Sistemes de pensament, religions i ideologies a Àsia...

La cultura post-Il·lustració euroamericana fa una distinció entre religió, filosofia i ciència. Des d'aquesta perspectiva, tots tres conceptes pretenen donar sentit a les coses que passen al món, tant natural com social, però de maneres diferents: de manera tradicional (i una mica simplista), podríem dir que la ciència explica les coses des d'una perspectiva empírica, material i racional; la filosofia ho fa des d'una perspectiva racional però no material; i la religió les explica mitjançant la fe en algun concepte o ésser sobrehumà o sobrenatural. Descrits així, aquests conceptes ja impliquen distincions entre allò que és material i allò que no ho és (la física versus la metafísica) i entre allò que és racional i que, per tant, es fa evident, i allò que és misteriós o inexplicable però que ha de ser acceptat com a veritat tot i ser incomprensible (la raó versus la fe). La distinció entre la física i la metafísica, entre el cos i l'ànima, comporta una visió transcendentalista del món, i no una visió immanentista. La distinció entre l'autoritat d'un ser superior i de la seva paraula revelada i l'autoritat dels costums o de la legislació d'una societat en concret (dret natural versus dret positiu) fa impossible un diàleg entre iguals perquè privilegia inevitablement la visió sagrada per damunt de la visió no sagrada. La qüestió de l'autoritat esdevé clau en el moment en què la religió es converteix en l'eix vertebrador de l'estructura social i de les relacions socials, quan les creences religioses reforcen les ideològiques [ 2 ] .

Caldria començar, però, per descontextualitzar el significat del mot religió, fortament condicionat per la visió del fet religiós propi de les religions abràhmiques. En el seus orígens llatins el mot tenia una riquesa de matisos que anaven des del concepte de "lligam o deure de caràcter moral o religiós" fins a la noció d'"escrúpol o temor sagrat", passant pels significats de "celebració, observança religiosa, ritus; culte, religió; sacralitat, santedat". La irrupció del cristianisme en el món romà afaiçona el concepte de religió a Occident i tendeix a identificar-lo amb un sistema de creences fortament teista basat en la figura d'un profeta o missatger que recull o actualitza la paraula divina en forma d'una escriptura sagrada. Aquesta escriptura sagrada, el Llibre, ocuparà un lloc central en l'estructuració del sistema religiós i crearà el concepte de "dogma" o "doctrina" i també la seva contrapartida, l'"heretgia". La tensió entre la infal·libilitat del Llibre i la pluralitat d'interpretacions acaba determinant tant els desenvolupaments interns de la religió com la seva relació externa amb d'altres religions. La infal·libilitat del Llibre esdevé la màxima autoritat i invalida altres formes de coneixement com la raó o l'experiència; exigeix, per tant, una adhesió incondicional al missatge del Llibre, vehiculitzada en una forma genuïnament religiosa de certesa: la fe. D'altra banda, els custodis del dogma, de l'opinió correcta, és a dir de l'ortodòxia, constitueixen una classe sacerdotal privilegiada que aliada amb el poder polític dotarà de valors l'exercici efectiu del poder, el legitimarà i l'enfortirà en identificar-lo amb un sistema de creences previ, que es troba ja arrelat en la consciència del poble que ha de ser governat. És a dir, la religió segrega una ideologia, basada en un sistema de creences que és aprofitada pel poder secular.

L'aplicabilitat del concepte religió a totes les formes religioses conegudes és pràcticament impossible. Fins i tot la definició mínima de religió com una via de salvació que possibilita la transició des d'un estat insatisfactori d'existència fins a un estat infinitament millor no és aplicable a les formes "primitives" de religió que cerquen mantenir un ordre natural, considerat molt fràgil, per tal d'evitar la catàstrofe i l'anihilació. La decontextualització del significat del mot religió passa, doncs, per un reconeixement de formes religioses, l'estructura de les quals és diferent a les grans religions del Llibre. Molts autors s'han preguntat si el mot religió es pot aplicar a les religions asiàtiques. Pel que fa al terme religions asiàtiques o sistemes religiosos d'Àsia convindria recordar que des d'un punt de vista estrictament geogràfic totes les grans religions, incloent-hi el cristianisme, són asiàtiques [ 3 ] . Constitueix això ja un fet revelador? [ 4 ] .A partir dels articles s'evidencia que hi ha formes de religiositat asiàtiques que no són radicalment diferents de les formes abràhmiques, al mateix temps que trobem un conjunt de característiques que es desvien inequívocament d'aquestes.

Una primera observació fa referència a la pèrdua de centralitat de l'Escriptura com a forma d'autoritat religiosa. Així, un bon nombre de religions asiàtiques reconeixen que l'experiència dels sants i dels místics té la mateixa validesa que l'Escriptura revelada. L'acceptació d'aquest principi trenca immediatament el monopoli de la classe sacerdotal en la custòdia de l'ortodòxia i relativitza la lletra de l'esperit, el text sagrat, per donar-li un nou esperit a la lletra. Aquest nou esperit crearà noves formes de culte que no podran ser desautoritzades pel monopoli exclusiu de la paraula revelada que ostenta la classe sacerdotal.

Una segona observació té a veure amb la identificació de religió i creença teista. L'obligatorietat de la creença en Déu per definir el fet religiós queda qüestionada per l'existència de formes atees de religió. El que una religió sigui atea significa que el seu objectiu no serà el coneixement de Déu o la submissió a la voluntat divina, sinó una altra forma de salvació personal no basada en l'existència d'un ésser transcendent. Encara més, trobem fins i tot un sistema de pensament ritualista, la , que ofereix ofrenes a déus que només existeixen com a noms del text sagrat, però no com a entitats ontològiques independents. El que és sagrat per la és el text en si mateix. Un text sense autor que no depèn de cap persona divina o humana ).

La distinció bàsica entre religions culturals i religions de salvació ens ajudarà a entendre millor els diferents significats del mot religió. Les religions culturals, o religions del poble, es desenvolupen paral·lelament a la formació d'un poble i la seva cultura i estan estretament lligades a un territori i a un grup humà determinat. En són exemples el judaisme, l'hinduisme, la religió popular xinesa, el xinto i en general les religions dels pobles tribals. Les religions de l'antiga Grècia i Roma també són religions lligades al destí d'un poble. En aquestes religions originàriament no hi ha una separació entre esoterisme, o la part interna de la religió que es manifesta en les creences i pràctiques personals de salvació, i exoterisme o la part externa que es preocupa d'organitzar i administrar la societat en la qual es desenvolupa.