Bipolar, unipolar, multipolar 1983-2006: els canvis més profunds des de l'inici de la Guerra Freda

Allò que ha succeït entre el 1983 i el 2006 suggereix que una de les grans qüestions estratègiques de principi del segle XXI és si, en un món que és global, hi ha dos Occidents, a diferència del que passava durant la Guerra Freda, quan hi havia tres móns i només un Occident integrat per Estats Units i Europa. La Unió Europea, que el 2007 complirà cinquanta anys, s'ha ampliat, i ha passat de nou a vint-i-cinc membres l'últim quart de segle. Però, el club comunitari està paralitzat des que francesos i holandesos van dir "no" al projecte de Constitució europea el 2005.

Europa té a l'oest Estats Units, que l'empetiteix políticament i militarment; a l'extrem orient, la competitivitat xinesa agreuja els problemes de la seva economia i del seu Estat de benestar; a l'est, el dilema de què fer amb Rússia, que té la clau energètica; i al sud, els immigrants encrespen els ànims i alimenten un nou populisme que amenaça la integració continental. Europa, que vol canviar el món amb el seu model social i multilateralista, està sent canviada pel món. Hi ha inquietud per la desocupació i pel futur d'una societat que envelleix. I això es tradueix en un estat de malestar quan les elits avancen lentament cap a una reforma impopular.

Durant les dècades de 1980 i 1990, la majoria dels països de l'est i sud d'Àsia, inclosos els dos gegants, van optar per l'economia de mercat, encara que sota la tutela de governs intervencionistes. El resultat ha estat un continent econòmicament emergent, tot i que dividit políticament i culturalment. Àsia conté la major democràcia del món, l'Índia, ara convertida en una potència en el sector dels serveis; un poderós règim comunista, la Xina, transformada en la fàbrica del món, i el Govern més estalinista, Corea del Nord, que ha confessat ser una potència nuclear.

En aquest escenari, els realistes es troben en la seva casa més moderna, que és l'Europa dels dos últims segles, quan el concepte de l'equilibri del poder va dominar les diplomàcies europees. A l'escaquer asiàtic de principi del segle XXI existeixen tres tipus d'actors: en primer lloc, les cinc grans potències -Estats Units, Xina, Japó, Rússia i Índia-; després, les potències mitjanes, que no poden imposar-se però sí inclinar la balança, com Pakistan (en bones relacions amb Beijing i Washington, però rival de Nova Delhi), Iran, Indonèsia, Corea del Sud i Vietnam; i, finalment, els peons, com Laos, Cambotja i Singapur.

Estats Units és el primer actor a Àsia, amb aliances (Japó i Corea del Sud) decisives. Però ja pateix una forta competència. La influència de la Xina no para de créixer, des de Corea del Nord fins al Pakistan i l'Iran. Japó es refugia sota el paraigua nord-americà. Rússia mou molts fils, com demostra a l'Iran. I la cinquena potència, l'Índia, és cortejada per la resta.

A Àfrica, el final de la Guerra Freda, després de la retirada soviètica i cubana de mig continent, fou l'enterrament de l'"apartheid", l'oprobiós règim racista sud-africà, l'origen del qual no va tenir cap relació amb la Guerra Freda, tot i que el seu desenvolupament no fou aliè, com tants altres conflictes regionals, a l'enfrontament est-oest. Però Àfrica ha continuat sent el continent perdut, víctima de la guerra, com a la República Democràtica del Congo (3,8 milions de morts des de 1997); de la neteja ètnica, com al genocidi de Rwanda, el 1994, i de les malalties, com la sida.

Aquesta concatenació d'esdeveniments negatius, des de Sierra Leone fins a Zimbabwe, va tornar a plantejar els últims vint-i-cinc anys la pregunta sobre el perquè dels mals que sacsegen l'únic continent que encara no s'ha globalitzat. Àfrica, convertida en un continent d'emigració, sembla ser un compendi de tots els mals. La primera generació de líders de l'Àfrica independent la van formar idealistes i somniadors. Kwame Nkrumah, Patrice Lumumba i Julius Nyerere foren visionaris, però la seva generació fou oprimida per una onada de cops d'Estat. El coronel va enderrocar l'advocat, el sergent al capità, i així successivament. Àfrica té ara 29 dels 36 països més pobres del món, pateix una esperança de vida de 53 anys i més de 35 milions de persones tenen la sida.

Amèrica Llatina, que no és emergent com Àsia, ni tan pobre com Àfrica, ni tan perillosa com l'Orient Mitjà, ha començat el segle XXI després de dos decennis d'experiments. Al segle XX, els llatinoamericans van intentar trobar la fórmula per redistribuir la riquesa a la regió més desigual del món. Els intents es van succeir amb la revolució mexicana i les reformes de Lázaro Cárdenas, Getulio Vargas a Brasil, el peronisme, la revolució boliviana de 1952, el castrisme, els militars reformistes peruans de 1968, el triomf electoral d'Allende i la revolució sandinista. Però, a final del segle XX, la caiguda del comunisme a Europa, el desencant amb el castrisme i la derrota electoral dels sandinistes van semblar posar fi als experiments.

No va ser així. El paisatge va canviar durant els anys noranta amb el mexicà Carlos Salinas de Gortari, el peruà Alberto Fujimori i l'argentí Carlos Menem, que van combregar amb el neoliberalisme. El temps, tanmateix, els va posar en el seu lloc: els tres van fer les Amèriques, però no les van canviar. Què explica, llavors, el neopopulisme d'Hugo Chávez a Veneçuela i d'Evo Morales a Bolívia? Les enormes desigualtats socials i la històrica marginació dels indígenes. Com afirma Carlos Chacho Álvarez, president de la Comissió de Representants Permanents de Mercosur, "després del fracàs estrepitós de la classe dominant tradicional, no pot venir un líder moderat". Fins a la dècada de 1980, els dirigents llatinoamericans van optar per més Estat que mercat i després van preferir més mercat que Estat. A principi del segle XXI, el subcontinent gira cap a l'esquerra, algunes vegades socialdemòcrata i altres populista.

Orient Mitjà creia haver estat escenari de tota mena de conflictes. Des de la Segona Guerra Mundial, la regió havia conegut guerres d'independència, com la que va veure néixer Israel el 1948, quan es va obrir un enfrontament que, després del fracàs del procés de pau de la dècada de 1990, continua sent la clau de la crisi de l'Orient Mitjà. I la regió també havia presenciat arravataments imperials, com l'aventura de Suez, el 1956, moment en què britànics, francesos i israelians es van confabular contra el president egipci Gamal Abdel Nasser, que per a Londres i París va ser el primer Saddam Hussein.