El deute de Robert Capa amb Federico Borrell, milicià

El 23 de setembre de 1936, la revista il·lustrada Vu , de París, va publicar un reportatge fotogràfic d'enorme dramatisme sobre la guerra d'Espanya. En la imatge més destacable, un milicià, vestit amb una granota blanca, esdesplomava d'esquena, mort d'un tret. A la mateixa pàgina, sota l'epígraf «Comment-ils sont tombés» , apareixia un altre combatent malferit, ja a terra, amb el rostre crispat de dolor. La pàgina següent, titulada «Commentils ont fuí» , mostrava cinc fotografies de dones, nens i vells que fugien d'un poble bombardejat.

El brevíssim text es limitava a acreditar el fotògraf, Robert Capa, i a citar el lloc: Cerro Muriano (Còrdova). Mort d'un milicià o The Falling Soldier (així s'anomenaria per sempre la foto del milicià) hauria passat desapercebuda si no hagués ocupat la portada de Life Magazine (12 de juliol de 1937), en un número dedicat a la guerra espanyola quan feia un any del seu inici. Per a Robert Capa va suposar un prestigi inimaginable.

L'any següent un altre setmanari, Picture Post (3 de desembre de 1938), britànic i d'esquerres, el va qualificar, també a la portada, d'«el millor fotògraf de guerra del món». Del gran protagonista de la fotografia, el milicià, ningú no en va saber res. Robert Capa, en els seus arxius, va silenciar el que havia passat a Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936.El seu germà Cornell va dir a Philip Knightley

( The First Casualty. The War Correspondent as Hero, Propagandist and Myth Maker , 1975) que mai no li va fer cap confidència. Els editors de les publicacions i dels centenars de llibres que l'han reproduït tampoc no s'hi van interessar Fins al 1995 no es va saber que es deia Federico Borrell García, tenia 24 anys, era natural d'Alcoi i forner d'ofici. Per això porta "uniforme" blanc. I que no era un desconegut per Capa: havien canviat impressions uns moments abans de la tragèdia.

Hi ha moltes incògnites en la vida d'Andre Arno Friedmann, nom autèntic de Robert Capa. Algunes són merament anecdòtiques com, per exemple, si va sortir del seu país natal, Hongria, el 1931 com a emigrant o com a exiliat polític ( aquest era un recurs habitual per salvar les aparences de la pobresa). També són intrigants el seu pseudònim, [ 1 ] i algun dels seus reportatges: n'hi va haver d'ambigus, de frívols i algun de despietat (el de Chartres el 18 d'agost de 1944).

Era un "lleig interessant", amb una eloqüència irresistible. Un gran seductor, en suma: els dos anys que va conviure amb Ingrid Bergman en reforçarien la llegenda. A més de talent, li sobrava fantasia. La sort li va ser adversa molt sovint. AEspanya, no hi era quan es van produir les batalles més importants: només va anar a la de Terol. A la de Normandia, se li van fer malbé totes les pel·lícules. Tots els qui l'envoltaven van morir de forma tràgica. Ell també: només tenia 40 anys quan va trepitjar una mina a Indoxina (25 de maig de 1954).

Va ser una personalitat inestable. El 1947, a París, quan dirigia l'agència Magnum, planter de grans fotògrafs, bevia fora del normal (una màgnum és una ampolla de xampany de grans dimensions), passava nits senceres jugant al pòquer, conduïa com un boig i cercava amors fàcils. La Magnum va estar sempre a punt de fer fallida per la seva mala administració. Com a fotògraf, va ser excepcional. Els seus contraris (que són tants com els seus entusiastes) l'acusen, però, d'oportunisme.

Els seus biògrafs (Richard Whelan, Georges Soria, Anna Winand i John Hersey) fan malabarismes per no fer-ne un gra massa, però no poden eludir les contradiccions. Alex Kershaw ( Blood and Champagne: The Life and Times of Robert Capa , 1995) fa una dura crítica de Whelan, del qual arriba a sospitar que potser pretenia desprestigiar el seu heroi.

