El dret internacional en els conflictes de l'Afganistan i de l'Iraq

El dret internacional s'ha anat dotant d'instruments jurídics obligatoris que tracten d'assolir un difícil equilibri entre necessitats militars i consideracions humanitàries, i que protegeixen la població civil dels atacs. Els Estats Units, que formen part dels convenis de l'Haia i de Ginebra, vulneren en canvi el dret humanitari tant a l'Iraq com a l'Afganistan, en flagrant contradicció amb els valors democràtics que diuen defensar.

L a humanització de la guerra ha estat un dels grans reptes que ha assumit la societat internacional d'estats sobirans en el barrer segle i mig. Enfront de les doctrines del "tot val" i l' inter armas silent leges que defensaven teòrics com Clausewitz, el dret internacional s'ha anat dotant d'instruments jurídics obligatoris que tracten d'assolir un difícil equilibri entre necessitats militars i consideracions humanitàries.

Des de qualsevol òptica, mort i destrucció són inherents a la situació de conflicte armat. Però no tota mort, ni tota lesió, ni tota destrucció es justifiquen pel desig de derrotar l'enemic. El dret internacional humanitari, doncs, regula la conducció de les hostilitats, els medis i mitjans de combat i, sobretot, el tracte degut a aquelles persones que no participen en els combats: bé perquè, sent combatents, han estat ferides o s'han convertit en presoners de guerra, o bé perquè mai no han combatut, ja que són civils.

En nombrosos tractats i declaracions internacionals s'han formulat els principis de distinció entre objectius militars i no militars, i la prohibició d'atacar directament o de forma indiscriminada aquests darrers. Al nostre efecte, els instruments més significatius del dret humanitari són el IV Conveni de l'Haia de 1907, els quatre convenis de Ginebra de 1949 i els seus dos protocols addicionals de 1977. Val a dir que els Estats Units d'Amèrica són part, com la immensa majoria de països, del Conveni de l'Haia i dels quatre convenis de Ginebra. En canvi, no han ratificat els dos protocols addicionals, cosa que no impedeix afirmar que bona part de les seves disposicions els són exigibles com a dret internacional consuetudinari. I els flagrants incompliments que el govern nord-americà ha comès i està cometent en el decurs de les dues grans campanyes armades que ha iniciat en els darrers anys constitueixen un lògic motiu d'indignació i preocupació: indignació per uns fets execrables, i preocupació per la vulneració d'unes normes d'humanitat mínimes per part de la primera potència mundial, en la qual suposadament s'han d'emmirallar els països que aspiren a una democràcia i un estat de dret de major qualitat.

El presoner de guerra no és per se un delinqüent, ni té cap responsabilitat pels fets comesos pel seu govern. En un conflicte armat internacional, el combatent que cau a les mans de l'enemic és retingut amb un propòsit principal: que no torni a combatre al costat del seu exèrcit. Addicionalment, i amb moltes limitacions, se'n pot obtenir informació i treball. Però no se'l castiga per haver combatut i, per això, les condicions de detenció han de ser dignes i, un cop acabat el conflicte, ha de ser alliberat i repatriat immediatament.

El govern dels Estats Units accepta aquests principis i n'exigeix el compliment quan els seus soldats són capturats per qualsevol adversari. Però en el cas de les persones detingudes en el marc del conflicte de l'Afganistan nega, d'entrada, la seva qualificació com a presoners de guerra. Segons l'administració Bush, les persones capturades durant les hostilitats de l'Afganistan són «combatents il·legals», un concepte inventat pels assessors jurídics de l'exèrcit nord-americà, que no apareix enlloc en tota la legislació internacional humanitària. Pel dret humanitari no hi ha tertium genus : o s'és combatent o civil. La detenció d'un combatent activa l'aplicació del III Conveni de Ginebra, mentre que en la d'un civil cal aplicar el IV Conveni.

El III Conveni de Ginebra defineix el presoner de guerra com tot combatent capturat per l'enemic. I són combatents no només tots els membres de les forces armades, sinó també els membres d'altres milícies organitzades que reuneixin quatre requisits: tenir un cap responsable; portar un distintiu fix i fàcil de reconèixer a distància; portar les armes francament; i conformar-se, en les seves operacions, a les lleis i els costums de la guerra. Els interns de Guantánamo són, en principi, antics membres de l'exèrcit talibà o bé membres de la xarxa al-Qaida, per no parlar dels nombrosos civils afganesos detinguts arbitràriament durant les hostilitats. En el cas dels talibans, el deure de considerar-los presoners de guerra sembla indubtable. Afganistan estava regit per aquest govern que, malgrat no estar reconegut per pràcticament cap país del món i haver comès gravíssims crims contra la humanitat, era qui exercia el control de fet del territori. Les seves forces armades eren, per molt que no assolissin en disciplina o uniformitat els estàndards occidentals, un exèrcit.

Pel que fa als combatents no afganesos, presumptament vinculats a al-Qaida, el seu estatut jurídic pot resultar més dubtós. No eren part de l'exèrcit afganès, però tot sembla indicar que lluitaven al seu costat, com a milícies organitzades. Les autoritats nordamericanes assenyalen, però, que com a estrangers no «pertanyen» a una part contendent (art. 4.2 del Conveni) i que, com a grup terrorista, no es conformaven en les seves operacions a les lleis i els costums de la guerra. Són arguments legítims, però insuficients, perquè enlloc no s'exigeix la nacionalitat de les milícies i perquè, per molt que al-Qaida sigui una xarxa terrorista, no s'ha provat que en la conducció de les hostilitats del conflicte afganès aquests combatents es comportessin sistemàticament de manera contrària a les normes humanitàries.

En qualsevol cas, la mateixa III Convenció estableix què cal fer en cas de dubte sobre la condició o no de preponer de guerra de les persones detingudes en un conflicte armat. Cal tractarles com a presoners de guerra mentre el seu estatut no hagi estat determinat per un tribunal competent (art. 5). Els Estats Units, en canvi, ni els tracten com a tals ni sotmeten els seus casos de forma individualitzada als tribunals de justícia. En una greu demostració de prepotència al·leguen no tenir cap «dubte» sobre la condició de «no combatent» d'aquestes persones, tot obviant que no són ells qui han de decidir quan hi ha un dubte d'aquesta naturalesa, sinó que n'hi ha prou que La soldat nord-americana England amb detinguts xiites a la presó d'Abu Ghraib, Iraq el presoner «reivindiqui l'estatut de presoner de guerra» o que «semblitenir-hi dret» (art. 45 del Protocol I).

Però és que fins i tot en el supòsit que no hi hagués dubtes, o que haches eventual tribunal acabés determinant que certs detinguts de Guantánamo no mereixen, efectivament, la consideració de presoner de guerra, continuaria vigent el seu dret a ser tractats amb humanitat i caldria respectar en les seves persones les obligacions mínimes establertes en l'article 75 del Protocol, que prohibeix, entre altres, l'homicidi, la tortura de qualsevol classe, tant física com mental, les penes corporals, les mutilacions i els tractes humiliants o degradants. Qualsevol persona, en temps de pau o de guerra, té dret a estar protegida contra atacs a la seva integritat i dignitat.

Si es tracta d'un criminal de guerra o d'un delinqüent comú, caldrà jutjarlo com a tal i, si cal, condemnar-lo i castigar-lo, però sempre d'acord amb els estàndards internacionals àmpliament reconeguts, i exigits pels Estats Units quan s'escau, que estableixen les condicions mínimes d'un judici just.