La nove.la catalana de la inmigració

Com a conseqüència de la publicació a Mirador de la sèrie de reportatges de Carles Sentís, «Múrcia, exportadora d'homes» (octubre de 1932-gener de 1933), la premsa de Barcelona va recollir un debat sobre la conveniència de regular l'arribada de nous immigrants. Carles Soldevila s'hi va referir en un article a La Rambla («L'indígena i el foraster», 6 de març de1933), que reproduïa un diàleg imaginari entre un català i un immigrant. L'immigrant defensava el lliure dret de treball i residència. El català demanava una intervenció enèrgica per aturar la fam, la brutícia i la misèria: «Què en trauríem de veure submergit el nucli civilitzador de la nostra terra, el seu instint artístic, la seva fal·lera higiènica, les seves inquietuds espirituals, fins la seva esma de refinament, per una vident expansió d'incultura, de l'inconformisme salvatgí i del tracoma obcecant?»

El 10 d'agost de 1933, Josep Maria de Sagarra es feia ressò de la qüestió a Mirador , en un article titulat «Poesia murciana». En l'edició d'aquell any dels Jocs Florals de Badalona s'hi presentava un poema murcià. «Nosaltres hem pogut veure com es complicava el problema de la immigració; com hi ha barris a Barcelona que són completament murcians o almerians de cap a peus i que, als pobres indígenes que hi viuen, els diuen " los catalanes ", amb el mateix to despectiu que un nord-americà assenyala un negre». Els murcians s'apoderaran també dels Jocs Florals? es demanava Sagarra, sorneguer. I enllestia l'article amb un giravolt provocador i despectiu: «El dia que els murcians siguin mestres en Gai Saber, cantin Els segadors , ballin sardanes, matin gall dindi i facin volar l'estel, nosaltres no tindrem més remei que dedicar-nos a la fabricació d'explosius i a menjar-nos un gat ben fresc cada diumenge.»

Per a Sagarra, la immigració no només representava un problema demogràfic i social de primer ordre: era un amenaça a l'obra de reconstrucció cultural que s'havia iniciat amb la Renaixença. Quan començava a treure el nas en els ambients literaris, els Jocs Florals van ser objecte d'un debat que enfrontava la generació del fundadors amb els poetes joves, i que es va resoldre amb una solució de compromís. ¿Caldria arribar al mateix pacte amb els murcians? L'estirabot final tanca el tema amb una paradoxa semblant a del camell i el forat de l'agulla: el dia que els murcians es facin catalans, els catalans es faran anarquistes de la FAI.

Les opinions de Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra barren el camí a una possible novel·la catalana de la immigració. Si el conflicte entre indígenes i forasters arriba fins a la negació de l'altre, difícilment es pot pensar que puguin compartir l'espai d'una novel·la. En els seus estudis sobre la literatura de baixos fons, Jordi Castellanos ha constatat l'anomalia que representa una Barcelona exposada a un doble Tepic persistent: la "bella ciutat de vori" dels noucentistes, enfrontada a l'"altra" ciutat, folklòrica i truculenta. A Fanny (1929) o a Eva (1931), Carles Soldevila no es mou mai d'aquests dos móns: la torre de Sarrià i el Cercle Eqüestre; la Casa de Caritat i un Paral·lel catalanitzat, on en un acte d'estranya expiació, una noia de casa bona pot acabar fent de corista. A Vida privada (1932), Josep Maria de Sagarra retrata la barreja del nou diner i l'aristocràcia rància, del catalanisme i de la burgesia castellanitzada que fa el joc a la dictadura de Primo de Rivera. Un dels episodis centrals, i també un dels més caricaturescos, és la sortida d'Hortènsia Portell i els seus amics al Districte cinquè. Sagarra els seguéis pels carrers del Cid i de Perecamps, entre l'esglai autèntic, la indiferència i el record d'una lectura de Dostoievski. Els territoris murcians de la Torrassa, el Ninot, el Poble-sec, el Camp d'en Galvany, el Camp d'en Grassot i la Publilla Casas, que surten esmentats en la columna de «L'Aperitiu», no tindran cabuda en les novel·les fins molt més endavant.

Quan el 1964 Francesc Candel publica Els altres catalans aquest sentiment de mútua negació encara és viu. Candel recorda el cartell que va aparèixer a la Torrassa en els dies de la guerra civil: «Cataluña termina aquí. Aquí empieza Murcia». Tot el llibre és un intent de trencar la frontera i presentar un espai comú en el qual el món català i el món de la immigració puguin conviure. Però l'obra literària de Candel -amb l'excepció d'algunes narracions de Trenta mil pessetes per un home (1968)- contradiu la seva mateixa teoria. A Donde la ciudad cambia su nombre (1957), les Casas Baratas es describen com un món tancat, on l'única presència catalana és la de mossèn Lloveras. En contrapartida, els autors catalans tendeixen a descriure ambients menestrals, on predomina la població autòctona. És el clima dels tallers del Poblenou que Xavier Benguerel descriu a Gorra de plat (1967), dels contrabandistes i camioners de Com ganivets o flames (1954) i Combat de nit (1959) de Josep Maria Espinàs. Les poques vegades que es descriuen els escenaris de la immigració, com en el cas d' El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda, se'ns presenten com un cul-de-sac. En la literatura en castellà que es fa a Barcelona perviu la fascinació per l'"altra" ciutat, de Jaime Gil de Biedma a les novel·les dels germans Goytisolo, als llibres que Eduardo Mendoza i Félix de Azúa publiquen des de finals dels anys setanta. «Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera» de Gil de Biedma (inclòs en el recull Moralidades , de 1966) n'és el referent més clar. El poeta evoca el món burgès de la seva infantesa i hi oposa l'instint de vida dels "chavas" i els murcians. Puja a les barraques de Montjuïc, als jardins de Miramar, on els seus pares es van fotografiar l'any 29, amb un Chrysler groc. Es passeja pels racons passats de moda, on les estàtues de pedra artificial duen marques de pintallavis i es fa l'amor furtivament. «Sintiéndose observado»: és a dir, sentint-se estrany davant dels altres i de la seva pròpia consciència. La complaença de veure destruït el món dels pares el duu a atacar el patró i el saltataulells, que representen la identitat catalana. Contra la nit d'Oboixangó (1953) de Jordi Sarsanedas n'és d'alguna manera el revers. El protagonista viatja a l'arxipèlag imaginari de les illes Tago-Fago per conèixer els negres. Per accedir-hi, disposa dels camins que tradicionalment han utilitzat els "senyorets" per relacionar- se amb la gent de classe baixa: la juerga i la criada. Una nit, travessa la línia de demarcació i visita la ciutat prohibida, que Sarsanedas descriu com un barri de barraques, amb nens esparracats, sota construccions fetes amb taulons i llums de petroli. Quan dies més tard esclata la revolta, oblida la seva passió pels negres, i pren partit per la colònia, burgesa i provinciana, de Fort-à-Pantin.