Les formes de la vida catalana. Una visió desde l'exili

Efectivament, Ferrater no nega la importància de l'experiència sinó l'absoluta necessitat que aquesta experiència vagi acompanyada, seguida, per la ciència, per tal d'assolir una «finalitat precisa» i no endinsar-se en una via d'autodestrucció. Igualment, «seny» és oposat amb força a «sentit comú». Novament aquí ens ressona el pensament orsià. Aquesta vegada la seva Doctrina de la intel·ligència , que trobarà la formulació més madura en El secreto de la Filosofía (1947). Efectivament, tant Ors com Ferrater Mora dediquen línies contundents a prendre distància dels postulats del common sense . Així, per Ferrater, «el sentit comú [...] al·ludeix a la possessió d'una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a l'eliminació de l'ideal, a la supressió de l'esperit». I per Ors, «el sentido común [...] es democrático, mientras que la cultura es aristocrática».

El sentit comú és vulgar i democràtic perquè és l'acceptació d'una no-experiència col·lectiva com a criteri per a no-experiències individuals que ja mai no tindran lloc. Contra el seny, el sentit comú frena l'impuls de conèixer emparant-se en una experiència pretesament ja feta (que veritablement no ha fet ningú) i imposa, per tant, límits al coneixement individual.

Hem de fer esment, almenys, d'una altra noció que Ferrater posa en joc en aquest capítol: el quixotisme. I aquí Ferrater esmenta explícitament Miguel de Unamuno: «El quixotisme és, com Unamuno ha proclamat innumerables vegades, la follia per maduresa de l'esperit; és la conseqüència d'un interès permanent pels homes i per tot allò que pugui deslliurar-los de la injustícia i de la mentida».

La relació entre quixotisme i seny ens mostra que, contra el que podria fer pensar una lectura superficial d'aquesta forma de vida, el seny, tal com el pensa Ferrater Mora, pot ser perfectament desassenyat; o, dit altrament, que seny no és necessàriament sinònim de sensatesa sinó d'una voluntat ferma d'ordenar l'experiència i omplir-la de sentit.

La mesura és, potser, de les quatre formes de vida ressenyades per Ferrater Mora, la menys substanciosa. Una vegada més, el terme té ressonàncies clarament orsianes. Per Ferrater, la mesura catalana està directament emparentada amb un tarannà clàssic, mediterrani, que defuig per naturalesa l'excés. En realitat, l'autor dedica bona part d'aquest capítol a defensar la propensió del caràcter català a la concreció i argumenta aquesta tendència

defensant la inclinació majoritària dels catalans cap a les arts plàstiques, arts molt més fortament arrelades a allò concret que la música o la literatura, segons ell.

Si deixem de banda aquesta oposició entre àmbits artístics, les aportacions més importants d'aquest capítol són, d'una banda, la definició de la mesura com a element harmonitzador entre la sensibilitat i la intel·ligència i, de l'altra, l'objectivitat i l'eficàcia com a «pilars cardinals de la mesura». El català exerceix de mesurat en dos temps. En el primer, i per mor de l'eficàcia, defuig la dispersió, la confusió, i acota els marges de la seva vivència. Si restés aquí, però, la seva seria una experiència necessàriament limitada, restringida. En un segon moment, doncs, sense renunciar als marges que s'ha prèviament traçat, fa un esforç per mirar més enllà i fer-se amb una objectivitat que li mancaria si es quedés tancat en el primer moviment.

Per Ferrater Mora, la viva imatge de l'actitud mesurada és la sardana, a la qual dedica belles paraules per tancar el capítol: «Per això és un cercle que uneix sense obligació i exclou sense càstig; és un moviment on la subordinació no és mai esclavitud i on la llibertat no esdevé mai anarquia. La sardana no és dansa de virtuosos ni d'inhàbils; no és dansa d'audaços ni de tímids; no és d'arrogants ni d'humils.

No vol solitud, sinó independència. No vol col·lectivitat, sinó companyia. No és monòleg solitari ni cor enfurit; és simple, fecund, interminable diàleg. La desconeguda divinitat que adora des del fons dels segles té un nom: és la Mesura».

Tot i que Eugeni d'Ors no dedica, en La Ben Plantada , una atenció quantitativament rellevant a la ironia, és també cert que l'únic moment en què aquesta virtut apareix és en l'«Ascensió de la Ben Plantada», un punt crucial per al desenvolupament de l'obra i, a més, enmig d'una enumeració que la situa just al costat, ni més ni menys, que del seny i la mesura (hem transcrit el fragment a l'inici de l'apartat dedicat al seny).

On sí, en canvi, la noció d'ironia es legitima com a concepte filosòfic potent és en la Doctrina de la intel·ligència orsiana. Com Ferrater, Ors reivindica la filiació socràtica d'aquesta ironia, oposada a la ironia romàntica (hegeliana, dirà Ors) que deriva en confusió. Tant per Ferrater com per Ors, la ironia constitueix la possibilitat d'integrar en el pensament la contradicció, la necessitat d'afirmar «però amb matisos» (Ors) o la de veure en les coses «la seva altra veritat» (Ferrater).

La ironia catalana és, segons Ferrater Mora, el punt de trobada entre una ironia «hispànica», que sorgeix de la desesperació i no té altre objectiu que ocultar-la, i una ironia «francesa», adreçada únicament a la intel·ligència i més interessada en els conceptes que en les coses. Contràriament, la ironia catalana és una ironia reveladora (per oposició a deformadora), que permet sobreviure al naufragi de la vida sense perdre'n en cap moment la consciència.

En definitiva, perquè les formes de Ferrater Mora continuïn, avui, donant-nos un missatge valuós, cal llegir-les, potser, com a «mitges formes» (una expressió que semblava plaure al filòsof i que lligaria perfectament, d'altra banda, amb el seu integracionisme posterior), més que no pas com a trets definitoris necessaris del caràcter català.