Les formes de la vida catalana. Una visió desde l'exili

El terme ucronia és l'equivalent, en el pla temporal, a allò que utopia és en l'espacial. Si utopia designa el no-lloc ( u-topos ), ucronia designa el no-temps ( u-cronos ). Concretament, la Uchronie de Renouvier fa referència -com dicta el subtítol- al «desenvolupament de la civilització europea, no tal com ha estat sinó tal com hauria pogut ser». El relat de Renouvier (republicà convençut i anticlerical) imagina què hauria passat si el cristianisme, que ve d'orient, no hagués aconseguit traspassar les fronteres de l'Imperi romà i hagués evolucionat només en l'àmbit oriental. Es tracta, per tant, d'una història-ficció que pretén fer ressaltar el rebuig de tota fatalitat històrica i de la concepció d'un utopisme progressiu, al marge de la plena llibertat personal.

I en aquesta concepció històrica sembla que Les formes de Ferrater s'emmotllen força bé. Aquesta pot ser, de fet, una bona clau de lectura per a tot el prefaci, que és com un petit tractat de pecats i virtuts (orgull, supèrbia, ressentiment, humilitat) que pretén subratllar la importància de la llibertat humana i la seva capacitat de fer virar la història al marge de lleis metahistòriques.

En aquest sentit, i d'acord amb Renouvier, Ferrater no accepta que el català, «com que és d'una determinada manera», estigui «destinat» a fer o deixar de fer res en concret. Ben al contrari, com ell mateix afirma: «Aquest preàmbul vol dir, abans de tot, una cosa: que les formes ací descrites i àdhuc exaltades no són ni molt menys una herència que pugui alegrement malbaratar-se. Si així fos, ésser català seria tasca ben senzilla. Però el català no és català sols per haver nascut a Catalunya.

No ho és tampoc, com lleugerament s'afirma o es creu, pel fet d'exaltar a cada moment la seva naixença. Cabalment aquest prefaci no té altra intenció que la de demanar als catalans que no es deixin emportar pel corrent perillós de la supèrbia». La supèrbia és, en Ferrater, la confiança cega en les virtuts col·lectives. La supèrbia és, immediatament després d'una guerra civil, no ser conscient de la fragilitat de la pròpia identitat. La supèrbia és pensar que la història està determinada metafísicament i que hi ha tendències irrefrenables amb les quals la personalitat -individual i col·lectiva- no pot lluitar.

En definitiva, el prefaci de Les formes de la vida catalana -que fa llum a tota l'obra i que amb tota probabilitat va ser redactat al final- pot ser fàcilment llegit sota la influència d' Uchronie de Renouvier. Podem fins i tot pensar aquest prefaci com una petita Ucronia . I és que, de la mateixa manera que Renouvier, en la seva Uchronie , ens explicava "allò que hauria passat si..." Ferrater, en aquest "prefaci ucrònic", ens hi intenta prevenir "d'allò que podria passar si...".

De les quatre formes, la continuïtat, a la qual Ferrater dedica el primer capítol, és potser la categoria més orteguiana. És cert que Ors parla, en més d'una glosa, de continuïtat. Per citarne només algunes, podem referir les següents, extretes de La Ben Plantada : «Les inspiracions signifiquen moments divins; mes la continuïtat representa també una inspiració, que santifica una llarga sèrie de moments»; i «No vull portar-vos revolució, mes continuació».

I, potser, l'homenatge més espectacular a la continuïtat Ors el plasma en una glosa del 1909, on l'entronitza en el panteó del nou santoral noucentista, situant-la en un tetragi entre santa Civilitat, santa Disciplina i santa Eficàcia.

Ferrater Mora, però, no assimila continuïtat i tradicionalisme. La continuïtat catalana participa, només en part, d'una continuïtat hispànica, que Ferrater no valora gens positivament. El món català seria més «una actitud moral i religiosa que una història o una cultura» si tan sols begués d'aquesta continuïtat de la permanència hispànica. A aquesta primera continuïtat, però, Ferrater hi afegeix el que ell anomena la «continuïtat europea».

D'una manera molt gràfica, Ferrater il·lustra aquesta continuïtat com la que es dóna en una frase quan se li afegeixen nous elements. Si aquests nous elements s'adiuen amb els precedents -si hi ha continuïtat- la frase es veurà renovellada, tota ella, a cada nova adjunció. Qui vulgui, en canvi, afegir nous elements trencant la continuïtat amb els precedents, no aconseguirà ni regenerar semànticament els antics ni ampliar amb sentit la frase.

I en aquesta manera de concebre la continuïtat trobem més ressons de la teoria de les circumstàncies orteguiana que del projecte noucentista d'Ors. El mateix Ferrater Mora, apropant-se al pensament d'Ortega y Gasset, afirmava: «El presente se integra con el pasado sólo cuando "asume" este último. Ahora bien, aunque "asumir" el pasado es ponerse a su lado, no es ni mucho menos ponerse de su lado. Es más bien determinar la posición -la posición histórica- del presente».

De les quatre formes, la continuïtat «senyoreja enmig de totes» i és directament posada en relació amb el sentit i amb la consciència. Una vida amb continuïtat és una vida que es viu amb sentit («que cada un dels seus actes

pugui ser comprès en funció de la totalitat de la vida») i amb consciència («viure lúcidament i amb plena consciència significa el mateix que viure amb continuïtat, que existir arrelat a la tradició i al passat»).

La continuïtat és, doncs, una categoria híbrida que enfonsa les seves arrels alhora en Ors i en Ortega i pren, en Ferrater Mora, matisos diferents però que no s'exclouen. No deixa de sorprendre, però, que d'aquestes dues arrels, la que s'endinsa en Ors està molt a prop de la continuïtat hispànica, mentre que la que beu d'Ortega se'ns mostra més propera a la continuïtat europea que a la hispànica. Un encreuament de referències interessant, la singularitat del qual només serà superat en el darrer capítol («La ironia») quan Cervantes (!) serà erigit en «model de la veritable fecunditat de la ironia» que caracteritza el poble català.

Aquest és, potser, el capítol més ric en ressonàncies diverses, a causa, d'una banda, de la forta tradició que revesteix el mot seny i, de l'altra, de les nombroses nocions col·laterals (sentit comú, puritanisme, quixotisme...), que Ferrater Mora hi fa entrar en diàleg. D'entrada, la referència immediata del terme la trobem, novament, en el programa noucentista d'Ors. Només a tall d'exemple podem citar, de La Ben plantada : «una feminitat perfecta, reunint, tant com gràcies de corporal harmonia, gràcies de seny i de moral discreció»; «Només aquest nom, Teologia natural, ja signa que es tracta d'alguna cosa enraonada i que s'ha pensat segons el sentit d'harmonia i segons el Seny»; o bé, «perquè duran arreu una mateixa primacia de valors de contemplació, una ironia rica en indulgències, i una mateixa majestat i els mateixos seny i mesura».

Amb majúscula o amb minúscula, el seny d'Ors és el de Ferrater Mora: una doble orientació (cognitiva i ètica) que cerca l'equilibri entre la ciència i l'experiència, entre el puritanisme i el romanticisme, entre la raó pura i l'orgia romàntica. Es tracta d'un tipus d'equilibri que, en la formulació ferrateriana, fa pensar en l'equilibri nietzscheà entre el component apol·lini i el dionisíac.