Les formes de la vida catalana. Una visió desde l'exili

Josep Ferrater Mora comença el seu assaig Eugenio d'Ors: sentido de una filosofia (1946) preguntant-se: «por qué la imagen de un autor que con más frecuencia se reproduce resulta a menudo distinta no sólo de las intenciones que al autor movieron, mas también de la realidad -o cuando menos del valor real- de la obra que produjo».

Ferrater mateix hauria d'inquirir sobre aquesta qüestió 21 anys més tard (a la Confesión preliminar de les seves Obras selectas ), aquesta vegada a propòsit de la seva pròpia obra i no sense una bona dosi d'ironia: «La fama de un autor puede inclusive ser, y es con no escasa frecuencia, resultado de algún malentendido».

El filòsof barceloní escrivia això adonantsede la impossibilitat de foragitar la notorietat que li havia conferit la confecció del monumental («ingente, y hasta como monstruoso») Diccionario de filosofía i que havia deixat en un trist segon pla la resta de la seva no menys monumental producció filosòfica.

Quaranta anys més tard, la recepció de l'obra de Ferrater Mora sembla haver canviat poc. D'entre la cinquantena de títols que conformen l'opus ferraterià, els que sens dubte són més coneguts són el Diccionario de filosofía , d'una banda, i Les formes de la vida catalana , de l'altra.

Si el diccionari ha esdevingut obra de referència especialment en l'àmbit acadèmic i filosòfic de parla hispana, l'assaig que ens proposem de ressenyar ha conegut certa notorietat entre el públic català gràcies a les múltiples edicions que se n'han fet d'ençà que va aparèixer a Santiago de Xile el 1944 i que li han valgut un lloc en la popular col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana, d'Edicions 62 i "la Caixa".

Ferrater Mora escriu Les formes de la vida catalana cinc anys després d'haver-se acabat la Guerra Civil espanyola, en la qual va participar des de les files republicanes. Al llarg d'aquests cinc anys va viure exiliat, primer a París (1939), poc després a Santiago de Cuba (1939-1941), i més tard a Santiago de Xile (1941-1947), des d'on passaria als Estats Units per establir-se definitivament a Pennsilvània, al Bryn Mawr College. És, per tant, una obra que no es pot deslligar de l'experiència de l'exili. Josep-Maria Terricabras ha insistit en el caràcter exòdic de la filosofia ferrateriana: «En el caso de Ferrater, el exilio es algo más que una circunstancia política o una vivencia personal. Es también una categoría filosófica».

No cal, en el nostre cas, anar tan lluny per entroncar Les formes de la vida catalana amb una necessitat d'apropament a la realitat catalana imposada per la distància. La mateixa necessitat que portà a veure la llum -més o menys coetàniament- obres com The Spirit of Catalonia (1946) de Josep Trueta, Cataluña (1952) de Josep-Maria Batista Roca o Notícia de Catalunya (1954) de Jaume Vicens i Vives. Això no obstant, seria un error considerar Les formes de la vida catalana com una obra merament nostàlgica. Ben al contrari, Ferrater no s'apuntà mai al club dels malenconiosos i si pouà en les categories noucentistes per elaborar el seu assaig sobre el caràcter psicosocial català va ser sempre per mirar endavant, per traçar un projecte que permetés superar la desfeta d'una guerra i els inicis d'una dictadura.

Vet aquí, doncs, un primer marc per a Les formes de la vida catalana : l'apropament a la realitat catalana des de l'exili. Ara bé, aquest apropament es materialitza, com acabem de dir, recorrent metodològicament al tractat de psicologia col·lectiva intemporal, que enfonsa les arrels en el segle XIX i que a mitjan segle XX ja s'ha quedat sense oxigen. Si des del punt de vista de la intenció hem dit que Les formes de la vida catalana mirava sempre cap al futur, també hem de reconèixer que, des d'un punt de vista metodològic, miren molt més cap enrere -cap a la teoria del Noucentisme orsià- que no pas cap endavant -cap a la modernitat històrica d'un Vicens i Vives o, no cal dir, d'un Pierre Vilar. Les quatre «formes de vida» al voltant de les quals s'articula l'assaig de Ferrater -continuïtat,

seny, mesura i ironia- les trobem, en efecte, en l'Ors més programàtic, el de La Ben Plantada , però també en els

principis que vesteixen la seva Doctrina de la intel·ligència . I caldria afegir que, almenys la noció de continuïtat, deu també alguna cosa a un altre filòsof llegit i estudiat a bastament per Ferrater: José Ortega y Gasset.

Vet aquí, doncs, el segon marc: l'instrumental conceptual del Noucentisme, amb la seva teoria de la Raça inclosa (terme que, recordem-ho, no té en aquell moment, encara, un caràcter necessàriament biologista i que Ferrater no fa servir en cap moment directament, però la noció del qual pressuposa des de l'inici fins al final de l'assaig).

Finalment, ens sembla oportú referir-nos a un tercer i últim marc per situar Les formes de la vida catalana . Es tracta de l'obra Uchronie , del filòsof francès Charles Renouvier (1815-1903). ¿Quina rellevància pot tenir, per a l'assaig de Ferrater, una obra pràcticament desconeguda d'un autor -a casa nostra- pràcticament desconegut? Doncs que la versió castellana d' Uchronie va aparèixer a Buenos Aires en traducció, justament, de Josep Ferrater Morai l'any 1945, immeditament després, per tant, a l'aparició de Les formes de la vida catalana .

És raonable pensar que Ferrater Mora va alternar l'elaboració del seu assaig amb la traducció de les 375 pàgines d' Uchronie i que aquesta elaboració simultània devia influir poc o molt en la configuració del pensament de Ferrater en aquell moment.

Del fet que Renouvier i la noció d' Uchronie són filosòficament rellevants pel nostre filòsof, no ens n'ha de quedar cap dubte si tenim present que Diccionario de filosofía dedica una entrada tant a l'autor com a l'obra i que la dedicada a Renouvier és especialment generosa. De Renouvier, Ferrater n'hauria extret una idea que és subjacent en tot el seu assaig i, de manera especial, en el prefaci: la personalitat com a base de la història, com a llibertat a través de la història.

En el prefaci de Les formes de la vida catalana , Ferrater ens raona la justificació i els objectius del llibre. Després de confessar que, inicialment, havia pensat destinar el llibre als «no catalans» però que de seguida s'adonà del fet que «també per al català podia tenir sentit posar al descobert les seves rels més ocultes», declara: «La meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia».

Catalunya ha vist «trencada la seva continuïtat» per la Guerra Civil i és evident que aquesta circumstància podria portar-la a perdre de vista «les seves rels més ocultes». Aquí és on ens sembla que entra en joc d'una manera més manifesta la influència d' Uchronie , de Charles Renouvier. Però potser val la pena que dediquem un petit moment d'atenció a aquesta obra abans de prosseguir.