L'alliberament de Mauthausen

Les perspectives de sortir cap a França ens semblaven cada dia més llunyanes. Es va decidir mirar d'arribar a Krems, on hi havia l'Estat Major de la Setena Armada Ucraïnesa, que havia arribat de Stalingrad. Allà podríem exposar la nostra situació als soviètics. La delegació l'integraven quatre responsables de l'organització i jo en vaig ser designat intèrpret, perquè sabia parlar rus. La recepció a Krems va ser d'una fredor inqualificable, i quan vaig comunicar al mariscal Konieff el nostre objectiu, se'ns va respondre: «A Rússia ja vam fer la revolució el 1917. El vostre deure és anar a Espanya i fer la revolució fins enderrocar Franco». Sense poder-me contenir, gairebé amb ràbia, li vaig contestar: «Gràcies camarada mariscal pels teus consells, però sabem molt bé el que hem de fer, i pots tenir la certesa que coneixem molt bé el nostre deure des de fa nou anys». Ens vam enfilar al cotxe que havíem requisat a les SS i vam tornar cap a Mauthausen, on vam tenir l'agradable sorpresa de trobar el delegat del govern francès que havia vingut de París per organitzar la nostra evacuació a la capital francesa.

Però encara ens quedaven altres aventures. El meu grup, integrat per malalts (jo estava tuberculós), va ser evacuat cap a Suïssa per la Creu Roja Internacional, però en arribar a la frontera suïssa les autoritats d'aquest país "democràtic" ens van prohibir el pas pel seu territori. Per la qual cosa els qui vam sortir de Mauthausen (Àustria) el 18 de maig, no vam arribar a París fins al 24 de juny de 1945, tal i com figura al meu document de la Creu Roja.

Pensàvem que amb l'alliberament i el retorn a França les dificultats i els problemes desapareixerien. Gran error! Sortíem de Mauthausen, però no havíem perdut el gloriós títol d'exiliats polítics. La "nova França", la del govern democràtic del general De Gaulle, ens acollia als "desconeguts" de tot el món, els pàries, els sense pàtria i "sense papers": com que no havíem nascut a França, cap administració no podia confirmar el nostre origen, i al Ministeri de la Guerra, on podia haver-hi algun document militar, tot era un caos. De pas per París, els meus companys m'enviaren a la seu del Partit Comunista Espanyol, al qual havia de retre comptes de les nostres activitats al camp. A Tolosa, el cop infligit pels directius comunistes, sense excepció, va ser indescriptible; vam haver d'escoltar allò que sempre m'ha semblat una sentència: «Els qui heu dirigit el PCE a Mauthausen heu sortit vius a costa d'haver sacrificat altres camarades. Si fóssim en una democràcia popular, us faríem afusellar demà mateix». No hi havia dubte: haver sobreviscut al camp era una traïció! (Encara no ho sabíem, però aquella era la posició d'Stalin.) Així començava la meva nova vida d'"home lliure". Em vaig treure del damunt totes les responsabilitats polítiques i poc temps després vaig deixar de militar.

Vaig decidir consagrar la meva vida a intentar donar solució als problemes tant morals com materials perquè França ens reconegués com a defensors de la seva llibertat. Per poder seguir defensant la nostra causa, ens feia falta el suport i la solidaritat dels demòcrates francesos, cosa que vam aconseguir ràpidament ingressant i formant part de les associacions d'exdeportats de la Resistència francesa. En un congrés d'exdeportats, els amics francesos em van nomenar membre del consell d'administració de l'Amicale Française des Deportés de Mauthausen; uns mesos més tard la FNDIRP (Fédération Nationale des Deportés Internés et Patriotes) em va designar com a membre del Comitè Nacional d'aquesta organització francesa, encara que jo encara era un republicà espanyol exiliat. Després d'haver passat per hospitals i sanatoris per tractar la meva tuberculosi, vaig aconseguir entrar com a aprenent marroquiner ( tafileter ) en uns tallers de Tolosa, sense abandonar les activitats en defensa dels drets dels "espanyols de Mauthausen". Les divergències entre anarquistes, socialistes i comunistes van tornar a sorgir com en temps de la Guerra Civil.

Vam intentar crear una associació d'exdeportats espanyols, però no s'aconseguí la unitat i es van formar dues entitats: l'ADIEA (Associació de Deportats i Internats Espanyols Antifeixistes), de tendència socialista i comunista, i la FEDIP (Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics). Els responsables de l'ADIEA érem mitja dotzena i sobre meu va recaure, una vegada més, el secretariat nacional. Mentrestant vaig conèixer una jove francesa, modisteta de París, de 22 anys, vídua d'un aragonès de Torres de Alcanadre afusellat pels nazis el juliol de 1944. Vam decidir casar-nos i vaig adoptar el seu fill de dos anys, al qual es va afegir una filla l'estiu del 1950.

A causa de les meves activitats, vam haver de traslladar-nos a París. Vaig tenir la sort de trobar en la meva esposa la companya i consellera que em donava suport. Gràcies a ella em vaig salvar de ser detingut per la policia secreta de la França "lliure i democràtica" quan el 1951 el govern francès va suprimir el PCE, i en va desterrar dirigents i militants a Còrsega. La meva companya va ser advertida per un policia francès (comunista) que jo figurava a la llista, com a secretari nacional de l'Associació de Deportats Espanyols. Durant algun temps, vaig haver de viure de forma clandestina.

Paradoxalment, mentre jo era perseguit i considerat un fora de la llei en el país de la llibertat i dels drets humans, a l'altre costat dels Pirineus els meus dos germans havien d'exiliarse a l'Argentina i el meu pare, sortit de la presó i desterrat, era desposseït del títol de mestre nacional i suspès de sou i feina per la resta de la seva vida. Vaig haver de naturalitzar-me francès, i en la dècada dels seixanta això em va permetre crear a Barcelona, juntament amb els exdeportats que vivien allà, l'Amical de Mauthausen i altres camps. Al mateix temps vaig decidir d'escriure el primer llibre relatant el viacrucis de Mauthausen, de manera que a França i Espanya poguessin conèixer el que havia estat el nostre holocaust.

Han passat seixanta anys, però conservo en el meu esperit el mateix fervor que aleshores. Mai no he renegat de res, ja que per mi era la virtut (si se'n pot dir així), aquella conducta que vaig aprendre des de molt jove en la lluita contra l'adversitat, contra la injustícia, contra la misèria física i moral. Més d'una vegada he recordat el meu passat i m'han vingut al cap aquelles discussions que vaig tenir amb el general francès que em va desmobilitzar a Agen el 1945, quan em va dir: «Noi, admiro els homes que com tu han sabut escollir el camí de la dignitat i de la solidaritat.

Els espanyols de Mauthausen us mereixeu el respecte del nostre país, t o t i les injustícies que es van cometre amb vosaltres fa sis anys. No et queden remordiments?». A la qual cosa vaig contestar, tal com figura en els meus llibres: «General, si avui hagués de començar de nou la meva epopeia, ho faria en les mateixes condicions. Estic convençut que no he fet més que complir amb el meu deure de republicà espanyol, encara que això sembli una mica pretensiós...». Durant més de vint anys, no vaig poder tornar a Espanya, on tenia sis penes pendents, condemnat pels tribunals de Franco. A França, en aquests últims anys, he estat «citat a l'Ordre de la Nació». A l'Aragó, el govern autònom em va concedir la Medalla dels Valors Humans l'any 2002, per haver-ne estat un defensor.