Pierre Vilar i la història de Catalunya

Que el llibre hagi restat mal comprès a França potser sigui a causa del fet que es va avançar en el seu moment a plantejar un problema, el del fet nacional, que en aquells moments no interessava gaire. Ell mateix dirà el 1982: «El fet que aquest aspecte de les coses -la problemàtica del "fet nacional" - hagi passat en silenci durant la lectura de la meva tesi [...] sempre m'ha semblat significatiu: es volia aleshores una problemàtica històrica global, poc "nacional", lligada als ritmes del món. Això estava bé. Però no és pas menys important, des de diversos punts de vista, valorar els efectes de les diferències de ritme , dels desenvolupaments desiguals sobre les estructures internes dels estats, com sobre els seus conflictes exteriors». Voldria que observéssiu que la forma en què Vilar es planteja la qüestió nacional té poc a veure amb la literatura sociologitzant dels Gellner, Hroch i companyia. Aquesta preocupació per treballar en una visió més complexa del problema la va mantenir fins molt més tard, treballant als seus cursos de París la temàtica «estats, nacions, classes socials».

Però no és solament la qualitat de l'erudició ni l'originalitat dels plantejaments el que explica que la seva obra ens resultés tan propera. Vilar es va apropar a Catalunya pel doble camí de la investigació històrica i del coneixement personal. Es va identificar amb la sort d'aquest poble i això li va permetre d'entendre'ns fins al punt de ser capaç d'ensenyar-nos a nosaltres mateixos a entendre'ns millor. A través de la seva experiència viscuda, Vilar havia arribat a estimar aquesta terra i la seva gent. Va compartir la nostra sort en els temps canviants, sovint difícils, que ens va tocar de viure. Va conèixer, primer, la Catalunya plena de projectes i d'esperances d'abans de la Guerra Civil: va viure en aquesta plaça de Sant Jaume l'emoció del 14 d'abril del 1931, que conservava, ens ha dit, com un dels seus «grans records». En aquell mateix dia, i en aquesta mateixa plaça, el meu pare estava vivint amb un entusiasme semblant aquells fets que jo tinc en la memòria per l'herència dels seus records. Vilar va tornar a viure, més endavant, en la Catalunya de la derrota dels anys del franquisme, que també era, però, la de l'esforç de represa que ha acabat culminant en la recuperació d'avui. En aquesta etapa de la desfeta va resultar un ajut molt important per a tots nosaltres. Ho va ser amb els seus llibres, amb els seus escrits, amb les seves estades a Barcelona, però també amb el seu acolliment,+ i això ho sabem prou els moles que vam passar per casa seva en aquells anys difícils en què París ens era, a la vegada, un refugi i una finestra oberta a una vida més lliure, i que hi vam ser rebuts sempre amb afecte.

Fruit d'una conjunció de recerca i de coneixement, Catalunya en l'Espanya moderna va venir a canviar la nostra manera d'entendre, no solament el segle XVIII, sinó els fonaments mateixos de la Catalunya contemporània, els orígens de la qual vam aprendre d'anar a cercar, més enllà de la fàbrica

Bonaplata i de l'oda La pàtria , a temps anteriors i a escenaris aparentment més modestos: als camps on al segle XVIII es plantaven vinyes noves, als telers vilatans, als traginers que duien Península endins els teixits i als vaixells que portaven els aiguardents per totes les rutes de la Mediterrània i de l'Atlàntic. Allí es trobaven els inicis -microscòpics individualment, però de poderosos efectes transformadors en la seva suma- d'una activitat que mobilitzaria les forces del país per a la gran aventura de la industrialització i, alhora, per a la plena recuperació de la seva consciència col·lectiva, que mai no s'havia perdut del tot.

El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.

Ell mateix ens explica que, en no acontentar-se amb examinar «les conseqüències d'aquest floriment català per a la història del segle XIX», es va endinsar en una exploració retrospectiva que el duria a preguntar-se les raons d'una decadencia anterior que, d'una manera semblant com passava per tot Espanya, mostrava el segle XVIII com un temps de renovació. Però, per què aquesta trajectòria, aparentment paral·lela, havia dut a les grans diferències, al «contrast violent» entre la Catalunya del segle XX i «l'Espanya interior», que ell mateix havia pogut presenciar? És aquest projecte el que el va portar a aquesta part esencial de l'obra, que és el dens estudi del «medi històric», una història comparada de Catalunya en relació amb la corona de Castella que el duia a contrastar l'enfonsament castellà de la segona meitat del segle XVII amb el que ell anomenava el «segon redreçament català de 1660 a 1705», animat per una «renovació de l'esperit d'iniciativa» i a preguntar-se per la relació que podia existir entre aquest redreçament i aquestes iniciatives i l'actitud presa pels catalans en el conflicte de la Guerra de Successió. [ 3 ]

Aquesta incitació a repensar les coses ha estat en l'origen de les revisions i les recerques que ens han dut a una nova forma d'entendre el nostre passat. Avui estem construint una nova visió que defuig la idea de dues històries de Catalunya separades pel tall de 1714, per proposar una interpretació que sosté que entre la Catalunya d'abans i la de després de 1714 no hi ha un tall, sinó una evolució natural. Que els inicis del redreçament de Catalunya són de finals del segle XVI i es potencien molt especialment en la segona me itat del XVII.

Albert Garcia Espuche ens ha mostrat com es va formar a Catalunya, entre 1550 i 1640, una zarza articulada de ciutats i «una economia territorial que funcionava amb menys autarquia de les parts, amb més relacions entre les ciutats, amb una forma d'organitzar les decisions i les activitats que conformava un sistema cada vegada més complex de relacions». [ 4 ] És aquesta xarxa de relacions la que pot haver estimulat aquesta «prosperitat agrícola» catalana de la primera meitat del segle XVII, que Vilar contrastava amb la decadència del comerç exterior i de la indústria d'aquests mateixos anys. [ 5 ] Però el més important és que segurament ha estat aquesta integració dels intercanvis interiors la que ha facilitat que l'auge de les exportacions d'aiguardents de la segona meitat del segle XVII, que podia haver estat un fenomen transitori i d'escassa transcendència, hagi acabat esdevenint una empenta decisiva per al creixement econòmic català.

Ha estat efectivament en les dècades finals del segle XVII quan el comerç exterior de Catalunya s'ha revifat, com a conseqüència del fet que les mesures de Colbert i la guerra comercial entre Holanda i França van desviar anglesos i holandesos dels ports francesos de l'Atlàntic i van fer que vinguessin a cercar aiguardents a la Mediterrània, cosa que va produir una desposta immediata a Catalunya, on pocs anys més tard hi havia ja la major concentració d'alambins de producció d'aiguardent de la Península, en especial al Penedès i a les comarques tarragonines . [ 6 ]