De Figueres a París. Un itinerari geogràfic i artístic

La primera trajectòria artística de Salvador Dalí conforma un itinerari geogràfic o urbà molt precís: Figueres, Madrid, Barcelona, París. Després, els anys trenta, aquesta ruta s'expandeix i es diversifica a partir del moment que, sota la protecció de la marca surrealista, assoleix un poder de convocatòria important en els sistemes artístics mundials. I en l'incipient món de la cultura de masses, també. Però aquella embranzida internacional, que més tard no va conèixer fronteres i va convertir el pintor en un personatge popular, només va ser possible després que, entre 1925 i 1929, Da-lí aconseguís conquistar la que aleshores era la capital artística del món, París, des d'una població comparativament minúscula com la seva Figueres nadiua.

Efectivament, el primer itinerari professional de Dalí parteix d'una població perifèrica en assumptes artístics com Figueres. Però es trasllada ben aviat a dues ciutats que, aleshores, suposaven la centralitat cultural a Espanya, almenys en aparença: Madrid i Barcelona. Als divuit anys, Dalí marxa de Figueres per estudiar a la capital d'Espanya. Allà ocorreran diverses coses. En primer lloc, entrarà en contacte amb un seguit de personatges que el faran adonar-se que les seves inquietuds culturals són compartides: Federico García Lorca, Luis Buñuel, Rafael Barradas, Pepín Bello... Aquests i al-tres personatges d'alta envergadura intel·lectual que conegué en el seu pe-ríode d'instrucció degueren proporcionar-li la sensació que no es trobava sol. D'altra banda, a Madrid va tenir l'oportunitat d'entrar per primer cop en contacte amb dos mons aparentment oposats: l'art clàssic, que va po-der visitar assíduament al Museu del Prado (ja sabem la transcendència que acabarien tenint en la seva pintura al-guns mestres de la història de l'art com Tiziano, Rafael, Leonardo o Vermeer, entre altres), i l'art europeu d'avantguarda. Sembla que és a la Residencia de Estudiantes de Madrid i al costat dels seus nous amics on es fascina pels nous corrents artístics, tant els que coneix a través de revistes (com Valori Plastici, Lacerba i, sobretot, L'Esprit Nouveau), com aquells al-tres de gènesi estrictament madrile-nya, com l'ultraisme. Així, en una carta que l'estiu de 1923 envia al seu amic figuerenc Joan Xirau (Minguet, 2001), Dalí descriu el paisatge de l'avantguarda madrilenya amb aquestes paraules: «A Madrid, al revés de Barcelona, la pintura moderna d'avantguarda no sols no ha repercutit sinó que ni tan sols és coneguda (excepte un nucli de poetes i literats que és dels que parlaré). No obstant, en literatura, poesia sobretot, hi ha una vertadera generació que de Rimbaud a Dada han seguit totes les etapes amb llurs alegries i inquietuds. La literatura, la poesia d'aquesta gent és eminentment jove i mo-derna amb tots els avantatges i desavantatges que això implica, però condicions indispensables de tota obra d'art de gent jove». En aquella mateixa carta, Dalí defineix un personatge in-dispensable de l'avantguarda madrilenya d'aquell moment, Guillermo de Torre, com «el nostre equivalent d'en Marinetti».

Tot amb tot, Dalí degué percebre que Madrid no era el lloc des del qual podia fer progressar la seva pintura. Es deuria adonar, si se'm permet l'exageració, que en matèria artística la capital d'Espanya era tan perifèrica com la mateixa Figueres quant als seus interessos. Al capdavall, la programació expositiva de la capital estava ancorada en la tradició realista. És molt coneguda l'anècdota de la seva expulsió de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, quan insultà els professors que l'havien d'examinar tot acusant-los d'incompetents. I és que pel jove Dalí els ensenyaments artístics que havia rebut a Madrid havien estat molt decebedors. Definitivament, Ma-drid no era la ciutat centre que havia pogut sospitar. Madrid també era pe-rifèria.

Abandonada aquesta possibilitat, doncs, Dalí es concentrà en Barcelona, una ciutat en la qual, com acabem de llegir, ell mateix pensava que, al contrari de Madrid, l'avantguarda pictòrica hi havia tingut un cert ressò. I és cert: en tot el territori peninsular no hi havia hagut un lloc com les Galeries Dalmau de Barcelona en el qual s'haguessin presentat, entre 1912 i 1925, alguns dels artistes que suposaven una alternativa a l'art més retòric o convencional: Duchamp, Gleizes, Charchounne, Picabia, Joan Miró...

És per això que va fer, precisament a Barcelona i al local regentat per Josep Dalmau, dues exposicions individuals: la primera, del 14 al 27 de novembre de 1925; i la segona, del 31 de desembre de 1926 al 14 de gener de 1927. Això al costat de la seva participació en algunes exposicions col·lectives, a la mateixa sala Dalmau o a la més conservadora Sala Parés. El conjunt d'aquestes exposicions, que Fèlix Fanés (1999) ha resseguit amb detallisme, mostren una trajectòria canviant en la pintura daliniana del període: una discontinuïtat estilística, com veurem tot seguit. Aquesta discontinuïtat, farcida d'influxos avantguardistes i de constants retorns a la tradició, va fer que la crítica d'art catalana del període no tractés gaire bé la segona exposició del pintor i els moments immedia-tament posteriors. Decididament, no el van entendre. O el van entendre massa.

I és que a la miopia de la crítica ca-talana, que no va saber copsar la força de l'obra que Dalí estava construint -com tampoc no havia sabut percebre, una dècada abans, l'originalitat de la proposta de Joan Miró-, cal afegir que l'empordanès havia iniciat un compromís inequívoc amb el grup d'avantguarda reunit al voltant de la revista L'Amic de les Arts . Un compromís que el dugué a convertir-se en un personatge rupturista i polèmic i a ser tractat encara amb menys delicadesa per part de la crítica, tret del seu gran amic del moment, Sebastià Gasch. Conclusió: sembla que cap a mitjan 1927, pel cap baix, Dalí pren clara consciència que Barcelona també era una perifèria, almenys pels seus horitzons artístics. És cert que havia pogut exposar a la galeria més avançada de la ciutat, però el ressò més aviat negatiu que aquesta activitat havia tingut en la premsa especialitzada, i en els compradors potencials, no era el que un artista ambiciós com ell podia esperar.

En aquell moment, rebutjades Figueres, Madrid i Barcelona com a destins de la seva carrera, Dalí devia tenir molt clar que el seu objectiu final era el centre més important en la difusió de l'art mundial en la segona meitat dels anys vint: París. I també devia tenia clar que l'únic camí possible per assolir aquella ciutat/centre era utilitzant Barcelona, la perifèrica Barcelona, com a punt d'ejecció. Ben mirat, hi havia uns antecedents insignes d'artistes que havien marxat de Catalunya per assolir un prestigi internacional a París: Picasso i Miró. Especialment, Joan Miró. Cal te-nir en compte que Miró era un referent molt proper per Dalí, no solament per la probable sintonia que sentís per la seva pintura, sinó perquè el seu amic Gasch era, al seu torn, gran amic de Miró i des de l'any 1927 hi ha un contacte recurrent entre els dos artistes. El maig de 1927, per exemple, Dalí fa arribar a Miró unes fotografies de quadres seus perquè l'autor de La masia les ensenyi als seus amics de París. Co-neixem l'opinió de Miró a través d'una carta (datada l'11 de maig de 1927) que envia a Gasch: «Dubto que aquí això pugui interessar a ningú. Vaig portar les fotos a en Pierre, que em va dir que era tout à fait Picasso ».