Aigua i sostenibilitat, present i futur. Els recursos hídrics i els desafiaments de la seva gestió.

Excepte algunes excepcions, en la majoria dels països la divisió política no sol coincidir amb la definició de conca o demarcació hidrogràfica [ 2 ] . Siguin països desenvolupats o en desenvolupament, en la majoria dels casos el territori es troba dividit segons criteris historico-culturals, de manera no necessàriament coincident amb les conques hidrogràfiques i hidrogeològiques, la qual cosa condiciona la seva gestió tant a nivell operatiu com de planificació. Per exemple, als Estats Units, els estats de Mississipí, Missouri, Kansas i altres de la conca del Tennessee, es van definir de manera que les seves fronteres són línies i angles rectes. De manera similar, a Espanya, diverses regions autonòmiques comparteixen la conca del riu Ebre.

En molts països i regions, l'aigua es considera un recurs infinit, fet que n'ha provocat un ús que no té en compte els diferents usuaris implicats. Les activitats humanes han tingut un gran impacte en construir embassaments, drenar aiguamolls i han contribuït a la pèrdua de recursos hídrics a causa de la contaminació antròpica o la competència entre els diversos usos (agrícola, industrial i domèstic). Quan aquesta escassetat causa tensions sol denominar-se estrès hídric, fet que moltes vegades ha conduït a conflictes locals i regionals i, fins i tot, a incrementar tensions polítiques no directament causades per l'aigua. En l'àmbit mundial existeix un gran nombre d'exemples que abasten des de zones frontereres entre països (Xina-Tailàndia) fins a zones àrides, l'agricultura de les quals depèn fonamentalment del regadiu (Xina, Índia, Iran, etc.).

Complir amb les demandes de proveïment i sanejament necessàries d'una regió requereix una gran inversió econòmica per construir i mantenir les infraestructures necessàries, com canonades, estacions de bombament, instal·lacions de tractament, i per al seu funcionament. No obstant això, és molt difícil quantificar el valor de l'aigua i sempre s'ha optat per quantificar només el valor econòmic ignorant els altres valors (social, cultural, religiós). Per aquesta raó, moltes transferències de la gestió dels recursos hídrics del sector públic al privat han fracassat i, en alguns casos, s'han originat importants tensions a causa de la privatització de l'aigua. Malgrat tot, no s'ha d'oblidar que l'aigua ha de ser reconeguda com un bé econòmic.

Finalment, la majoria dels plans i projectes de desenvolupament dels recursos hídrics no han estat resultat d'una decisió conjunta de tota la societat sinó només dels polítics i tècnics, fet que ha provocat molts fracassos, conflictes, tràfic d'influències i casos de corrupció, els exemples dels quals es poden trobar en la literatura. La gestió i l'ús de l'aigua en les diverses zones pot estar limitada per l'existència de problemes i limitacions que impliquen la necessitat de ser solucionades de manera coordinada d'acord amb les estructures existents de governabilitat de l'aigua. Per això, l'aplicació de les polítiques o accions per dur a terme aquest tipus de gestió suposa, en molts casos, un llarg procés que, de vegades, va acompanyat d'una reforma de les institucions i de la legislació vigent així com de la necessitat d'implicar els usuaris i organismes afectats. Una mala governabilitat de l'aigua pot afectar la regulació i la motivació, i juntament amb una gestió deficient empitjorar els impactes negatius que es poden generar. Moltes vegades, la gestió a escala governamental es distribueix entre nombroses agències i tendeix a estar dominada per interessos sectorials.

Com s'observa en el mapa, cap a l'any 2025 hi haurà escassetat de recursos d'aigua a les zones més pobres i amb major creixement demogràfic del món. A més, les àmplies àrees urbanes i periurbanes necessitaran noves infraestructures, o bé la substitució de les existents, per proporcionar el proveïment i sanejament adequat a la població. Les regions més desenvolupades (Amèrica del Nord, Europa i Rússia) no seran les més amenaçades; en canvi, Àfrica del Nord, Orient Mitjà i Sud-àfrica patiran escassetat a causa de l'augment de la població i la precarietat d'infraestructures; i en la major part d'Amèrica del Sud, l'Àfrica Subsahariana, la Xina meridional i l'Índia les causes d'escassetat seran les limitacions econòmiques per a la producció d'aigua potable així com el creixement poblacional.

Les Nacions Unides estimen que per al 2050 existirà un increment de la població en 3.000 milions d'habitants, molts dels quals formaran part de països en desenvolupament que actualment ja pateixen una situació d'estrès hídric. Un major creixement de la població implica una necessitat més gran de producció agrícola amb un volum d'aigua que no augmenta; per tant, cal més producció agrícola amb menys aigua. En conseqüència, es produirà un fort increment de la demanda i una gran competència respecte d'altres possibles usos, com poden ser els ambientals. Tot això fa que sigui necessari promoure la conservació del recurs, el seu reciclatge i tractament, com també una major prevenció i reducció dels processos de contaminació.

Mereixen una menció a part els impactes del canvi climàtic sobre el cicle hidrològic i, en especial, sobre els recursos hídrics, caracteritzats en molts casos per una extrema variabilitat, més que per un descens de les precipitacions.

D'acord amb el que s'ha descrit anteriorment, podem veure que, per dur a terme una GIRH i garantir un millor futur per a la comunitat, cal un gran canvi de comportament de la societat en general i dels polítics en particular. Això significa que cal dur a terme una sèrie de canvis d'actitud i de conducta amb un gran component educatiu formal i no formal.

El primer desafiament és per a tots, i consisteix en reconèixer que travessem una crisi de governabilitat en l'aigua. Aquesta crisi ens mostra que si volem tenir una gestió sostenible en el temps i integrada, hem d'establir un ordre, i això només es pot fer a través de l'establiment d'una autoritat d'aigües al més alt nivell en cada Estat, que sigui neutral i que només gestioni l'oferta del recurs hídric en quantitat i qualitat. Les estructures d'organització de conca i subconca han de ser operatives per permetre la presa de decisió al nivell apropiat, i el Govern ha de garantir i coordinar la gestió dels recursos en els diversos sectors.

A més, cal disposar d'una legislació moderna que reflecteixi l'avanç del coneixement, que inclogui la participació de la societat, i que estigui basada en la conca hidrogràfica i la hidrogeològica com a unitat de gestió. Cal afavorir la formació en recursos humans idonis en tots els sectors del coneixement. Això significa tenir experts en enginyeria, economia, salut, antropologia, sociologia, educació, ecologia de l'aigua, entre d'altres. S'han d'assignar els recursos financers adequats de tal forma que la gestió sigui a llarg termini i l'estratègia sigui d'Estat, no de partit polític. Finalment, hem de disposar i garantir informació fiable, transparent i de lliure circulació per tal que tothom compti amb la mateixa informació a l'hora de prendre decisions. Per aconseguir l'efectivitat adequada, s'han d'establir acords a escala institucional que permetin la participació pública dels sectors de la societat implicats en la presa de decisions.

Dades corresponents al 2002 indiquen que, en l'àmbit mundial, de cada 10 persones, només 5 tenen proveïment d'aigua en les seves llars; 3 utilitzen proveïments de tipus comunal i 2 no en tenen; a més, 4 de cada 10 no disposen de la sanitat apropiada.