La nove.la catalana de la inmigració

Juan Marsé ocuparà en el grup dels escriptors castellans de Barcelona una posició semblant a la de Candel entre els catalanistes de Serra d'Or . La descripció del Carmel a Últimas tardes con Teresa (1965) demostra una nova sensibilitat cap al suburbi. El Carmel no és l'amfiteatre de les nostàlgies de la burgesia, com en el poema de Gil de Biedma, sinó una illa, al cim d'una muntanya pelada, assetjada per les onades de creixement de la ciutat. Marsé el presenta alternativament com l'indret d'una alegria infantil, amb estels i carrers que s emblen de joguina, i com un enorme forúncol, dolorós i supurant. La fascinació del Pijoaparte per la tanca de ferro forjat de la torre on el Cardenal té instal·lat el negoci de motos robades, el descobriment al llit de Maruja, la criada dels Serrat, d'una sensibilitat fina, que Marsé compara a la de l'esmolet; fan emergir, de sota la crosta indolent, el somni que els seus pares van dur de Múrcia, que el posseeix i l'empeny muntanya avall. A l'altra banda de la tanca imaginària, Teresa Serrat projecta en el noi del suburbi la predisposició a l'aventura de la gent de la seva classe, una vaga ideologia social i el substrat d'una educació catòlica. La història d'amor no tindrà cap transcendència a causa de la frivolitat i inconsistència de Teresa, però també de la reacció intolerant del Cardenal i de la seva neboda "la Jeringa", que no accepten que el Pijoaparte dimiteixi del Carmel.

L'altra lectura positiva sorgeix en els primers anys de la postguerra a les pàgines de Quaderns de l'exili i cristal·litza en la novel·la de Lluís Ferran de Pol, Miralls tèrbols (1966). El setembre de 1946, la revista dedica el seu editorial a la presència dels castellans a Catalunya. Reconstrueix la història de la immigració, des del desplaçament de treballadors murcians per a la construcció de grans projectes d'obra pública, fins als desplaçats de la guerra civil i les primeres onades d'immigrants del franquisme. Aquesta immigració no és un fenomen que es pugui bandejar o ignorar. Més enllà de "l'enganyababaus" de la fraternitat universal que la guerra i l'exili han llençat per terra, ajudarà a definir competències i oposicions d'interessos, i estimularà reactivament la identitat catalana. Miralls tèrbols és la història d'una família, enriquida en negocis primaris (l'avi era carreter i escombriaire), que fa el salt a la construcció.

El nou port del Mareny posa en joc tots els agents socials: des del polític oportunista, al funcionari mesell, als empresaris de la construcció, els propietaris de les pedreres i els obrers murcians. Els immigrants apareixen com a part d'una xarxa de relacions complexa i canviant. La novel·la descriu els conflictes laborals que es produeixen després d'un accident a la pedrera, on mor un dels treballadors de fora, i retrata els ambients dels murcians amb un realisme que és fill del reportatge social dels anys trenta. Ferran de Pol retrata l'obrer conscienciat, l'Hemeterio i el contrapesa a l'obrer català, en Camps. Descriu la formació de dos bàndols i l'aparició dels pistolers, la relació dels patrons amb la guàrdia civil; i la dels immigrants amb la senyora Pasqual, refugiada al Mareny a causa de l'addició al joc del seu marit, que visita la masia dels murcians i els omple de regals. Enmig de les tensions que progressivament situen la història del Mareny dins el context de la Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera, Enric, el fill de constructor, entra en la maduresa. Ha seduït la dida gallega, i s'ha instal·lat a l'abocador, nostàlgic d'unes formes de vida i unes relacions socials que el món modern ha destruït. L'aventura el farà recuperar el seu lloc al costat del pare.

Fent un joc de correspondències entre les novel·les de postguerra i els llibres que han tractat el tema de la immigració des de mitjan anys noranta, podríem dir que Miralls tèrbols és un precedent de les novel·les de Julià de Jòdar, que Trenta mil pessetes per un home influeix sobre Carrer Bolívia de Maria Barbal i que Contra la nit d'Oboixangó anticipa certs aspectes de «Davant del rei de Suècia» de Quim Monzó.

També resulta significatiu que un dels hereus directes de la literatura de Marsé, Francisco Casavella, descrigui a El día del Watusi (2002- 2003) una Barcelona sense catalans. L'àngel de la segona mort (1998) i El trànsit de les fades (2001), les dues primeres novel·les de la trilogia "L'atzar i les ombres", describen la formació d'un noi en un barri d'immigrats als anys cinquanta. El seu autor, Julià de Jòdar, és fill d'aquells murcians de Badalona que pretenden tirar als Jocs Florals. Jòdar construeix la trama de les seves novel·les a partir de dos fets de sang que remouen l'oblit i les renúncies de la postguerra, i treuen a la llum els recels entre els catalans de soca-rel i la comunitat murciana, entre els que han mantingut el record dels antics ideals i els que s'acullen als privilegis que ofereix la col·laboració amb el franquisme. Lluny dels tòpics de la literatura de suburbi, i al marge del realisme més pla (la trama incorpora somnis, visions i aparicions), Jòdar confegeix la seva novel·la sobre la pauta d'un espai i d'un temps ritualitzats, i converteix el barri en l'escenari d'un teatre on es desenvolupen diverses representacions simultànies. En contrast amb les pors i els desigs abstrets de la generació que ha viscut la guerra, els més joves s'aferren a qualsevol possibilitat que els permeti surar, fer la seva vida i sortir del barri. Els personatges evolucionen al llarg del relat en una roda d'enamoraments i traïcions, fantasies i venjances.

Un dels elements més innovadors del llibre és el protagonista, «el noi que va prendre el relleu de la tia Eulogia», com Jòdar l'anomena més d'un cop. Un xicot, fill de murcians, que interpretarà en català el món dels seus pares. L'elecció d'aquest personatge marca una fita en la literatura catalana de la immigració. El català ha deixat de ser l'expressió d'una forma d'entendre el món vinculada de manera natural a un territori per esdevenir una construcció de cultura.