La nove.la catalana de la inmigració

Des d'aquesta nova consciència, Jòdar fa un diagnòstic molt crític de Catalunya después dels Jocs Olímpics. Carrer Bolívia de Maria Barbal (1999) enllaça el món d' Els altres catalans amb les modernes ficcions audiovisuals que utilitzen la història per crear les imatges "identificadores" que, segons Marc Augé, han substituït les antigues imatges "edificants". Lina Vilches arriba a Catalunya procedent de Jaén, amb un concepte positiu dels catalans, perquè a Linares havia conviscut amb un família de Valls. Amb la seva veïna la Sierrita, parla en català. «Havia entès que parlar el català no deixava indiferents els del país, aquesta terra afortunada on hi havia feina i es podia viure». El conflicte no es planteja entre catalans i castellans, sinó entre dues maneres d'entendre la qüestió social. Mentre Lina s'implica en les campanyes d'alfabetització del Centre Social, el seu marit Néstor Gentil llegeix El capital , es compromet en l'activitat política clandestina i acaba exiliat a França. Aquesta dualitat portarà al trencament de la família i farà néixer un segon focus de conflicte que contraposa la imatge pública del líder heroic amb la pobresa de les seves relacions personals. La integració és un fet inevitable: «Ara, dins del tren cap a Barcelona, ja enyorava Linares, però estava segura que on tornava, al carrer Bolívia, hi havia casa seva. La Lina Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos móns, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d'on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a ser d'un sol lloc.» A través del dispositiu ritual que és la novel·la, Maria Barbal busca identificar una col·lectivitat, assentarne una determinada imatge, mitificar-la i arrelarla en la història. Amb la mateixa finalitat TV3 produirà la sèrie La Mari .

La via metafòrica que plantejava Sarsanedas a Contra la nit d'Oboixangó té un ressò directe en l'obra de Quim Monzó «Davant del rei de Suècia», una novel·la curta publicada com a part del volum de contes El millor dels móns (2001). Sota l'aparença d'una faula extravagant sobre un poeta que vol guanyar el premi Nobel, Monzó desenvolupa una història amb múltiples lectures. El poeta Amargós ha de canviar de casa perquè no li arriben els diners. Els nous veïns, els Gómez, li recriminen que vulgui modificar l'alçada de les piques. És el primer pas d'una percaça infatigable i inquietant. Després d'una festa, Amargós perd els sentits i quan es desperta es troba que l'han escurçat trenta-quatre centímetres. El fet provat que Monzó va pensar titular aquest relat «Catalunya» i el cognom dels veïns (Gómez és també el segon cognom de Monzó) permeten llegir el text com una al·legoria de les relacions entre catalans i castellans. Val la pena recordar, en relació amb el tema dels cognoms, un article que Monzó va publicar a El dia del senyor (1984), «Xarnegos». Monzó denunciava que gent com Felipe González o Joan Manuel Serrat sortissin dient «jo també sóc xarnego». I citava els noms de Francesc Bellmunt i Moreno, Francesc Parcerisas i Vázquez, Max Cahner i Garcia. «Finalment m'ha caigut la bena dels ulls! -escrivia Monzó-. Tants anys havent viscut com un català més i ara m'adono que he estat un traïdor per haver-me adaptat a haches país. Perquè, tal com van les coses, ser normal vol dir viure in saecula saeculorum estranyat del lloc on es viu, remugant i protestant, i llançant acusacions d'opressió. Potser sí que és veritat que són els indígenes, els que han d'adaptar-se als usos i els costums dels nouvinguts». Vint-i-cinc anys després aquests Gómez, Moreno, Vázquez i Garcies són el símbol de la desfeta del català i de la imposició de la mentalitat i les maneres de viure de la gent de fora.

Fins aquí les línies mestres. En els darrers anys la immigració i la relació entre catalans i castellans han deixat de ser un tabú per a la literatura catalana. Però la diversitat de lectures, que és fruit de diferents percepcions de la transició, del procés d'integració de la immigració dels anys seixanta, i dels dubtes davant el present i l'esdevenidor de les noves migracions, fan pensar en la necessitat d'obrir un debat de fons, que a més dels factors econòmics, socials i polítics tingui en compte la història de la cultura.