Bipolar, unipolar, multipolar 1983-2006: els canvis més profunds des de l'inici de la Guerra Freda

Però des de la dècada dels vuitanta Orient Mitjà també ha estat escenari de guerres entre musulmans, com la lliurada per iraquians i iranians (1980-1988), i entre àrabs, com la invasió iraquiana de Kuwait que va desembocar en la Guerra del Golf. Orient Mitjà, doncs, creia haver-ho vist tot, però Estats Units va envair l'Iraq el 2003, i va iniciar així un conflicte de conseqüències imprevisibles en un escenari caracteritzat per la continuïtat del conflicte palestino-israelià, l'avanç de l'islam polític i el terrorisme apocalíptic d'Al Qaida.

Cada gran conflicte ha tancat a l'Orient Mitjà una era. Israel va canviar el mapa de la regió. La crisi de Suez va ser el cant del cigne de la Gran Bretanya imperial. La guerra de 1967, amb la victòria d'Israel, va dictar la ruïna del panarabisme laic. Afganistan va ser el Vietnam de la Unió Soviètica (1979-1989). I el conflicte del Golf (1990-1991), en què l'Administració de Bush pare va encapçalar una coalició internacional per expulsar Saddam Hussein de Kuwait, va trencar l'aliança d'islamistes moderats i radicals que, amb l'ajuda nord-americana, havia derrotat als soviètics a l'Afganistan. No és clar a quin escenari conduirà la guerra de l'Iraq, però si un dels objectius era la seguretat d'Israel, el gran beneficiat ha estat l'Iran, un enemic més gran de l'Estat hebreu.

Els desafiaments que a principi del segle XXI té plantejats la societat internacional no són exactament els mateixos que en els temps d'Acheson. Això és evident, sobretot en el cas del terrorisme. El que diferencia l'agressió japonesa a Pearl Harbor dels atemptats de l'11 de setembre és que l'atac no va procedir en el segon cas d'un Estat, sinó d'una organització difusa. Però entre l'escenari actual i el de 1945 també existeixen paral·lelismes. La qüestió és, aleshores, com posar ordre.

A l'acabament de la Segona Guerra Mundial, la preocupació de les grans potències era què fer després del col·lapse dels imperis i el sorgiment de nous i fràgils estats a Europa, Àsia i Àfrica. Però la Guerra Freda, amb l'enfrontament entre Estats Units i la Unió Soviètica, va arruïnar les ambicions de l'ONU i va congelar el desafiament, que ara s'ha convertit en una qüestió candent, des d'Àfrica fins a Àsia Central, passant especialment per Orient Mitjà.

La bretxa que separa els països rics dels països pobres mai no ha estat tan ampla com a principi del segle XXI. El 1820 la relació entre els ingressos dels cinc països més rics i els dels cinc més pobres era de tres a un; el 1913 va passar a ser d'onze a un, i el 1992 es va disparar fins a establir un abisme de 72 a un. És a dir, el món, pel que fa a la desigualtat, i segons l'informe sobre desenvolupament publicat per l'ONU el 1999, ha anat cada vegada pitjor durant els dos últims segles. Com es pot evitar, en aquestes circumstàncies, que mig món no s'enfonsi en la inestabilitat?

Els neoconservadors que van defensar la guerra de l'Iraq, a la qual van assenyalar com la segona etapa de l'anomenada guerra contra el terrorisme, consideren que Bill Clinton va demostrar que no tenia la més mínima idea de com Estats Units havia d'utilitzar el seu immens poder. Va ser l'etapa que el neoconservador Charles Krauthammer va batejar com el "moment unipolar" (Krauthammer, 1991). I després dels atemptats perpetrats per Al Qaida, la xarxa d'Ossama bin Laden, a Nova York, Washington i Pensilvània, els neoconservadors van decidir utilitzar l'immens poder d'Estats Units per prolongar el moment unipolar en una era unipolar. Així va actuar l'Administració Bush, instrumentalitzant l'idealisme wilsonià, ja que va abjurar del multilateralisme. En primer lloc, perquè a la guerra de l'Afganistan, malgrat la benedicció de l'ONU, va intervenir de manera unilateral, sense acceptar l'ajuda dels seus socis de l'OTAN. I, en segon lloc, perquè va envair l'Iraq unilateralment, sense l'aprovació del màxim organisme internacional.

L'Administració Bush ha pretès revolucionar el sistema heretat de la Guerra Freda. Però el resultat ha estat un desastre, entre d'altres coses perquè la guerra contra el terrorisme no s'ha convertit en cap principi organitzador del sistema internacional. I el programa per democratitzar l'Orient Mitjà, que va pretendre ser la justificació quan no es van trobar les armes de destrucció massiva que se li atribuïen a Saddam Hussein, és un fiasco.

Al segle XX, els Estats Units van intentar dues vegades crear un ordre internacional basat en els seus propis valors. Dean Acheson, un realista, va comprendre que no es podia assolir la pau només mitjançant la força, per la qual cosa el principi fonamental de la democràcia nord-americana -la superioritat de la llei sobre el poder arbitrari- va ser projectat sobre l'escenari global. Acheson també va recórrer a la força i va actuar unilateralment, però primer va confiar en el multilateralisme. L'Administració Bush ha fet el contrari: la seva vocació ha estat unilateralista, i només ha estat multilateralista quan, com a l'Afganistan i a l'Iraq, va comprovar que el món li venia gran.

Bush ha utilitzat l'11 de setembre per trencar l'statu quo, com si volgués ser present en la destrucció d'un ordre internacional. Però el resultat ha estat un fracàs. I l'unilateralisme ha estat desacreditat en un món més interdependent que mai. Henry Kissinger, l'antimodel realista dels neoconservadors, va escriure abans de l'11 de setembre: "En les relacions entre estats, el nou ordre del segle XXI s'assemblarà més al sistema d'estats europeus del segle XVIII i XIX (...). Hi haurà almenys sis grans potències: Estats Units, Europa, Xina, Japó, Rússia i probablement Índia" (Kissinger, 1996: 16). Els propers anys, DCIDOB analitzarà un món multipolar.

KISSINGER, Henry. Diplomacia. Barcelona: Ediciones B, 1996.

KRAUTHAMMER, Charles. "The Unipolar Movement". Foreign Affairs (1990-1991).

MEAD, Walter Russell. Power, Terror, Peace, and War. America's Grand Strategy in a World at Risk. Nova York: Alfred A. Knopf, 2004.

SALLA, Michael E. i SUMMY, Ralph. Why the Cold War Ended: A Range of Interpretations. Westport (CT): Greenwood Press, 1995.