L'alliberament de Mauthausen

L'alliberament del camp d'extermini de Mauthausen va ser per mi un moment indescriptible. Va ser com una riuada impetuosa que arrossegava records que, com una pressió secreta, van envair el meu esperit. Eren els primersmoments d'un home lliure. L'angoixa em tenallava i vaig sentir la necessitat d'aïllar-me per vessar les llàgrimes que em feien un nus a la gola. Plorar em semblava una covardia, tot i que no eren llàgrimes d'impotència o de desesperació; davant meu apareixien els companys exterminats en aquell «més enllà de l'infern», que és com vaig denominar, en entrar-hi, aquell centre de l'horror. I vaig pensar de seguida en aquella cançó de Carlos Gardel que acaba dient «un hombre macho no debe llorar ». Des del 18 de juliol de 1936, mai no vaig tenir inclinació a plorar: davant del piquet d'execució vaig jurar que m'enfrontaria a tot sense vessar una llàgrima i amb la convicció de qui sap per què lluita: la dignitat de l'ésser humà. No era, doncs, la covardia allò que em feia plorar el 5 de maig de 1945; era pensar en tots els companys que havia vist morir a causa de la¡ fam i de la tortura.

Després va venir el record de tots els nostres esforços per fer front als SS durant el captiveri. En particular, el mes de juny de 1941, quan vam aconseguir crear en aquell camp la primera organització política, amb l'objectiu d'intentar salvar ni que fos un sol espanyol perquè pogués fer saber al món el que havia estat el nostre "holocaust". Vam aprofitar la desinfecció general del camp (amb els mateixos gasos que s'utilitzaven a les cambres de gas) per plantejarnos el que consideràvem una necessitat absoluta. Per una casualitat de la vida, era el mateix dia que Hitler va declarar la guerra a l'URSS: el 22 de juny de 1941. Aquell dia, completament nus, vam ser acorralats com el bestiar al pati dels Kommandantur del camp. S'acordà unànimement crear un col·lectiu espanyol per dirigir totes les nostres accions a l'interior del camp.

La proposició va sortir d'un primer comitè de tendència comunista, però va comptar amb el suport dels companys d'altres tendències polítiques, i així va començar a funcionar el primer Comitè de Resistència dels Republicans Espanyols de Mauthausen. El comitè va dictar nou consignes, que havien de ser la base de la nostra lluita per sobreviure amb dignitat. Eren aquestes: 1) Mantenir la moral i els principis que ens havien animat tant a Espanya com als camps d'internament francesos. 2) Inculcar i fer comprendre a tots els compatriotes el funcionament, objectiu i mecanisme d'un camp d'extermini com Mauthausen, i les perspectives de victòria final sobre el nazisme, per la qual cosa s'imposava resistir i sobreviure. 3) Era primordial servar la confiança dels demòcrates, sense dubtar mai de la victòria final contra Hitler. 4) Era imperatiu evitar en el camp la depravació i la corrupció, tot evitant fer el joc als SS. 5) Aportar iniciatives i incrementar la solidaritat sempre que la situació ho permetés. 6) Intentar impedir per tots els mitjans que els delinqüents comuns, els kapos i els caps de barracó i de sala robessin l'escàs ranxo que es distribuïa als deportats. 7) Mirar que fossin nomenats en certs comandos estratègics compatriotes que podien acomplir tasques clandestines, sobretot per tenir informació política i militar sobre el curs de la guerra i per observar la conducta dels SS, la seva moral i els seus projectes immediats. 8) Establir un contacte quotidià amb els deportats polítics a fi que poguessin organitzar-se i afegir-se a la lluita clandestina. 9) Aconsellar el sabotatge on fos possible i la passivitat en els grups de treball, la qual cosa significava una forma de lluita i un petit estalvi de les nostres febles energies.

Cada organització política o sindical va designar un representant al Comitè d'Unió Nacional: socialistes, anarquistes, republicans, comunistes i demòcrates diversos que es van donar com a objectiu fer front als SS. No era una feina fàcil en aquells moments (com tampoc no ho és ara descriure'ls, molts anys després...). Un exemple: des del principi s'havia adoptat la consigna de guardar un minut de silenci quan assassinaven un dels nostres; la decisió es va haver d'anul·lar perquè no hi havia prou minuts al dia per observar aquell silenci respectuós. Era un petit gest, però es va aconseguir el més important: la gairebé unanimitat, cosa que no havíem aconseguit a Espanya en tres anys de guerra. Els pocs espanyols que van fallar van quedar aïllats de la nostra "societat programada". S'imposaven objectius com el d'ajudar els malparats en grups com els de la pedrera, o deixar la petita ració de pa, un dia a la setmana, per ajudar els més esgotats. Així era la nostra solidaritat. Un altre dels objectius va ser introduir en certs llocs de treball (anomenats estratègics) companys que, pel seu ofici, podien tenir una feina menys mortífera que la pedrera o el Siedlungsbau. Naturalment, aquell 5 de maig de 1945 recordava accions dutes a terme per nosaltres els espanyols que més tard van tenir un impacte importantíssim en la història de la deportació, com va ser aconseguir els negatius dels SS guardats a l'Erkenungsdienst, que mostraven l'aniquilació dels deportats i les visites a Mauthausen dels alts jerarques nazis. Havíem aconseguit aquests documents gràcies a dos espanyols que treballaven allí i a la complicitat d'una dotzena de compatriotes que van prendre part en aquella operació secreta. (Tot i que més tard alguns "escrividors" van falsificar els fets, volent-los atribuir a una persona i oblidant que a Mauthausen no s'emprenia cap acció com aquella sense comptar amb el suport col·lectiu).

El nostre Comitè Nacional clandestí també va servir per ajudar a posar en marxa la resistència col·lectiva internacional, amb iniciatives com la constitució de l'Aparell Militar Internacional (AMI) comanat per membres de l'exèrcit de la República espanyola. També em venien al cap moments com aquell en què vaig ser designat pels caps de les SS per servir de Schwung (criat, lacai), la qual cosa ens va permetre introduir-hi nou compatriotes que, a més del que se'ls podia robar, van servir per obtenir informació important per a la nostra lluita clandestina. I més i més records emocionants...

En fer-nos amb el camp, vam haver de fer front també als SS atrinxerats a les vores del Danubi, on s'enfrontaven als regiments soviètics. Complint amb el meu "deure militar" em vaig traslladar al poble de Mauthausen per col·laborar en la nostra defensa (a l'AMI jo era l'adjunt del comandant Malle i també l'intèrpret, ja que parlava quatre llengües). Això era a causa de l'abandó en què ens havia deixat la patrulla nord-americana i la nostra presa de poder del camp. Ho vam pagar car: vam tenir cinc ferits greus, i sobretot vam haver de recollir el cadàver de l'únic mort espanyol que defensava el pont del ferrocarril, el compatriota Bisbal.

Era l'últim mort en aquells combats de l'alliberament. Ja començava a creure que havíem obtingut la llibertat, ja no ens quedava més que esperar els alliberadors nord-americans que ens evacuarien cap a França... Lliures? De qui? Passaven els dies, i no sabíem res de la nostra evacuació. Vam decidir fer una assemblea a les dutxes del camp per donar compte de les nostres activitats clandestines i els seus resultats. Sobre meu va recaure la missió de redactar l'acta històrica que donava compte de la nostra resistència. Érem a 13 de maig de 1945. (És un dels principals documents que guardo als meus arxius personals.)