Entre la Guerra i la Pau / Siegfried Sassoon i la literatura sobre la Gran Guerra

El 29 de juliol passat es rememorà el 90è aniversari de l'inici de la Gran Guerra (1914-1918). Tothom coincidí, en el seu moment, en el tarannà devastador del conflicte, que va costar la vida de gairebé 9 milions de persones a banda de la immensa quantitat de ferits, moles d'ells invàlids de per vida. De fet, durant el període d'entre - guerres, la imatge del mutilat de guerra actuà com a recordatori sistemàtic de la violència moral i física de la Primera Guerra Mundial.

La frustració física i moral dels excombatents en la postguerra immediata contrastava amb l'entusiasme bel·licista que es va apoderar de les diferents societats europees durant els primers mesos de la contesa, fins i tot entre aquells sectors d'esquerres que anteriorment havien abraçat la causa del pacifisme. Certament, en els anys previs a la Primera Guerra Mundial, republicans i socialistes del Vell Continent no dubtaren a denunciar la cursa armamentística iles ambicions imperialistes de les grans potències com uns factors que haurien de conduir inexorablement a l'enfrontament bèl·lic entre els europeus. Una confrontació que, segons el seu punt de vista, podia conduir a la fi de la societat capitalista i burgesa i introduir un nou ordre mundial de signe revolucionari obrerista. Tanmateix, l'antiimperialisme i l'antimilitarisme de la major part dels intel·lectuals i polítics republicans i socialistes de l'època oferia una segona lectura: per ells, l'imperialisme i el militarisme s'encarnaven exclusivament en el seu veí nacional. Només d'aquesta manera s'entén que, en el moment d'esclatar el conflicte, ni els socialistes francesos ni els socialistes alemanys censuressin als respectius governs l'entrada a la guerra contra el rival secular. De fet, fins i tot van contribuir a aprovar els pressupostos necessaris per afrontar la guerra.

En rigor, l'estiu del 1914, pràcticament ningú no condemnà la guerra, sinó les raons del rival per haver-la declarat. Fins i tot els intel·lectuals, sempre identificats erròniament per l'opinió pública com a potencials sectors antibel ·licistes, desfermaren les seves plomes amb càntics i glosses en favor d'un o altre bàndol. Pocs intel·lectuals condemnaren la guerra i aquells que ho van fer, com l'escriptor francès Romain Rolland, van haver de refugiar-se a la neutral Suïssa. Des d'allà, Rolland denuncià la que anomenà «Guerra Civil Europea» i lamentà la destrucció del somni civilista de la societat urbana i industrial. La resta, intel·lectuals o no, embogí de fervor patriòtic i s'allistà voluntàriament o acepta resignadament la incorporació a files per tal de combatre un enemic que la publicística corresponent va definir com un monstre de molts caps, devorador de nens i assetjador de dones indefenses. A diferència de Romain Rolland, els intel·lectuals que, des d'ambdós bàndols, participaren en la guerra van creure que tots lluitaven per tal d'imposar i defensar un model de civilització urbana i industrial que consideraven un paradigma de modernitat i civisme. I aquesta recerca de la civilització moderna a través del foc purificador de la guerra els apropà gradualment als feixismes, al comunisme o a la redefinició de la democràcia, el nacionalisme i l'imperialisme.

Paradoxalment, la insistència en el món urbà com a senyal de modernitat contrastava amb una massa de combatents que provenien de pagès. Fins i tot molts intel·lectuals que també tenien orígens rurals veieren en la Gran Guerra l'oportunitat d'acabar amb allò que Arno Meyer definí com les pervivències de l'Antic Règim. Totes aquestes percepcions sobre el significat de la Gran Guerra no foren alienes a la societat espanyola i catalana, que va viure molt intensament el desenvolupament de la contesa. Tot i la neutralitat decretada pel govern d'Espanya, l'opinió pública catalana i espanyola es dividí entre aliadò -fils i germanòfils. Tant els uns com els altres coincidiren a assenyalar que el bàndol a què donaven suport era un fervent defensor de la cultura i de les petites nacionalitats oprimides. I, lògicament, van veure en el contrari un bàrbar inculte i imperialista. Ara bé, allò que distingí més clarament els uns dels altres fou el signe ideològic: republicans, socialistes i catalanistes es mostraren partidaris de l'Entente Cordiale, ja que identificaven la Gran Bretanya, i sobretot França, amb l'ideal democràtic; per contra els germanòfils, majoritàriament carlins i maurins, però també algun regionalista, defensaren solucions polítiques de signe autoritari, tot i que contemplaven la possibilitat d'establir un règim parlamentari a l'estil alemany, on el poder legislatiu estigués permanentment sotmès a la supervisió directa del monarca.

Tot aquest conjunt de plantejaments va sorgir dels cercles intel·lectuals i professionals de la classe mitjana catalana i espanyola, que interpretaren la Gran Guerra com una possibilitat excepcional de reforma o de canvi del sistema polític espanyol. Tant aliadòfils com germanòfils van creure que en acabar la guerra el bàndol guanyador imposaria un nou ordre polític, social i cultural internacional que posaria fi al vell ordre vuitcentista. Un canvi que, a Espanya, havia de concretar-se en la promoció de les classes mitjanes progressistes, conservadores o regionalistes, en detriment de les anomenades velles oligarquies liberals i caciquils. Per aquesta raó, el món intel·lectual es posà a treballar per donar suport propagandísticament i activament al bàndol corresponent. En aquest sentit, el 1915, els sectors intel·lectuals aliadòfils de Catalunya van donar a conèixer a l'opinió pública l'anomenat Manifest dels intel·lectuals , on es destacava la seva solidaritat amb França i les petites nacionalitats oprimides com Bèlgica i Sèrbia. D'altra banda, el 1916, uns 500 intel·lectuals i professionals catalans posaren la seva signatura en el llibre publicat a Barcelona Amistad hispano- germana , el qual recollí el suport per a la causa dels imperis centrals del conjunt de la intel·lectualitat proale - manya d'Espanya.

En definitiva, el dossier que es presenta en aquestes pàgines aborda el paper que a Catalunya, però també en el context general espanyol i europeu, van fer els intel·lectuals durant la Primera Guerra Mundial. Ara bé, fa un èmfasi especial en aquells sectors que donaren el seu suport a la Triple Entesa, ja que fou el majoritari entre les classes mitjanes catalanes. En aquest sentit, entendrem per intel·lectual qualsevol professional de la cultura escrita, parlada, gràfica o visual, com periodistes, escriptors, professors o qualsevol mena d'artista o tècnic qualificat (des d'enginyers o arquitectes fins a metges, advocats o militars), capaç de donar qualsevol mena de detalls sobre els aspectes culturals,