Bipolar, unipolar, multipolar 1983-2006: els canvis més profunds des de l'inici de la Guerra Freda

Quan Dean Acheson va publicar la seva autobiografia va escollir un títol grandiloqüent per explicar els seus dotze anys al Govern, entre aquests, quatre com a secretari d'Estat de Harry Truman. Va escriure Present a la creació per indicar que havia assistit a la fundació d'un nou món per part dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. En realitat, Acheson no solament va ser-hi present, sinó que fou un dels homes savis de Washington que van donar forma a un ordre internacional multilateral que, amb l'ONU com a pedra angular, va legitimar el poder dels Estats Units a mig món.

DCIDOB va néixer quan el món era bipolar, encara que la bipolaritat ja era asimètrica. A Washington, el president Ronald Reagan havia obtingut el suport del Congrés a un pressupost de defensa rècord, el que va sentenciar l'última militarització de la política de contenció enfront de la Unió Soviètica, iniciada el 1947 i basada en les reflexions de George Kennan. I a Moscou, la mort de Leonid Brejnev, líder màxim soviètic, havia obert una etapa d'incertesa que desembocaria, entre la pressió externa i la desintegració interna, en la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i en l'enfonsament de la Unió Soviètica, el 1991.

Els últims vint-i-cinc anys, el món ha conegut els canvis més profunds des de l'inici de la Guerra Freda, tant polítics com econòmics, socials i tecnològics. La desaparició de la Unió Soviètica va posar fi a la guerra civil europea del segle XX i va deixar els Estats Units com a única superpotència, fet que va canviar el món de dalt a baix; no van ser els atemptats de l'11 de setembre, tot i que aquests van ser interpretats per l'Administració Bush com l'oportunitat històrica per enllumenar un altre ordre internacional basat en quatre idees: la preservació del flamant ordre unipolar, la primacia de la força, l'exercici unilateral del poder i el dret a desencadenar una guerra preventiva encara que l'amenaça no fos imminent.

A Àsia, durant aquests vint-i-cinc anys, s'ha generat l'esdeveniment econòmic de la nostra era: l'ascens de la Xina i l'Índia, les dues superpotències demogràfiques. A l'Orient Mitjà, el triomf de la revolució teocràtica de Khomeini, com també l'animadversió del conflicte palestino-israelià, ha donat pas al ressorgiment de l'islam polític i del terrorisme apocalíptic. La globalització s'ha accelerat amb decisives innovacions tecnològiques com internet i els ordinadors personals. I les migracions s'han mundialitzat amb les globalitzacions de l'economia, del transport i de la informació, les quals han empetitit el món.

La dècada de 1980 fou decisiva. Els demòcrates nord-americans havien dominat les factories d'idees durant mig segle, des dels temps del president Franklin D. Roosevelt. Un factor determinant de l'hegemonia nord-americana al segle XX fou el seu model econòmic, una combinació de producció massiva i consum de masses, i una política exterior basada en allò que el liberalisme internacionalista va denominar convergència harmònica, advocada per les institucions multilaterals. Però aquesta catedral ideològica començà a trontollar els anys vuitanta.

Un nou tipus de conservadorisme va desplaçar el liberalisme en l'economia i la política nord-americanes. La situació va començar a canviar amb el president Reagan; amb els seus mandats va sorgir la primera generació dels think tanks (laboratoris d'idees) neoconservadors, que després serien el fonament de la política exterior de George W. Bush. El model rooseveltià es va ressentir quan Reagan va inspirar un altre capitalista, el mil·lenarista, segons la definició de Walter Russell Mead, basat en el triomf de la tecnologia, la desregulació i l'esperit empresarial (Mead, 2004: 83-84). Com afirma John Ehrman, autor de The Eighties: America in the Age of Reagan, els vuitanta van ser una dècada perduda per al liberalisme demòcrata.

Històricament, la política exterior dels Estats Units pot ser interpretada de tres maneres diferents, encara que sovint han estat complementàries. La primera és aquella que veu els Estats Units com un actor moral; és a dir, com un Estat que es mou no en funció dels seus interessos nacionals, sinó per principis. Aquesta fou la visió del president demòcrata Woodrow Wilson. Una segona interpretació prefereix veure els Estats Units com un país expansionista. Aquesta visió és la que prefereix Noam Chomsky. I la tercera interpretació és la que pretén que Estats Units no sigui un estrany campió ètic en un món d'egoistes, ni un país amb una avarícia superior a la mitjana. Aquesta és la política exterior que els realistes voldrien que diluís l'idealisme wilsonià.

Reagan va interpretar la política exterior nord-americana de les tres maneres. En el seu primer mandat va actuar com un actor moral davant la Unió Soviètica, fet que va justificar la multiplicació de les despeses de defensa i va fer de la Guerra Freda un conflicte calent en economia i retòrica, segons l'estratègia dissenyada a la NSDD-32 (National Security Decisions Directive). A la perifèria, Reagan va tenir debilitat per les canoneres: des del suport als mujahidins que van vèncer els soviètics a l'Afganistan, fins al suport a la contra nicaragüenca o als rebels de Jonas Savimbi a Angola; des de la invasió de Grenada fins a l'escàndol Iran-contra, pel qual Washington va finançar el moviment antisandinista amb la venda d'armes a l'Iran de Khomeini. I, finalment, Reagan també es va mostrar realista amb la firma d'un tractat amb els soviètics per a l'eliminació dels míssils d'abast mitjà a Europa.

La combinació d'aquestes tres visions de la política exterior nord-americana va desembocar en l'esfondrament de la Unió Soviètica. La interpretació ortodoxa, segons mantenen Michael E. Salla i Ralph Summy, insisteix en el fet que "la capitulació de la Unió Soviètica i la victòria de les forces de la democràcia i de la llibertat es van deure a la superioritat militar i al dinamisme de les seves idees i del seu sistema econòmic" (Salla, 1995: 3). Els republicans emfatitzen el paper que tingué Reagan; els demòcrates prefereixen subratllar la política de contenció de Truman, Kennedy, Johnson i Carter. En qualsevol cas, amb el final de la Guerra Freda, DCIDOB va explicar un món que va conèixer un moment unipolar.