Pierre Vilar i la història de Catalunya

En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d'un altre nivell, d'una altra dimensió del que volem significar quan parlem d'història, que és molt més important: del que significa com a senyal d'identitat d'una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d'interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.

En l'època en què jo començava a estudiar història de Catalunya, i ho vaig fer amb mestres tan competents com Ferran Soldevila i Jaume Vicens, la història de Catalunya era encara, essencialment, la dels gloriosos temps medievals, completada per alguns rars moments de suposada represa -la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió- enmig d'una llarga decadencia que no s'acabava fins a la Renaixença del segle XIX. Era una visió que partia del convenciment que la derrota del 1714 havia significat la mort de Catalunya -el «fin de la nación catalana», com havia dit Sanpere i Miquel- i que al segle XIX, amb la Renaixença, s'havia produït com una mena de resurrecció: com deien els versos de Ventura Gassol: «era una pàtria, va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar».

Eren els anys, però, en què Vicens començava a prendre consciència de la necessitat d'estudiar els temps contemporanis, fins aleshores força negligits, i dedicava els seus primers esforços al segle XIX i a la industrialització, enmig de la malfiança d'alguns que pensaven que era millor continuar parlant només del comte Guifré i del rei en Jaume i deixar de banda una èpocamés propera, on caldria fer esment de les lluites socials: aquell segle XIX ple de revoltes d'obrers era un tros del passat que la nostra burgesia no tenia gaires ganes de recuperar. En la visió tradicional de la nostra història només hi havia lloc per un passat gloriós i, després, per una llarga i estèril decadència. És clar que alguns s'adonaven que la represa industrialitzadora del segle XIX tenia els seus fonaments en moments anteriors, potser en el XVIII. Però què sabíem d'aquest segle XVIII? Ben poca cosa. Massa poc per contestar la mena de preguntes que ens formulàvem al final dels anys cinquanta.

Sabíem, però, que hi havia un historiador francès que, des de feia molts anys, estava fent un gran estudi sobre el segle XVIII català. Això potser podia donar-nos esperances per al futur, però com que la fi de la seva tasca investigadora no semblava que fos imminent -les circumstàncies la van fer durar dècades-, la conseqüència real era que més aviat tendia a inhibir els que haurien volgut posar-se a estudiar la mateixa època. Durant tot un seguit d'anys ningú no s'atrevia a treballar en temes del segle XVIII català per por d'estar repetint una feina que Vilar ja hagués fet.

Qui era Pierre Vilar i com havia arribat a interessar-se per la nostra història? Descendent d'una família de petits viticultors, i fill de mestres («fill de mestre i de mestra, nebot de mestra», com dirà ell mateix), va fer els estudis secundaris a Montpellier i ingressà a l'École Normale Supérieure de París, un centre educatiu universitari de prestigi, destinat a la formació del professorat d'ensenyament secundari, on va estudiar de 1924 al 1929 i on tingué per companys d'estudi, entre altres, Jean Paul Sartre, Paul Nizan o Raymond Aron. El 1925 trià l'especialitat de geografia i el 1927 va fer el seu primer viatge a Barcelona, seguint la incitació de Max Sorre perquè estudiés la indústria catalana -el fenomen d'un desenvolupament que s'havia produït en una terra sense condicions naturals per a la indústria-, en un treball que va donar lloc a la seva tesi de «maîtrisse», La vie industrielle dans la région de Barcelone , publicada l'any 1929. És en aquest viatge quan entra en contacte amb una sèrie de personalitats del món intel·lectual català com Pau Vila, que el porta a veure l'entorn rural, Gonçal de Reparaz o Pere Bosch iGimpera. Va preparar aleshores la seva agregació i el 1930 el va contractar l'École des Hautes Études Hispaniques, que tenia la seu a Madrid, a la Casa de Velázquez. Va ser justament allà on va conèixer Gabriela Berrogain, arxivera i historiadora, que es convertiria més tard en la seva esposa. Se li va encomanar que residís a Barcelona, on va arribar a temps per veure la proclamació de la República, l'abril del 1931, i on va tornar a trobar Gabriela, que havia estat enviada a treballar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i es va unir definitivament a ella al final del 1932. Fins aleshores, continuava treballant des de la perspectiva de la geografia, cada vegada més interessat, però, per la història, fins que l'inici de la Guerra Civil, que va trobar el matrimoni Vilar de vacances a França, el va allunyar de Catalunya per primera vegada.

El 1939 va ser mobilitzat i l'any següent, amb la derrota de França, va iniciar un període de captivitat en camps alemanys reservats a oficials: «després de deu mesos de campanya d'Alsàcia a la bossa de Sedan -ens diu- la història m'imposà, del juny del 1940 al maig del 1945 -en una vida pròxima, en molts aspectes, a les regles benedictines-, una activitat intellectual dirigida cap a problemes generals més que no pas cap als meus estudis particulars». [ 1 ] Va ser en aquests anys de captivitat que va madurar la seva petita Histoire d'Espagne , publicada el 1947, la qual esdevindria, malgrat la persecució de la censura, un llibre àmpliament llegit a l'Espanya franquista, on havia de fer la funció de contrapunt crític a una historiografia imperial de guix i de cartró.

Vilar va tornar al seu lloc de treball a l'Institut Francès de Barcelona el 1946, en uns moments en què el descobriment de nova documentació als arxius barcelonins donava un abast més ample a les seves recerques sobre el segle XVIII català, però es va trobar, el gener del 1948, que el govern francès el privava de la càtedra i, amb això, restava sense el visat que li permetia residir a Barcelona. Nou mesos d'un treball febril de microfilmació i l'ajut de la seva esposa li van permetre de prosseguir el nou pla de treball que s'havia traçat. De retorn a França, va ser nomenat director d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études a partir del 1951, mentre continuava elaborant la recerca que havia de culminar en la seva tesi doctoral d'estat.

De fet, hauran estat aquestes circumstàncies «històriques» les que expliquen l'evolució del seu treball: «sense la Guerra Civil espanyola -ha escrit en la introducció a Catalunya dins l'Espanya moderna - aquesta obra hauria estat probablement una tesi clàssica de "geografia regional". Sense la guerra mundial i els quatre anys de captivitat, hauria estat centrada sobre un estudi d'història econòmica conjuntural. Sense les mesures que, el 1948, em feren tornar d'Espanya [...] l'obra [...] hauria estat construïda menys sistemàticament en funció del problema històric de la "nació", del problema econòmic del "creixement" i de "l'arrencada"». [ 2 ]

El 1962, finalment, es va publicar Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals , els objectius de la qual definia ell mateix amb aquestes paraules: «una reflexió metodològica sobre [...] les relacions entre el fet "estat" i el fet "nació"; una presentació global del "fet català", en les seves originalitats geogràfiques i en les seves vicissituds històriques, i, finalment, un estudi detallat, de primera mà, sobre les condicions d'una arrencada econòmica i d'una transformació social».