Winand, després d'encomiar el seu pacifisme, explica que va acudir a totes les guerres ( Contemporary Photographers , 1995). Els errors i suposicions del llibre de Soria ( Les grandes photos de la guerre d'Espagne , París: 1980) el desacrediten completament. I el seu millor biògraf, Hersey ( The Man who Invented Himself ) diu: «Era increïblement ràpid per percebre quan havia de fer una foto. I corria, només ell, tots els riscos necessaris».

Això no va passar a Cerro Muriano. Quan tenia 17 anys, era a Berlín, on treballava d'aprenent als laboratoris de l'agència Deutsche Photodients (Dephot). Ala capital alemanya va conèixer Gerda Pohorylles [ 2 ] (després Gerda Taro), dos anys més gran que ell, jueva polonesa i militant del PDK, amb la qual es va unir sentimentalment. També aleshores va fer el primer reportatge per a Dephot: una conferència de Trotski a la Universitat de Copenhaguen (27 de novembre de 1932). Segons Kershaw aquelles fotografies ja tenien el segell de "Robert Capa": molt pròximes («Si la foto no és bona és que no t'hi has acostat prou» era el seu lema), plenes de força i lleugerament desenfocades. Slightly out of Focus (1947) seria el títol de la seva autobiografia.

El 1933, quan Hitler va pujar al poder, Friedmann i Gerda van emigrar a París. Els primers temps van ser de privacions i de gana. Ell no posseïa altre capital que una Leica, que havia agafat en préstec de Dephot. Van inventar una llegenda: un milionari americà que es deia Robert Capa (ell mateix) feia unes fotos magnífiques i la Gerda les venia a preus elevats, perquè l'home no necessitava diners. Va ser una més de les seves mentides divertides. Ni tan sols Vogel els va creure. Només algun dels seus biògrafs.

L'agost del 1936 Vogel va enviar a Barcelona "els tres Capa": a Friedmann i Gerda se'ls havia afegit Benjamin Szminn (es pronuncia ‘xim'), un jueu polonès i filocomunista que també havia modificat el seu cognom. Ara es deia David Seymour, àlies Chim . Formaven un pool de reporters gràfics i signaven, tots tres, com «Robert Capa». La societat va durar poc: es van separar la primavera de l'any següent.

A Barcelona van fotografiar l'entusiasme revolucionari que tant havia sorprès Orwell, Borkenau o Gurney, entre altres. Les imatges que van captar, tècnicament perfectes, s'atenien a les normes de l'anomenat "realisme social": una estètica (i metafísica) creada per John Hearfield per a la revista Arbeiter Illustrierte Zeitung (AIZ) i desenvolupada fins al límit per CCCP Na Stroike , de Moscou. Aquesta tendència exaltava l'heroisme i els es forços de les classes treballadores amb fotos manipulades i muntatges elaborats. Els protagonistes eren sempre joves ferms i noies sanes, amb bona presència i mirada neta, als quals s'enfocava des de baix per donar-los aires de noblesa. Picture Post , per a la qual va treballar Hearfield, va ser la versió anglosaxona (i moderada) d'AIZ.

Les fotos de Capa, a Barcelona, van sortir artificioses. Semblava que els milicians que treien el cap per les finestretes del tren, amb el puny enlaire, haguessin obeït l'ordre «A les finestretes, que hi ha fotògrafs europeus!». I les dues anarquistes parapetades darrere uns sacs de sorra, amb el fusell a la mà (a Gràcia?), estarien jugant a fet i amagar. El seu reportatge al front d'Osca va ser antropològic: obrers i camperols, amb el rostre colrat i sense afaitar, amb armes i equips diversos, menjaven, bevien amb porró i dansaven. Però tornava a incórrer en la ficció quan els retratava apuntant fusells i canons cap enlloc.