Tràfic de persones: esclaus al segle XXI. El retorn dels negrers i els traficants de blanques

Durant segles, al llarg dels 960 quilòmetres del riu Cuanza, al nord d'Angola, transcorria la ruta de traficants d'esclaus més important de la història. Des de l'interior d'Àfrica, els pròspers negociants d'esclaus transportaven la seva mercaderia humana fins al port de Luanda, punt neuràlgic del tràfic d'esclaus. D'allí, sortien els vaixells "negrers" que durant segles van transportar esclaus cap a les plantacions de canya de sucre i cotó del continent americà. Fins a la seva abolició a principi del segle XIX, l'exportació i comerç transatlàntic d'esclaus va constituir una de les principals activitats econòmiques de moltes colònies africanes.

Al segle XIX, el comerç d'esclaus va deixar-se de considerar una activitat comercial lícita, i van aparèixer nombrosos tractats i declaracions que es plantejaven la seva abolició. Malgrat això, els elevats beneficis que generava aquesta activitat expliquen per què aquesta no va deixar de funcionar -amb xifres molt menors i de manera il·legal- malgrat les prohibicions. A principi del segle XX, i sota els auspicis de la Societat de Nacions, es va signar la Convenció sobre l'esclavitud, que l'Assemblea General de Nacions Unides va fer seva el 1953. Quatre anys abans, el 1949, l'Assemblea General ja havia aprovat el Conveni per a la repressió del tràfic de persones i de l'explotació de la prostitució aliena.

La segona meitat del segle XX s'iniciava, doncs, amb tot un entramat jurídic internacional dirigit a criminalitzar el comerç de persones amb fins d'explotació laboral i/o sexual. En l'imaginari col·lectiu, les referències al comerç d'esclaus han quedat vinculades al tràfic intercontinental que es va viure en les èpoques colonials, quan homes i dones de procedència majoritàriament africana, tot i que també asiàtica, eren conduïts i forçats a treballar a les metròpolis i al continent americà. Tot i així, la certesa que, encara avui, el tràfic de persones és una activitat lucrativa, malgrat ser il·legal, que afecta desenes de milers de persones, permet afirmar que, al segle XXI, encara existeixen esclaus.

Per aquest motiu, l'any 2000, Nacions Unides va organitzar a Palerm una conferència política per firmar la Convenció contra la delinqüència organitzada transnacional (també coneguda com la Convenció de Palerm) i els seus tres protocols. D'aquests, un era per prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de persones, especialment dones i nens, i un segon per sancionar el tràfic il·lícit de migrants per terra, mar i aire. El protocol per lluitar contra el tràfic de persones va entrar en vigor el mes de desembre de 2003.

Malgrat el consens general que considera el tràfic de persones com a delicte, el cert és que, fins ben recentment, no hi havia acord a l'hora de definir què s'entenia per tràfic de persones. Tràfic de persones, contraban, comerç d'éssers humans, tràfic de blanques, comerç d'esclaus i un llarg etcètera de termes han servit durant molt de temps per parlar d'aquesta activitat il·legal. Una profusió que ha generat enormes confusions i ha generat respostes polítiques ben diverses.

En un intent d'acabar amb la confusió semàntica i aportar certa coherència terminològica, la Convenció de Palerm va establir unes definicions consensuades sobre el tràfic de persones i altres termes afins. Així, la convenció distingeix clarament entre el contraban de migrants i el tràfic de persones. En anglès, la distinció entre ambdós conceptes queda ben clara: d'una banda, smuggling fa referència a les activitats destinades a facilitar l'entrada irregular de migrants en un país de destí; de l'altra, trafficking fa referència al tràfic de persones. En català, s'ha optat per denominar "contraban" a la primera de les accepcions, tot i que és habitual parlar de tràfic d'immigrants, mentre que s'ha mantingut "tràfic" per fer referència a la segona accepció.

Segons la Convenció de Palerm, el contraban de persones és la consecució, directa o indirecta, de beneficis materials o financers a través de l'entrada il·legal de persones a un país del qual no són ni nacionals ni residents legals. Per la seva banda, el tràfic de persones és el reclutament, transport i/o recepció de persones mitjançant l'ús de la força o altres formes de coerció, de frau o d'abús de poder amb el propòsit d'explotació. L'explotació inclou, com a mínim, l'explotació de la prostitució aliena o d'altres formes d'explotació sexual, el treball forçat, l'esclavitud o pràctiques similars i l'extracció d'òrgans.

El consentiment, l'explotació i la transnacionalitat distingeixen clarament ambdós conceptes. En el cas del contraban, i malgrat els riscos que pugui suposar el pas irregular de fronteres, els migrants han consentit a participar-hi. Evidentment, les persones poden ser víctimes d'abusos o estafes per part dels responsables de les xarxes d'entrada il·legal [ 1 ] , però la decisió d'emprendre el viatge ha estat presa de manera voluntària. En el cas de les persones traficades, en canvi, el consentiment no existeix o, si s'ha donat en un primer moment, ha estat aconseguit mitjançant enganys o mesures coercitives.

En segon lloc, ambdós conceptes es distingeixen per raó de l'explotació. El contraban de migrants acaba en el moment que la persona arriba al punt de destí, mentre que per a les persones traficades l'arribada al país de destí és només l'inici de l'explotació. A diferència de les xarxes de contraban, per a les quals el viatge és la part essencial del negoci, per a les xarxes de tràfic de persones, el viatge només és un pas necessari per arribar a un destí final, on realment podran treure beneficis de la persona traficada.

Finalment, el tràfic de persones no és, per definició, una activitat transnacional. A diferència del tràfic d'esclaus, que en bona mesura es caracteritzava per tenir una dimensió transnacional -i en el moment de major auge, intercontinental-, el tràfic de persones pot donar-se en l'àmbit nacional. En canvi, el contraban de migrants només s'entén des d'una perspectiva transnacional. Per definició, aquesta activitat suposa el pas irregular d'una frontera internacional.

Entendre que es tracta de dues activitats diferents és important, especialment a l'hora de gestionar polítiques per respondre-hi. Així, mentre que les persones migrants que han accedit irregularment a un territori poden ser repatriades amb certa rapidesa segons les legislacions nacionals, les persones traficades són víctimes a les quals cal proporcionar especial atenció. Segons la Convenció de Palerm i el seu protocol sobre el tràfic de persones, els països han d'intentar, atenent a la seva legislació, proporcionar ajuda i suport a les víctimes i facilitar, en la mesura del possible, que siguin indemnitzades.

Malgrat les diferències, però, cal assenyalar que ambdues activitats tenen importants punts de convergència. En aquest sentit, és evident que les debilitats i disfuncions (com la corrupció) en el control de les fronteres al llarg de les rutes de tràfic (és a dir, en països d'origen, destí o trànsit) o l'existència de mercats informals de mà d'obra afavoreixen la pervivència tant de les xarxes de contraban de migrants com de tràfic de persones.

Per la seva naturalesa, és molt complicat conèixer l'amplitud, les característiques i els escenaris del tràfic de persones. Un dels problemes principals amb què es troben els governs, les organitzacions internacionals i la societat civil en la lluita contra aquesta activitat il·legal és, precisament, la dificultat de conèixer amb exactitud les autèntiques dimensions d'aquest fenomen.