Pierre Vilar i la història de Catalunya

La destil·lació de l'aiguardent, que fins aleshores s'havia practicat com una activitat menor i limitada a l'aprofitament de vins de baixa qualitat, va tenir una gran expansió durant la segona meitat del segle XVII. Uns comerciants reusencs deien, el 1689, que «en dicho Campo de Tarragona la cosecha de vino es muy habundante, no sólo para el sustento de sus moradores, antes bien de lo que sobra se saca en muy grande cantidad assí vino como aguardiente para las Indias y otros reynos y provincias, como se experimenta en las continuas embarcaciones que están cargando en puertos de dicho Principado, y es en tanto verdad lo referido que el cónsul de Inglaterra a fabricado una offecina en esta villa para destilar la aguardiente que es de mucha consideración, donde se consume una grande partida cada anyo de vino. Y assí mesmo, a un lugar llamado Villaseca, que es una legua distante desta villa de Reus, tiene otra offecina el cónsul de Olanda, en donde se distribuien también otras partidas considerables de vino, sin las otras muchas que otros particulares tienen, y todo por la conbenienzia que en esto tienen de su embarcación, por estar serca del mar, como también por ser la cosecha de vino en estos parajes muy abundante». [ 7 ]

El que resulta més interessant, en relació a l'existència de llaços interns de mercat, és veure que un grup de comerciants barcelonins, majoritàriament botiguers de roba que venien les seves mercaderies en aquests pobles i que tenien, en conseqüència, tot un seguit de crèdits al seu favor per les vendes que hi feien, participaven també, i de manera molt destacada, en les exportacions d'aiguardent, de manera que aquest fenomen pren, així, una dimensió més general, que acabarà afectant el conjunt de l'economia catalana.

D'altra banda, potser val la pena fer notar que el cònsol anglès a qui es referien els comerciants de Reus, Joseph Shallet, tenia una companyia -«una de les més importants societats barcelonines del període» [ 8 ] - en associació amb un altre comerciant anglès, Mitford Crowe, que serà una personalitat essencial en les negociacions per l'aliança del bàndol austriacista amb Anglaterra durant la Guerra de Successió. Francesc Valls ha especulat sobre el paper que podia tenir l'interès dels comerciants catalans de mantenir les seves exportacions a Holanda i Anglaterra per decantar-los a una actitud antifrancesa en la Guerra de Successió, senyalant la probabilitat que alguns dels més significatius membres de la burgesia mercantil de Barcelona comencessin a adonar-se aleshores que una vinculació política i diplomàtica d'Espanya amb França podia comportar molts problemes, si no conduir directament a la ruïna el model de comerç exterior que s'havia bastit.

La importància política que havien pres els interessos dels grans comerciants la podem veure a les corts de Barcelona del 1701-1702, on, amb un Felip V tot just pujat al tron, s'hi van presentar tot un seguit de peticions de caràcter econòmic que anaven en el sentit dels grans projectes d'expansió dels estaments mercantils: un port franc, la concessió de dos navilis anuals a Amèrica, la formació d'una junta encarregada de redactar un projecte de «Companyia nàutica mercantil i universal»... A les corts de 1705, d'altra banda, un memorial anònim feia explícit un programa per frenar el comerç amb França i afavorir-lo amb els «aliats», Holanda i Anglaterra, no solament per motius polítics, sinó també perquè «estos truecan sus géneros o mercadurías con vino, aguardiente y otros géneros del pahís». [ 9 ]

L'anàlisi de les connexions entre negoci i política de les grans famílies burgeses catalanes, de l'anomenat «partit dels mercaders», que serà un dels suports essencials de l'austriacisme, mostra que és versemblant suposar que aquestes consideracions van tenir un paper essencial en l'opció que es va prendre a la guerra, encara que no calgui atribuir-los completament el decantament de les posicion polítiques dels cercles dirigents catalans, que té motivacionsmolt més complexes.

El que hem après estudiant la segona meitat del segle XVII pels camins que va obrir-nos Vilar és que va ser aleshores quan va néixer el que serà el model del comerç exterior català fins a mitjan segle XIX: un intercanvi de productes agraris de l'interior, que surten sobretot pels ports de la costa de Ponent, contra importacions industrials, en especial tèxtils -més endavant, al segle XIX, cotó en floca-, que entren essencialment pel port de Barcelona. [ 10 ]

Darrere d'aquests intercanvis exteriors, d'aquesta façana marítima, podem començar a veure una economia integrada, amb un mercat desenvolupat on, probablement, els comerciants de Barcelona tenen un paper fonamental. La conseqüència d'aquest aprofundiment del mercat sobre l'activitat industrial ens l'ha explicada Jaume Torras, en mostrar-nos el procés d'especialització que fa que la producció tèxtil es concentri en aquells llocs en què la disponibilitat de treball rural estacional és més abundant i s'orienti cap aquell tipus de teixits en què pot competir millor. Així, s'ha anat dibuixant una mena de divisió entre un nord on hi havia abundància de mà d'obra per al filat i per al teixit de llana i seda, en una activitat progressivament controlada pel paraires, i un sud dedicat al vi i a l'aiguardent.

Els grans protagonistes d'aquesta primera fase semblen haver estat sobretot els botiguers i els comerciants a l'engròs, que predominen en les companyies que es constitueixen ara i que tenen un paper fonamental en el govern polític de la ciutat de Barcelona i, per consegüent, en la formulació de la política catalana. [ 11 ]

Aquest progrés de base mercantil ha estat el que ha generat un impuls que pot explicar, a la vegada, l'empenta econòmica que es perllongarà al segle XVIII i que durà a la conseqüència lògica que és la fase industrialitzadora del set-cents, i la nova força que prenen les reivindicacions polítiques, que acabaran duent a la guerra anomenada -mal anomenada- de Successió, que és, en realitat, una guerra pel model d'estat. Parlo de model d'estat perquè és clar que la mena de programa de creixement econòmic en què aquests homes estaven embarcats exigia, com a condició necessària, l'existència d'un tipus de govern representatiu com el que podia bastir-se sobre la base de les «constitucions» catalanes votades en una mena de corts on els interesaos dominants de la societat tenien veu i capacitat de negociar. I era, en canvi, totalment incompatible amb un règim de monarquia absoluta, on la voluntat del rei pot modificar arbitràriament els termes i les regles del joc econòmic, la qual cosa desanima les inversions a llarg termini, que no tenen cap garantia política d'estabilitat. [ 12 ]

En comparació amb els vencedors de la guerra, partidaris de l'absolutisme, els derrotats tenien una visió més «moderna» de les coses. Els catalans que exigien a les corts del 1701-1702 la llibertat de comerciar per tots els regnes de la monarquia, esgrimien per fer-ho la seva condició d'«espanyols», de membres d'una «nació espanyola» encara no nascuda, que ells eren els primers a proposar, perquè eren ben conscients que el que volien era construir una nació, en el sentit modern de la paraula, com dirà Villarroel quan en els moments finals i desesperats de la lluita, quan no importava ja convèncer ningú, afirmés: «Per nosaltres i per tota la nació espanyola combatem». Era aquest un projecte d'Espanya que s'avançava en més d'un segle al que proposarien els liberals del segle XIX.

El que les forces dominants a la societat catalana propugnaven era el desenvolupament d'una mena de sistema representatiu com el que s'estava consolidant en països com Inglaterra i Holanda. I avui sabem prou que aquest camí dels governs representatius era el camí de la modernitat i no el de l'absolutisme, que duria França a la crisi del 1789 i la monarquia espanyola a l'enfonsament del 1808 i a la pèrdua del seu imperi.