El dret internacional en els conflictes de l'Afganistan i de l'Iraq

Les vulneracions del dret internacional comeses pels Estats Units són, doncs, flagrants. Centenars de persones, algunes de les quals segurament no ens desperten cap simpatia, però que com a éssers humans són mereixedores d'un tractament d'humanitat mínim, es troben confinades en una situació humanament i jurídicament deplorable. No se'ls reconeix l'estatut de presoner de guerra del qual moltes són objectivament titulars, ni el pret que un tribunal imparcial escolti les seves al·legacions.

Durant els darrers tres anys, els seus drets fonamentals han estat vulnerats cada dia: no tenen dret a accedir a assistència lletrada, ni se'ls reconeix el principi de presumpció d'innocència i les seves condicions de vida són infrahumanes. El fet que el camp de detenció es trobi fora de territori dels Estats Units és, des del punt de vista internacional, irrellevant. Les persones, siguin civils o presoners de guerra, es troben sota la responsabilitat de la potència que n'ostenta la jurisdicció, amb independència d'allà on es trobin. Els Estats Units són l'únic país amb control legal i efectiu sobre l'X-Camp de Guantánamo i són per tant plenament responsables de les condicions de detenció d'aquestes persones.

En dret internacional, l'ocupació militar és una situació de fet, independent de les circumstàncies de legalitat o no en què s'hagi produït. Comença quan una potència estrangera exerceix el control sobre el territori i la població d'un tercer estat, i acaba quan es perd aquest control per qualsevol motiu. Iraq ha estat, fins al 28 de juny de 2004, un país ocupat; i la resolució 1546 (2004), de 8 de juny, no cambia aquesta situació a partir d'aquesta data. Per molt que declari la fi de l'ocupació (preàmbul i paràgraf 2 del dispositiu), continua havent-hi una forta presència civil i militar estrangera, autoritzada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, a petició d'un govern «sobirà» (paràgraf 9), que ha estat prèviament designat pels mateixos a qui després es convida a continuar presents al país. Com a qüestió de fet, i mentre no hi hagi un govern iraquià realment lliure per decidir sobre el futur de les tropes estrangeres, continua l'ocupació.

L'ocupació genera drets i deures en la potència ocupant. Entre els deures, hi ha el de mantenir la seguretat i l'ordre públic, assegurar el benestar i la salut pública de la població sota el seu control i alliberar els presoners de guerra que no estiguin acusats de crims de guerra. Entre els drets, la possibilitat de modificar aquelles lleis locals que siguin incompatibles amb la situació d'ocupació i de constituir tribunals militars quan l'administració de justícia local no estigui en condicions d'exercir de manera imparcial les seves funcions. De manera prominent, també hi ha el dret a administrar els recursos naturals del territori.

Efectivament, tot i que la situació d'ocupació no pot suposar cap transferència sobre la sobirania del territori, l'article 55 del IV Conveni de l'Haia estableix que la potència ocupant serà considerada l'administradora i usufructuària dels béns públics de l'estat ocupat. Cal salvaguardar el capital d'aquestes propietats, però la potència ocupant les pot administrar «d'acord amb les regles de l'usdefruit» i això inclou el dret a gaudir de les rendes que es derivin d'aquests recursos. En aquest context, la resolució 1483 (2003) del Consell de Seguretat resulta, en termes generals, jurídicament correcta. Si bé el preàmbul reconeix el dret del poble iraquià a «controlar els seus recursos naturals», com ara ha reiterat la resolució 1546 (2004), en la part dispositiva es crea un Fons de Desenvolupament per l'Iraq, que constitueix la clau de volta de la gestió econòmica del país. Es tracta d'un Fons «a càrrec» del Banc Central iraquià i supervisat per una junta internacional, però que fins ara ha estat sota la gestió i el control de les potències ocupants. Aquest fons s'alimenta, sobretot, de la venda del petroli iraquià i el seu propòsit és satisfer les necessitats humanitàries de la població, dur a terme la reconstrucció del país, continuar el desarmament i fer front a les despeses de l'administració civil (però no militar) de l'Iraq.

En definitiva, la resolució donava el control pràcticament absolut de l'economia iraquiana a les potències ocupants, a canvi d'una certa supervisió internacional que en la pràctica ha estat molt superficial. No és una decisió contrària al dret internacional, però atès el caràcter no renovable dels recursos petroliers, sembla que haguera estat prudent establir mecanismes de supervisió eficaços, que garantissin que l'explotació d'aquests recursos es fes tot «defensant-ne el capital», tal com demana l'article 55 del Conveni de l'Haia, i també per assegurar que els recursos del país beneficiïn realment la seva població. La resolució 1546 (2004) manté l'existència autònoma del Fons, sota direcció del nou govern iraquià, i de la junta internacional, que ara té un membre addicional en representació del nou govern.

D'altra banda, la població civil d'un territori ocupat ha de poder continuar, en la mesura que sigui possible, la seva vida quotidiana. Per això, com hem assenyalat, la potència ocupant té el deure inexcusable de garantir l'ordre públic en tot el territori, cosa en la qual, com es desprèn de les notícies que diàriament ens arriben de l'Iraq, les potències ocupants han fracassat estrepitosament. La violencia que s'ha estès des de fa mesos per tot l'Iraq justifica que els ocupants prenguin mesures de seguretat i policia, sempre i quan es garanteixi el principi de responsabilitat penal individual i el dret a un judici just: els drets a la presumpció d'innocència, a un tribunal imparcial, a una defensa i a un eventual recurs efectiu estan recollits en el Protocol addicional I. A més, tota persona detinguda o internada per actes relacionats amb el conflicte armat ha de ser informada immediatament dels motius de la seva detenció. I, naturalment, tota persona detinguda, sigui un presumpte delinqüent, un terrorista, un agitador, un sabotejador o un antic soldat de l'exèrcit iraquià, està protegida contra tot atemptat contra la seva vida, salut, integritat física i mental i dignitat personal. Justament tot el contrari del que ha passat a les presons iraquianes des de l'inici de l'ocupació.

Els crims de guerra comesos per soldats, oficials i dirigents nord-americans a Guantánamo i l'Iraq impliquen la responsabilitat individual dels seus autors i la de l'estat en nom del qual actuen. Les normes fonamentals de dret internacional humanitari tenen carácter absolut: no es basen en el principi de reciprocitat, ni queden matisades per la legalitat o il·legalitat del conflicte armat, ni hi poden renunciar els seus beneficiaris. I els fets de Guantánamo i d'Abu Ghraib, entre altres suposen l'incompliment del deure de respectar els convenis de Ginebra «en tota circumstància», que estableix l'article primer comú a tots ells. Els Estats Units, i a l'Iraq també el Regne Unit, en són responsables.