El deute de Robert Capa amb Federico Borrell, milicià

Friedmann va copsar més tendresa en la miliciana lletjota que, asseguda en un cafè (de la Rambla?), fullejava una revista de moda. Al carrer Fuencarral de Madrid, va enfocar una camioneta plena a vessar de guàrdies d'assalt i milicians, que aixecaven els braços i cridaven visques. Els vianants i els veïns, però, els desautoritzaven (i també a Capa): no els paraven gens d'atenció. Va ser una altra temptativa fracassada de "realisme social". La de Cerro Muriano seria la tercera, amb resultats fatals (no per a ell).

El 5 de setembre ell i la Gerda eren a Cerro Muriano. Sabem pel suís Frank Borkenau ( The Spanish Cockpit , 1937) que aquell va ser un dia agitat. Hi va haver gestos d'ofensiva d'un i altre bàndol. A mig matí ja s'havien esgotat. Borkenau va veure un parell d'avions nacionals, que volaven a gran altura, llançant bombes gairebé a l'atzar. La meitat no explotaven. L'artilleria enemiga també feia foc. Deurien ser canons de petit calibre, perquè no destruïen res. Inopinadament va córrer la veu que els moros s'havien infiltrat (Borkenau no en va veure cap) i es va estendre el pànic. Uns quants milicians i tot el veïnat van començar a fugir esvalotadament. Uns soldats lleials a la República van aturar les corredisses, amb la pistola a la mà. Només van deixar passar les dones, els nens i els vells.

En un indret prop d'allà, Friedmann va fotografiar aquells minuts de terror. Conformarien el reportatge (d'escassa qualitat) Commentils ont fui . La mort de Borrell s'hauria produït poc abans, o això creu Whelan ( Robert Capa. A Definitive collection, 2001). Una vaga al·lusió de Borkenau ho confirmaria. Ell i els seus dos fotògrafs haurien arribat a mitja tarda. Quan hi va haver el bombardeig aerix, es van refugiar a sota un pont. Allà se'ls van afegir uns milicians d'Alcoi, camarades del falling soldier . Segons el suís, eren gent brava, amb més valentia que els que havien fugit: «Els mancava, però, la disciplina fins a un punt increïble». Quan no queien bombes, sortien a contemplar els avions, cosa que delatava el seu amagatall.

El xofer de Borkenau es va atrevir a arribar fins al pont, amb el cotxe i l'escolta, però van desistir de marxar mentre durés el perill. I afegeix: «L'auto dels altres periodistes havia fugit ignomiosament.». No és segur que es referís a Capa i a Taro. Hi havia més gent de premsa (a Pozoblanco, cap al tard, passaria unes hores xerrant amb «uns quants periodistes espanyols»).

Còrdova, com Osca, era un escenari marginal. Aquells dies es lliuraven dues batalles importants: a Talavera de la Reina, que el coronel Yagüe havia pres el dia abans, i a Irun, acabada de conquerir pels requetès. El govern republicà estava més preocupat pel primer: temia que avancés directament sobre Madrid.

A Còrdova, a les primeres hores de la tarda, hi feia la calor pròpia de la canícula. Una de les fotos de Capa mostra un comissari donant instruccions a un grup de milicians: tots busquen l'ombra d'un arbre. L'hora de la migdiada havia aturat els bombardejos i les escaramusses. Els combatents de primera línia es mantenien als seus llocs: el pànic no havia arribat fins allà.

A Loma de Las Malagueñas, els sentinelles nacionals (o una patrulla de moros) van observar una activitat estranya en les posicions republicanes: una dotzena de milicians s'havien posat drets, treien mig cos fora i esclafien a aclamacions, mentre agitaven els fusells en l'aire. Després van córrer a adoptar una posició de tir, de cara a terra, a la trinxera més avançada. Robert Capa era allà, fotografiant-los.

Whelan ( Probing that Robert Capa's Falling Soldier is not a Fake ) ha cregut que, en aquell moment, van disparar uns trets que deurien cridar l'atenció de l'enemic. Un sergent instructor ho va negar. Les fotografies els mostren en una posició artificiosa, molt enganxats els uns als altres, per sortir al mateix clixé. S'alçaven massa sobre el terreny, i per tant no es protegien. És probable que tampoc no sabessin on eren les posicions contràries: feia un parell d'hores que havien arribat. I encara pitjor, no intuïen que els estaven vigilant.

Aleshores va succeir quelcom insòlit: diversos milicians (potser només dos) van pujar al talús posterior de la trinxera, es van encarar, al descobert, vers les posicions nacionals, van aixecar els fusells i van repetir les aclamacions. O ho van fer veure. Va ser cosa de segons, però a 200 metres de distància oferien un blanc desmesurat. Sobretot Borrell, per la indumentària blanca. Quan va sonar la descàrrega (potser dos trets) va caure fulminat. Al costat seu, malferit, es va arrupir un altre combatent vestit amb una granota caqui de l'exèrcit. Els altres es van llançar a la trinxera i els van arrossegar pels peus, per intentar posar-los fora de perill. A continuació hi va haver un tiroteig sense conseqüències. Les fotos de Borrell (surt a quatre o cinc imatges del reportatge) mostren un homenot fort i jovial. Els seus camarades li deien Taíno . Sembla que era un simpàtic fanfarró. Aquell va ser el seu atroç baptisme de foc.

Capa era als peus de Borrell, com a molt a dos metres de distància (l'amplada de la trinxera). Havia aixecat la màquina per damunt del cap i l'enfocava de baix a dalt, dins del "realisme social" més ortodox. Hauria sortit un combatent del poble, sa i de mirada neta, orgullós de la causa que defensava. No va ser així: un segon abans que premés el disparador, el seu heroi era un cadàver. Començava a caure just en el moment que es va obrir l'obturador. Va sortir una fotografia desenfocada, en un escorç dificilíssim, d'un dramatisme increïble.

En la mort de Borrell, el primer responsable seria ell mateix: la ingenuïtat i, sens dubte, la coqueteria el van impulsar a córrer riscos. També a Robert Capa li arriba una part de culpa. És possible que es guanyés la confiança dels milicians mentre compartien caldereta i porró, mitja hora abans, en una d'aquelles camaraderies que tant apreciaven els "brigadistes".

Els historiadors no s'han aturat mai a pensar si Borrell i el seu camarada (o camarades) es van exposar a dalt del parapet per iniciativa pròpia. És el més probable. L'alternativa (al caire de la paranoia) seria que Friedmann els convidés a fer-ho. Només se sap amb certesa que aquest va romandre sempre en un lloc protegit: estava segur del perill, cosa que desmenteix a Hersey. La seva conducta posterior va ser una mostra de serenitat professional, però també d'insensibilitat: va prendre una imatge del ferit. La mort de Borrell no l'hauria commogut.

No hi ha constància que ho lamentés. Va tenir prou temps per anotar el nom de qui l'enlairaria a la fama, i no ho va fer. No és cap disculpa que encara no sabés què havia gravat exactament al clixé; no es va interessar per Borrell ni pels d'Alcoi, quan era «el millor corresponsal del món».

És paradigmàtic que en la imatge més famosa de la guerra d'Espanya tot siguin conjectures. Un militar professional (com l'autor d'aquestes pàgines) pensaria que per descomptat l'oficial, que amb prou feines surt a la primera de les fotos, li retreuria que l'hi hagués causat la mort. Això explicaria que Capa fugís de pressa i no volgués evocar mai el seu error.