Turquia i el repte kurd

Europa, un salvavides

La victòria dels islamistes moderats de l'AKP (Partit de la Justícia i del Desenvolupament) l'any 2002 obrí noves expectatives tant per als kurds com per als sectors proeuropeistes. De fet, islamistes moderats i kurds comparteixen la idea que l'adhesió de Turquia a la UE és l'única solució als problemes interns de Turquia a causa del pes esproporcionat dels militars en la vida política del país. Els islamistes s'havien oposat a la integració europea fins als anys noranta, privilegiant el projecte d'un mercat únic amb els països musulmans que passaria, en una segona etapa, a transformar-se en una entitat política. El cop d'estat "tou" dels militars el febrer del 1997 contra el govern del primer ministre islamista Necmettin Erbakan, però, va fer prendre consciència als seus companys de partit de la importància de la democràcia i de l'estat de dret. Avui dia, el partit d'Erdogan veu Europa com la «terra de justícia» i busca en Europa la protecció jurídica que no sembla trobar en el marc legal vigent a Turquia a causa de les reticències dels neokemalistes. Pels kurds, la perspectiva d'una integració a la UE permetria resoldre l'anomenada «qüestió kurda» gràcies a la garantia de certs drets polítics i culturals a l'interior de Turquia, juntament amb la renúncia a la creació d'un Kurdistan independent reagrupant les regions kurdes d'Iraq, Iran i Síria. L'adhesió turca, a més, portaria la UE a invertir recursos econòmics en una regió marginalitzada i castigada per la política de terra cremada practicada per l'exèrcit turc durant els anys noranta. Leyla Zana, símbol de la resistència kurda, està disposada a fer el paper de moderadora del camp kurd per aconseguir que Turquia entri a la UE a canvi d'un reconeixement oficial de la diversitat cultural i lingüística del país. L'exdiputada kurda ja ha posat les bases d'un nou partit legal, el Moviment Democràtic i Social, amb l'objectiu de defensar una certa autonomia per als kurds i treballar conjuntament amb els partits turcs que vulguin avançar cap a una veritable democratització del país.

La iniciativa de Zana s'ha vist, però, bloquejada pel retorn de les armes. A finals de maig del 2004, el PKK va anunciar la fi de la treva que havia declarat cinc anys enrere. La calma relativa a les regions kurdes havia permès el retorn d'una certa normalitat per als habitants de l'est del país. En el mateix sentit, les tímides mesures liberals del govern d'Ankara respecte a la cultura kurda haurien estat impensables en un clima de guerra. D'un any ençà, però, l'increment de l'activitat de la guerrilla ha provocat el retorn al Kurdistan turc d'algunes pràctiques pròpies dels pitjors moments. Segons la principal organització de drets humans de Turquia (IHD), les violacions dels drets humans han augmentat paral·lelament a l'increment de les accions armades.

Davant l'espectre d'una nova guerra bruta, el paper de Leyla Zana i els seus companys, especialment Hatip Dicle, pot ser molt important per canalitzar les reivindicacions culturals kurdes dins del marc institucional d'una Turquia veritablement democràtica. En una de les primeres declaracions públiques de Zana, aquesta va demanar al PKK la represa de la treva durant sis mesos més a fi de permetre l'establiment de negociacions amb el govern d'Ankara. Fou una iniciativa mal vista pels sectors més radicals del nacionalisme kurd, que veuen en el projecte dels exdiputats una estratègia del govern d'Ankara per aïllar el PKK. Els més pessimistes vaticinen un enfrontament entre els partidaris de Leyla Zana i els militants del PKK, cosa que afavoriria una vegada més els sectors més nacionalistes i conservadors de l' establishment turc. Una altra possibilitat és que Zana sigui incapaç de marcar el seu propi territori davant del discurs radical del PKK i el seu partit acabi en un intent fallit.

El cop militar de 1980 no va instaurar només una dictadura; el Consell Nacional de Seguretat (MGK) va destruir les bases de la societat civil turca, va deixar en herència una constitució lliberticida (1982) i sobretot una doctrina oficial no escrita: l'anomenat «consens obligatori». Aquest consens, al qual fa referència Etienne Copeaux, és un conjunt d'opinions, criteris i comportaments públics exigits al ciutadà sobre certs valors (el kemalisme i els seus principis), sobre certs esdeveniments del present (la «qüestió kurda» i la «qüestió xipriota») o del passat (el genocidi armeni) i sobre certes institucions (el paper de l'exèrcit en la vida política del país). [ 6 ]

Aquest «consens» imposa de fet un sistema polític extremadament rígid al qual tots els actors de la "societat civil" del país (islamistes, empresaris, sindicalistes, defensors dels drets humans, organitzacions kurdes i alevis) s'han adaptat. Així, l'obsessió dels militars per la seguretat nacional i per la unitat nacional ha estat integrada pels diferents líders socials i ha limitat, de fet, allò que és "pensable". Dit d'una altra manera, presentar-se com a defensor dels valors de la república és l'únic mitjà per donar una certa legitimitat a les pròpies reivindicacions, ja siguin religioses o ètniques. [ 7 ]

Aquest marc explica, per exemple, que Leyla Zana es mostri extremadament moderada quant a les reivindicacions «particularistes» i pretengui liderar un moviment transversal format per kurds i turcs. En el mateix sentit, només tenint en compte aquest «consens obligatori», es poden entendre les declaracions del líder del PKK Abdul·là Öcalan defensant els «valors republicans» des de la presó d'Imrali. Si la societat civil turca és presonera d'aquesta llosa imposada pels militars el 1980, és possible una autèntica democratització del país i una solució negociada del «problema kurd»?

De moment, el govern d'Erdogan, tot i comptar amb una majoria absoluta al Parlament, no ha sabut trencar amb el «consens obligatori» i continua mostrant-se solidari amb les preocupacions unitaristes de la cúpula militar. La voluntat de bona part de la societat turca d'entrar a la UE, però, passa inexorablement per la negociació entre islamistes moderats, alevis i kurds d'un nou contracte social i l'abandonament del neokemalisme com a ideologia oficial; és a dir, una redefinició de la ciutadania a Turquia que deixi lloc a l'especificitat de cada grup a canvi de la renúncia a l'ús de la violència com a mitjà d'expressió política.

La porta mig oberta deixada per Brussel ·les el mes d'octubre passat pot ajudar a engegar aquest procés. Tanmateix, la societat turca té la darrera paraula.

H. BOZARSLAN, La question kurde. Etats et minorités au Moyen-Orient , París: Presses de Sciences PO, 1997.

E. COPEAUX, «Le consensus obligatoire », en I. RIGONI (ed.), Turquie: les mille visages , París: Syllepse, 2000.

O. ROY (ed.), La Turquie aujourd'hui. Un pays européen? , París: Universalis, 2004.

G.DORRONSORO (ed.), La Turquie conteste. Mobilisations sociales et régime sécuritaire , París: CNRS, 2005.

E. MASSICARD, L'autre Turquie. Le mouvement aléviste et ses territoires , París: P.U.F., 2005.

J-F. PEROUSE, La Turquie en marche. Les grandes mutations depuis 1980 , Villeneuve-d'Ascq: Editions de la Martinière, 2004.

G. SALAME, «Où sont les démocrates?», en G. SALAME (ed.), Démocraties sans démocrates , P a r í s : Fayard, 1994 .