Pierre Vilar i la història de Catalunya

N'era conscient Antoni de Capmany, aquest home de qui Vilar ha escrit: «Fa quaranta-cinc anys que visc amb Capmany» i que valora com una de les grans figures europees del segle XVIII, per la seva obra d'historiador de l'economia, d'una banda, però també com autor d'un «text fonamental de la història del parlamentarisme». Capmany, que era d'una família austriacista que va haver d'emigrar al final de la guerra, va rebre amb entusiasme el renaixement del govern representatiu que semblaven prometre les Corts de Cadis, un segle més tard de la seva fi a Barcelona a mans de l'absolutisme, l'identificava explícitament amb la vella causa que els seus havien defensat a la Guerra de Successió i lloava el vell sistema de les corts catalanes en què «había estamentos y todos tenían su parte en el gobierno público, de cuyo concierto resultaba la unidad». Un sistema que va durar, ens diu, fins que el 1714 «las armas de Felipe V, más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña». [ 13 ] I ho entenia també, a la seva manera, el mateix Felip V quan no allegava raons personals o dinàstiques per la seva oposició a mantenir les lleis dels catalans, sinó que sostenia que «las dos últimas cortes que han concluído los deja más repúblicos que el parlamento alusivo a ingleses». [ 14 ]

La derrota política de 1714 va impedir que triomfés la mena de política que podia haver afavorit aquest projecte de desenvolupament nacional a l'anglesa, però no n'hi va haver proa per frenar l'empenta de la part estrictament econòmica d'aquest programa, que va generar un creixement que la monarquia absoluta no va interferir, perquè ni tan sols no l'entenia, entestada a pensar que el desenvolupament econòmic s'aconseguia amb costosos i estèrils muntatges com els de les manufactures reials.

El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d'Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l'esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s'han d'anar a cercar en les mesures d'uns polítics suposadament «il·lustrats» que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses -i miraven amb una gran malfiança les que s'estaven establint a Catalunya- perquè els semblava que eren incompatibles amb l'immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d'història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.

La paradoxa és que la derrota política dels catalans, que no en va impedir el creixement econòmic, va malbaratar, en contrapartida, la possibilitat de construcció d'una Espanya més equilibrada i solidària. Per dir-ho amb els paraules de Vilar, va comportar «el fracàs d'una "arrencada" global, l'única que hauria pogut consolidar definitivament la realitat nacional espanyola del segle XIX». [ 15 ] Les diferències d'evolució econòmica dels diversos components, a les quals correspondrien d'altres de caràcter social i cultural, durien al fet que la construcció de l'estat unitari espanyol als segles XIX i XX reflectís tots els problemas d'un agregat que es movia en diferents velocitats.

Em cal, però, afegir ara una altra aportació fonamental a aquesta revisió de la història de Catalunya, obra d'algú que, no em cansaré d'insistir-hi, no ha rebut entre nosaltres el reconeixement als seus mèrits intel·lectuals i humans: Jordi Rubió. Va ésser ell qui va obrir el camí d'una nova visió de la Renaixença que, combatent la idea que hagués aparegut poc menys que miraculosament, de l'estímul de les «trobes» d'Aribau, remarcava la importancia dels antecedents del segle XVIII, de la continuïtat d'una línia d'evolució que, des de Capmany i Caresmar, passaria per Fèlix Torres Amat i Pròsper de Bofarull.

Parent de Rubió i deixeble de Vilar, Ernest Lluch recolliria aquestes dues línies per sostenir la continuïtat entre els austriacistes vençuts i la Renaixença, a través dels homes del renaixement cultural i polític de la segona meitat del segle XVIII. Voldria afegir, a més, que darrera d'aquesta proposta i havia molt més que una preocupació erudita. Per a Ernest, aquesta reivindicació del projecte polític dels vençuts de la Guerra de Successió tenia un sentit actual, perquè lligava amb la seva visió d'una Espanya possible que podia realitzar avui aquell ideal de convivència que va ésser derrotat per l'absolutisme el 1714 i pel feixisme el 1939.

Aquesta necessitat d'associar la revisió del passat a les propostes de futur és una lliçó fonamental que he rebut dels meus mestres. Del Soldevila que entenia la seva tasca d'historiador com un servei a Catalunya, del Vicens que em deia en una carta que el país era més important que la ciencia històrica, però que es pot servir el país a través de la ciència històrica. També d'un Vilar per al qual els mètodes de recerca es defineixen sobretot per la seva capacitat d'explicar els problemes reals dels homes, d'ahir i d'avui, i d'ajudar amb això a resoldre'ls. No els fa vàlids la sola coloració política, ni l'adscripció a una escola, sinó l'eficàcia pràctica. En una carta escrita el febrer del 1957 em deia: «Si jo no cregués la ciència històrica capaç d'explicació i d'evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d'alleujar l'una i d'ajudar l'altra), no passaria pas la meva vida en mig de xifres i patracols. Ara bé, si anàvem a la recerca de l'homeamb vagues sentiments de bondat i una intenció de literatura, això afegiria a la inutilitat unes pretensions ben antipàtiques.

No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència». El treball de l'historiador ha de basarse en l'erudició, però no acaba ací. Cal que, després d'haver reunit el seu material amb tot el rigor que s'ha d'exigir a qui es dedica a la recerca en un terreny de tanta responsabilitat com aquest, pensi el seu material històricament, la qual cosa vol dir pensar-lo dins de la història en què ell mateix es troba situat per tal d'ajudar a fer una mica més intel·ligible aquest present confús que ens ha tocat de viure.

D'aquests mestres he après aquestes coses fonamentals, que són les que donen sentit al nostre ofici i en fan no solament un treball, sinó una dedicació que ens omple la vida, perquè és, a més de la nostra feina, la nostra forma d'estar en el món lluitant pel que creiem que és just i contra tot allò que cal denunciar i combatre.

En aquests temps en què no solament s'ha pretès que l'estudi del pasta deixés d'ocupar-se dels problemas reals dels homes i les dones, sinó que ha arribat a sostenir-se que aquests problemes no eren altra cosa que construccions culturals, l'historiador sap que s'ha d'esforçar a recuperar per a ell i per als altres el sentit profund de les lluites col·lectives, que són, en última instància, el motor més important de la transformació de la societat: el motor que explica la marxa de la història.

D'una història, la nostra, que Vilar ens va ensenyar a entendre millor, per tal que fóssim capaços de construirnos un futur més lliure.

Josep Fontana és historiador