Tràfic de persones: esclaus al segle XXI. El retorn dels negrers i els traficants de blanques

Malgrat la seva invisibilitat, però, el tràfic de persones és un negoci molt rendible. Segons Nacions Unides, el tràfic de persones és la tercera activitat il·legal més lucrativa de les que existeixen, només superada pel tràfic d'armes i drogues. Amb l'afegit tràgic que, en el cas de les persones traficades, l'índex de revenda (o el que és el mateix, les probabilitats que tornin a ser víctimes dels traficants) és molt superior al dels altres dos tràfics. Tot i les dificultats evidents de donar les xifres reals i exactes d'una activitat il·legal, s'estima que el volum econòmic del tràfic de persones està al voltant dels 12.000 milions de dòlars a l'any.

El nombre de persones traficades és, també, una dada absolutament impossible de precisar. Les estimacions de les diferents organitzacions que treballen amb relació a aquests temes mostren un considerable ball de xifres, en el qual també participen les fonts governamentals. El fet que, en molts països, les xifres sobre persones traficades se sumin a les de les persones que han intentat entrar irregularment en el territori, dificulta encara més la tasca de mesurar el fenomen. Més complicat encara és valorar el volum del tràfic quan aquest no creua cap frontera internacional.

A l'edició 2006 de l'informe anual que elabora el Departament d'Estat dels Estats Units sobre el tràfic de persones, s'estima que entre 600.000 i 800.000 persones són traficades cada any a través de fronteres internacionals (l'organització Human Rights Watch dóna una xifra similar, amb una estimació de 800.000 a 900.000 persones traficades anualment). D'aquestes, el 70% són dones i un 50% menors. Segons dades de Nacions Unides, la majoria de les víctimes del tràfic de persones són dones i noies joves, seguides de menors d'ambdós sexes. El 87% d'aquestes persones són explotades sexualment, i el 28% han estat traficades per fer treballs forçats. És oportú afegir que els debats oberts en diversos països sobre les possibilitats de legalitzar la prostitució no acostumen a tenir en compte la dimensió i repercussió transnacional d'aquesta activitat. La feminització de les víctimes del tràfic és un element distintiu amb relació als anterior patrons del tràfic de persones, en els quals la variable de gènere presentava una menor incidència. La prostitució i el treball domèstic o en empreses manufactureres són els principals destins de les víctimes femenines del tràfic.

L'abril de 2006, l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) va elaborar un informe basat en el protocol de Nacions Unides per lluitar contra el tràfic de persones. L'objectiu era pal·liar la falta d'informació i coneixement sobre aquest tràfic, i dibuixar-ne un mapa global. L'informe pretenia convèncer els governs sobre la necessitat de seguir i perseguir amb més determinació aquest tràfic i, alhora, conscienciar l'opinió pública de la tragèdia que hi ha darrere d'aquest negoci il·legal. Finalment, l'informe incorporava tres grans blocs de recomanacions que es centraven en reduir la demanda (tant en l'explotació laboral com sexual), lluitar contra els criminals i les xarxes criminals que es beneficien d'aquest tràfic, i protegir les víctimes del tràfic.

El tràfic de persones s'ha tornat més visible en la mesura que ha esdevingut una activitat transnacional. En l'informe de 2006, Nacions Unides va obtenir dades relacionades amb el tràfic de persones que afectaven 127 països d'origen i 137 països de trànsit o destí. Tot i la complexitat inherent, l'informe constitueix una aproximació a la geografia d'aquest tràfic. Com en segles anteriors, Àfrica continua sent un dels principals territoris d'origen del tràfic de persones, tot i que també ho és de destí. Bona part de les persones traficades a l'Àfrica són dirigides a l'Europa Occidental i, en l'àmbit regional, a l'Àfrica Occidental. Un exemple paradigmàtic és el cas de Nigèria, el país més populós d'Àfrica i alhora un dels principals països de destí, trànsit i origen del tràfic de persones al continent. Moltes persones són traficades des de les àrees rurals cap a les zones urbanes, on són obligades a treballar en el servei domèstic, la mendicitat organitzada o l'explotació sexual. De Nigèria surten rutes de tràfic de persones dirigides a la República Centreafricana, Sudan, Aràbia Saudita o la UE, i es trafica amb dones i nens des de Benín, Níger i el Txad, entre d'altres.

El continent asiàtic és també origen i destí de les rutes del tràfic de persones. A la Xina i als països del Sud-est Asiàtic, el tràfic de persones és especialment actiu. Tailàndia pot servir com a exemple paradigmàtic de país, alhora origen i destí del tràfic de persones. Un volum considerable de dones tailandeses són víctimes traficades cap al Japó, Bahrain, Austràlia, Singapur, els Estats Units i la UE per ser explotades sexualment, mentre que treballadors procedents de Myanmar, Cambodja i Laos són traficats cap a Tailàndia per ser explotats en la construcció o la indústria del peix. També és notable el tràfic intern de persones, especialment de dones i noies del nord del país, que pertanyen a minories ètniques i no sempre disposen de l'estatus de nacionals. El fet que el Sud-est Asiàtic sigui conegut com a destinació de turisme sexual, explica en bona mesura els nombrosos fluxos de dones, noies i nenes traficades per a l'explotació sexual.

A diferència d'altres escenaris, on molts països comparteixen la condició d'origen i destí del tràfic de persones, això no succeeix en el cas europeu. L'origen de les xarxes del tràfic es concentra principalment al sud-est d'Europa, on la lluita contra aquest tràfic és una prioritat en l'agenda de moltes organitzacions internacionals. Albània, Bulgària i Romania, i en menor mesura Letònia i Polònia, són països d'origen, i també de destí, d'aquests tràfics. L'Europa Occidental, per la seva banda, és bàsicament una regió de destí, on convergeixen rutes de tràfic procedents d'altres parts d'Europa, però també d'Àfrica, d'Amèrica Llatina i Àsia. Els països de l'antiga Unió Soviètica, per la seva banda, tenen un escenari complex: Bielarús, Moldàvia, Federació Russa i Ucraïna són països importants per al tràfic de persones que, principalment, es dirigeix cap als Estats Units i l'Europa Occidental. El mateix succeeix, per bé que en menor mesura, amb països com Armènia, Geòrgia, Kazakhstan i Uzbekistan.

A l'igual que la UE, Amèrica del Nord és bàsicament una regió de destí de les persones traficades, que en aquest cas procedeixen principalment d'Àsia i d'Amèrica Llatina i el Carib. Brasil, Colòmbia, Guatemala, Mèxic i República Dominicana són els principals països de destí en l'escenari intern llatinoamericà. Finalment, els països del Golf Pèrsic, Austràlia i Nova Zelanda són bàsicament regions de destinació de rutes de tràfic de persones procedents, majoritàriament, del Sud-est Asiàtic.

Fins fa relativament poc temps, el tràfic de persones no estava en la llista de prioritats de la majoria de governs i, malgrat les veus d'alerta d'alguns organismes internacionals i organitzacions de caràcter humanitari, aquest era un negoci que creixia en la clandestinitat.