La memòria històrica en la construcció del nou Japó. Dilemes nacionals i conflictivitat regional

El Japó ha donat la benvinguda al nou segle en un moment d'especial significació per a les seves estructures socials i polítiques. És indubtable que el model de desenvolupament forjat a la postguerra ha ofert resultats excepcionals, ja que va convertir el Japó dessolat de la postguerra en la segona economia del món, instaurant una societat igualitària i poc conflictiva, que dipositava la seva confiança en l'aliança de polítics, grans empresaris i funcionaris que van fer possible el miracle econòmic. L'idealisme dogmàtic de l'esquerra japonesa encaixava poc en aquest model, i ben aviat va quedar exclòs del panorama polític. Per contra, el Partit Liberal Democràtic (PLD) va començar a teixir una xarxa clientelar que l'ha fet inamovible del poder. Aquest model travat va extingir la política per donar pas a l'esplendor del model tecnocràtic, que Alex Kerr defineix com la "burocràcia de pilot automàtic". Aquest model de creixement econòmic, però, va esfondrar-se a finals dels anys vuitanta i principi dels noranta, en esclatar la bombolla financera que s'havia format a causa d'un excés de confiança en la imbatibilitat del sistema; aquest model elitista parava tanta atenció a engreixar la maquinària, que ningú no va tenir cura de projectar cap a on es dirigia la societat. La crisi dels noranta va evidenciar, sobtadament, que el model tradicional de creixement ja no funcionava i que, en favor de l'economia nacional, s'havien deixat de banda les reformes polítiques. La constatació que els joves eren producte d'una societat materialista, passiva i abocada al consum, va confirmar una crisi de valors de la societat japonesa, un dels temes que des de llavors ocupa bona part del debat nacional. És en aquest context, i com a resposta alternativa a un veritable dinamisme polític, que ressuscita la possibilitat del nacionalisme, com un conjunt de valors amb els quals s'han de guiar les noves generacions.

No deixa de ser irònic, però, que aquesta dinàmica no estigui encapçalada per noves elits polítiques, sinó que siguin precisament els representants de la vella jerarquia els qui s'ofereixen a satisfer les noves preguntes amb velles respostes, tot plantejant una reforma de la constitució i de la llei de l'educació que es caracteritza per l'exaltació dels valors patriòtics.

S'activa així una ofensiva que busca, d'una banda, que aquestes elits puguin recuperar el prestigi que van perdre durant la crisi dels noranta; de l'altra, que generin suficient cohesió social al voltant de la doctrina nacionalista per tal de resoldre, finalment, el debat sobre el pacifisme del Japó, i tirar endavant una reforma constitucional que s'avé més a les exigències del nou context geopolític de l'Àsia Oriental, que no pas a les demandes reals dels mateixos ciutadans.

Altres articles d'aquest monogràfic aborden en profunditat el tema de la política exterior del Japó i la seva relació amb els Estats Units, com també les mancances d'un sistema polític pluripartidista peculiar, on governa el mateix partit polític des de fa 50 anys. Ambdues són qüestions imprescindibles per completar el retrat que aquí es proposa. En aquest, però, incidirem en les bases culturals i històriques que permeten el ressorgiment de postures revisionistes vers la història i la pròpia imatge del Japó.

En el context de postguerra, i a diferència de l'ocupació de l'Alemanya nazi, el Japó va viure l'ocupació a mans de tan sols una de les potències vencedores, els Estats Units, que van optar (potser per l'escassetat d'efectius que coneguessin la llengua i la cultura del país) per mantenir bona part de les estructures que sostenien l'antic règim. Es volia recuperar ràpidament el país de la desolació i convertir-lo en una base de defensa dels interessos nord-americans a l'Àsia en el context de la Guerra Freda. Calia un exercici d'amnèsia col·lectiva per tal que els Estats Units, l'artífex de la derrota, poguessin convertir-se en els aliats imprescindibles, paper que han jugat els darrers 50 anys i que, de moment, el Govern japonès encara no es qüestiona. En el repartiment de la postguerra, els Estats Units van fer-se càrrec de garantir la seguretat del país i d'insuflar idealisme a base d'una constitució pacifista i un sistema democràtic. Els japonesos, senzillament, van adoptar aquestes condicions i van abocar-se a fer créixer la seva economia.

Per garantir l'estabilitat del sistema, els Estats Units van optar per conservar la figura de l'emperador, amb un paper simbòlic, i es va obviar deliberadament el seu paper com a nucli essencial del Japó imperialista. També es va aprofitar la censura de l'anterior règim per oferir una lectura tranquil·litzadora dels fets, i es van mantenir bona part de les seves estructures productives que tan bon resultat havien donat com a maquinària de l'economia de guerra. Per fer possible aquest gir, es va afavorir la percepció que els ciutadans japonesos havien estat víctimes de la guerra (percepció sustentada en el dramatisme dels bombardejos nord-americans, inclosos els nuclears), i es va coartar així una reflexió profunda sobre quins havien estat els fonaments de l'imperialisme japonès. De la irresponsabilitat col·lectiva que es va generar després dels Judicis de Tòquio [ 2 ] , es podria dir que va sorgir la idea que el pas del temps i la desaparició de les persones que van viure l'ocupació japonesa, obriria una nova fase per establir novament relacions amb els països de l'Àsia Oriental, sense la pervivència del record dels greuges passats.

L'asimetria econòmica i les fractures ideològiques de la Guerra Freda van impedir l'establiment de ponts de comunicació fluida, i han permès que les memòries de la guerra s'hagin construït de manera independent a la regió, amb especial significació en el context actual a la República Popular de la Xina i a la península coreana. Aquesta desconnexió de les memòries col·lectives és especialment delicada en el moment actual, en què la globalització dels mitjans de comunicació produeix xocs bruscs entre aquestes lectures incompatibles del passat i, per tant, conté un important potencial com a font de conflictes. D'altra banda, el llenguatge sintètic i emotiu dels mitjans de comunicació impedeix sovint una reflexió profunda sobre els esdeveniments, que permetria assumir els condicionants culturals de l'altre. Es decontextualitzen els fets i són presentats per tal que s'interpretin sota el seu marc cultural. El potencial per a una interpretació errònia -o fins i tot per a un exercici de mala fe- és molt important, com ja es fa evident en els primers conflictes del segle XXI. I en aquest context, al Japó i arreu, els símbols juguen un paper essencial, per la seva capacitat d'arribar emocionalment a les persones i modificar el seu estat d'ànim. La síntesi d'informació emosoluble que ofereix el símbol és gairebé universal, però no ho són -i això és essencial en un món globalitzat- les seves interpretacions, cosa que li atorga una enorme capacitat desestabilitzadora si no es pot expressar en el context cultural adequat.

Un exemple d'aquest poder simbòlic podria ser el santuari xintoista de Yasukuni [ 3 ] , que s'ha convertit en l'ull de l'huracà que tensa les relacions entre el Japó i els veïns de l'Àsia Oriental, cada vegada que una figura rellevant de la política japonesa hi realitza una visita. En aquest temple hi conflueixen forces contràries i de diversa magnitud, que sovint es poden malinterpretar des de l'exterior. Tradicionalment, la interpretació domèstica de Yasukuni ha estat la d'honorar els sacrificats al camp de batalla per la causa imperial, un element que el va convertir en el galvanitzador de l'imperialisme japonès. És per això que constitueix un centre de peregrinació per als col·lectius d'extrema dreta, i els nostàlgics del passat imperial.