Gleizes, Cocteau, etc., nosaltres haguéssim pogut fer un manifest contra aquests reclamant-nos de l'instint, de la intensitat poètica, de la sobrerrealitat, etc., etc.». Em sembla que aquesta carta resulta clau, no tant per donar la raó a Dalí quan, en la seva autobiografia, es desentenia del seu període de més contacte amb la cultura catalana, com per veure que aquesta desafecció, aquesta interpretació interessada, ja l'havia co-mençat a llaurar en el procés que l'havia de conduir de la perifèria al centre de l'art internacional.

Els anys quaranta, Dalí, després d'assolir una posició preclara a París, acabaria tornant a regenerar la seva obra, immiscint-la en nous imaginaris, per accedir a un nou centre de difusió artístic: Nova York. És en aquell nou moment quan redacta la seva Vida se-creta . Un moment en el qual, com a-caba d'apuntar Fèlix Fanés (2003), Dalí (re)construeix el seu personatge i n'elimina aquells aspectes que li semblen poc coherents amb les posicions que havia mantingut a París des de l'any 1929. Formava part de la nova estratègia: reinventar el passat, el seu passat. Un passat del qual volia eliminar a-quells anys barcelonins en el transcurs dels quals havia defensat a peu i a cavall, entre altres coses, Le Corbusier i les postures racionalistes. Unes po-sicions que no quadraven gens bé amb les paranoies surrealistes que, partint de Gaudí, desenvoluparia al si del surrealisme més pletòric dels anys trenta.

Joan M. Miguet Batllori és professor d'història de l'art de la Universitat Autònoma de Barcelona

nota

Alguns aspectes del que s'exposa en a-quest text són ampliats en el volum El Ma-nifest Groc. Dalí, Gasch, Montanyà i l'antiart, que editarà Cercle de Lectors/Galàxia Gutenberg amb motiu de l'exposició homònima que s'inaugurarà a mitjan juny de 2004 a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

S. DALÍ, «Els meus quadros del Saló de Tardor», L'Amic de les Arts, núm. 19, 31/ X/1927.

S. DALÍ, «Nous límits de la pintura», L'Amic de les Arts, núm. 22, 29/II/1928.

S. DALÍ, «Joan Miró», L'Amic de les Arts, núm. 26, 30/VI/1928.

S. DALÍ, «Nous límits de la pintura (III)», L'Amic de les Arts, núm. 25, 31/V/1928.

F. FANÉS, Salvador Dalí. La construcción de la imagen 1925-1930, Madrid: Electa, 1999.

F. FANÉS, «Pròleg», a S. DALÍ, Obra completa, volum I, Barcelona: Edicions Destino i Fundació Gala-Salvador Dalí, 2003.

S. GASCH, «L'exposició col·lectiva de la Sa-la Parés», L'Amic de les Arts, núm. 19, 31/ X/1927.

J.M. MINGUET BATLLORI (ed.), Salvador Da-lí. Lletres i ninots. (Fons Dalí del Museu Abelló), Barcelona: Museu Abelló, 2001.