Sistemes de pensament, religions i ideologies a Àsia...

Les religions de salvació o de reforma es desenvolupen sovint dins del marc d'una religió cultural a la qual s'oposen i aspiren a reformar. El cas del cristianisme amb relació al judaisme i del budisme amb relació a l'hinduisme són paradigmàtics. Les religions de salvació proposen una nova via que, a diferència de les anteriors, té un caràcter universal i s'aplica no només al poble del qual provenen. Així, cristians i budistes no fan distincions a l'hora de captar fidels: la conversió acostuma a ser una de les formes habituals d'expansió. Una religió de salvació pot també ser reformada, donant lloc a la creació d'un cisma o d'una institució religiosa que sense deslligar-se dels seus orígens proposa una nova disciplina per a la realització espiritual. En les religions de salvació hi ha una voluntat expressa per separar-se radicalment de la religió anterior, mentre que en el cas dels cismes el que es reclama no és tant la creació radical d'una nova via, sinó un retorn a l'autenticitat de la religió original. En tractar-se de reformes de religions més antigues, molt sovint les religions de salvació comporten una crítica de la religió a la qual s'oposen. Així doncs, tant el cristianisme com el budisme critiquen el ritualisme dels fariseus i dels brahmans i l'estructura social del judaisme i el brahmanisme. Aquesta crítica es fa sovint des de l'esoterisme; és a dir, des del punt de vista del camí espiritual del devot. Aquesta operació reformista feta essencialment des de l'esoterisme fa que l'aspecte exotèric perdi importància i sigui vist com a secundari per a la religió [ 5 ] . És per això que inicialment religions com el cristianisme o el budisme no es preocupen de proposar un exoterisme i importen els principis i les estructures socials de fora la mateixa religió. L'adopció per part del cristianisme del cànon romà i l'adaptació del budisme a les estructures socials dels països on s'instal·la n'és un exemple. L'eix abràhmic/asiàtic no és tipològicament excloent, ja que cristianisme/budisme s'oposen aquí a judaisme/hinduisme.

Per acabar d'entendre la complexitat que s'amaga darrere del mot religió convindria tenir en compte la classificació tripartida de les vies religioses que trobem a les religions índiques. Es reconeixen tres vies o mètodes (yoga): la via de l'acció, del coneixement i de la devoció. Aquesta divisió respon a un desenvolupament històric.

La via de l'acció o via del ritual és la més antiga i cerca propiciar i coaccionar els poders divins, que es manifesten en les forces de la natura i en les accions i els sentiments humans: la pluja, les collites, la prosperitat, la seguretat i protecció enfront dels desastres, la victòria en la batalla, la derrota dels enemics, etc. És evident que el concepte de Déu en el ritualisme més antic té poc a veure amb el concepte de Déu propi de les religions teistes. El ritual no és una pregària, sinó un mecanisme per "obligar" aquestes energies divines a operar d'una forma beneficiosa per al sacrificant.

Als voltants del segle VII-VI aC apareixen una sèrie de personatges ( Mahavir, Buda, Zoroastre, etc.) que qüestionen des de diverses perspectives el llegat ritualista de les religions anteriors. Sorgeix també la idea que per ser religiós cal renunciar al món. Si abans el ritualisme cercava una regulació dels esdeveniments del món, ara es conclou que l'existència mundana amb la seva persecució compulsiva del plaer i la felicitat acaba deixant sempre un pòsit de dolor. La veritable saviesa consisteix en reconèixer les paradoxes inherents de la vida, en la qual el plaer i el dolor estan inextricablement units, i arribar a un autoconeixement alliberador que eradiqui d'una forma definitiva el dolor de l'existència. S'inaugura així la via del coneixement, una via basada en la introspecció i l'anàlisi de la ment. El que cal tenir en compte és que la via del coneixement exigeix un treball personal basat en la gnosi i l'ascesi i que no implica, però tampoc no exclou, la creença en cap déu o força sobrenatural.

Els primers segles aC en diferents textos de l'Índia es comença a perfilar la idea d'un déu personal que pot ser invocat i que pot intercedir en favor del devot manifestant-li la seva gràcia. S'obre així la via de la devoció, tan important des del punt de vista de la història de les religions. La via devocional es basa en una idea que ara ens pot semblar simple, fins i tot primitiva o ingènua, però que en realitat és una idea relativament moderna en el desenvolupament de les religions: la idea de Déu. Déu arriba tard a la història de les religions. La idea d'un Déu personal que pot salvar els devots d'una forma gratuïta, només amb l'exercici de la seva gràcia, és una idea revolucionària que allibera el devot de l'angoixa del karma. També l'allibera de la tensió que comporta la via del coneixement, ja que és una via que es fa des de la soledat de l'ascesi i la introspecció sense l'ajuda dels déus o dels homes.

Conclusió

Sens dubte, existeixen sistemes religiosos a l'Àsia, especialment en l'àmbit de la cultura popular, però també existeixen sistemes de pensament, que vertebren les societats i que reforcen les ideologies, que són ateus i immanentistes. Confuci no és pas Déu, tot i l'existència d'una religió popular confuciana i d'un culte dels avantpassats que són sistemes de creences paral·lels al confucianisme culte agnòstic. Buda no és pas Déu, tot i l'existència d'una versió popular budista amb creences religioses. El Dao (Tao) no és pas Déu, tot i l'existència d'una versió popular daoista amb creences religioses. L'islam a l'Àsia, sí que segueix pautes religioses que són isomòrfiques amb les pautes euroamericanes, igual que les tradicions cristianes -més minoritàries- presents. També existeixen sistemes de creences animistes i xamàniques, alguns dels quals, com ara el xinto en el cas del Japó, han estat profundament integrats en la construcció de la identitat nacional i en la seva ideologia, com ho han estat també els grans sistemes de pensament hindú i confucià.

L'estudi comparatiu del paper dels sistemes de pensament i de les religions en les ideologies d'Àsia hauria de ser conscient de les diferents condicions històriques i dels diferents sistemes de creences que han estat la matriu de les actuals visions del món operatives, tant allí com aquí.