Sistemes de pensament, religions i ideologies a Àsia...

Per a alguns pensadors i comentaristes polítics de l'àmbit euroamericà, el segle XXI va començar l'any 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, presagi de la desintegració del sistema soviètic. Francis Fukuyama va parlar en aquell moment de la "fi de la història", tot suposant que el fracàs del model soviètic marxista-leninista-estalinista del comunisme havia demostrat l'èxit incontestable del model liberal del capitalisme basat en el mercat lliure smithià i el laissez-faire fisiòcrata.

Tant els seguidors de Karl Marx com els seguidors d'Adam Smith defensaven (i encara defensen) la validesa de la seva visió del món (la seva ideologia) com a "científica", basada en la raó, i no en les creences o en la fe. El model soviètic, de control centralitzat de l'economia i de control totalitari de la societat, havia servit per garantir un cert nivell mínim de benestar social per a tota la població, però havia tocat sostre en la generació de riquesa. En canvi, el model capitalista de lliure mercat, de la no intervenció de l'Estat, de la llibertat d'actuació dels individus -una mena de "lliure albir" socioeconòmic-, servia per generar riquesa però no per garantir cap justícia social en la seva distribució. Tot i així, es parlava de la fi de la història i de la no necessitat de buscar noves alternatives. La modernitat euroamericana havia triomfat i el seu triomf justificava la identificació dels "valors universals" amb els valors de la Il·lustració euroamericana.

Altres veus, però, com la de Samuel B. Huntington, cridaven l'atenció sobre un "xoc de civilitzacions" que posaria en perill la continuïtat d'aquesta modernitat, i el nivell de benestar que els seus hereus ja havien assolit. Els valors culturals haurien substituït les ideologies polítiques com a motors de les relacions internacionals, i la diversitat de valors culturals al món seria una amenaça per als valors universals. Els esdeveniments de l'última dècada del segle XX van demostrar de manera traumàtica la tornada de la història. El conflicte europeu dels Balcans va posar de manifest la força de la memòria històrica i de les creences religioses versus la raó, com ho va fer també el debat sobre les relacions entre Turquia i la UE, o sobre el paper de la tradició "cristiana" en la definició d'Europa.

Paral·lelament, el desenvolupament d'un capitalisme asiàtic, sorgit de sistemes de valors i d'organització social ben diferents dels euroamericans, posava en qüestió la "universalitat" d'un model del capitalisme suposadament racional i científic, però que Max Weber havia definit com a "protestant", és a dir, motivat per creences religioses. El nou fenomen dels tigres asiàtics, a finals del segle XX, alguns de cultura musulmana, com ara Indonèsia i Malàisia, altres de cultura confuciana, com ara Corea del Sud, Hong Kong, Singapur o Taiwan, alguns de cultura hindú, com Tailàndia, a més de la força cada cop més evident de les economies emergents de la Xina i de l'Índia, els converteix en laboratoris de la modernització de societats que no comparteixen les mateixes arrels històriques i culturals de les quals va sorgir la modernitat euroamericana, i alhora són societats que van patir l'imperialisme que l'havia finançat, tot amagant el seu oportunisme darrere d'una façana de valors suposadament de vigor universal.

Iniciatives com el Diàleg entre Civilitzacions o el Diàleg Orient-Occident o els diversos diàlegs interreligiosos que hi ha en marxa donen fe d'una necessitat d'acostament entre cultures al mateix temps que donen fe de l'existència de diferències interculturals. Un diàleg suposa una relació d'igualtat entre els que dialoguen, i no pressuposa que el resultat sigui l'abandonament de totes les alternatives a favor d'una sola. Tot i així, hi ha un perill inherent en el concepte de la "universalitat" dels valors que no es pot obviar, especialment si una part del diàleg s'atorga unilateralment el descobriment (per no dir l'autoria) d'aquests valors.

En el cas dels valors euroamericans, cal una clara consciència del fet que els orígens de molts dels valors de la Il·lustració són religiosos, tot i el seu intent de separar la raó de la fe, i l'Estat de l'Església, i que l'aplicació d'aquest valors dins i fora de l'àmbit euroamericà ha estat ben desigual i ha beneficiat molt més les antigues metròpolis que no pas les antigues colònies. A més a més, cal ser conscient del fet que la força ideològica dels valors de la Il·lustració, especialment en la seva actual variant nord-americana, neoconservadora i fonamentalista cristiana, prové precisament d'aquests orígens religiosos. És per aquesta raó que cal explorar les relacions entre sistemes de pensament, religions i ideologies des d'una perspectiva comparativa, analítica i crítica.

L'estudi comparatiu hauria de començar amb la terminologia. L'elecció del terme sistemes de pensament en preferència al de filosofia és deliberada. Per a la nostra cultura, la filosofia és un producte de la història mediterrània-europea, especialment de la tradició de pensament post-socràtica, que ha privilegiat una visió absolutista de la raó, la veritat, la bellesa, la justícia, com a conceptes, idees i ideals, i de la raó, la lògica i el llenguatge com a eines útils per arribar a conèixer i expressar aquestes raó, veritat, bellesa, justícia úniques i absolutes. Aquest absolutisme ha estat reforçat per l'absolutisme religiós de la tradició jueva-cristiana que, com la musulmana, professa l'autoritat inqüestionable d'un déu creador, autor d'un text sagrat que, per la seva autoria, no pot ser qüestionat. La combinació d'aquestes tradicions explica el profund arrelament de l'absolutisme en la filosofia euroamericana i en les tres religions del Llibre. Explica també la tendència a buscar (o inventar) interpretacions ortodoxes dels textos sagrats i d'insistir en el fet que cal acatar-les. La tolerància d'altres creences, en l'àmbit euroamericà, ha estat fruit de segles de guerres religioses i d'inquisicions [ 1 ] . Altres sistemes de pensament, com ara el confucià o el daoista (taoista), l'hindú o el budista, sorgeixen de bases conceptuals diferents i no són pas isomòrfics amb la filosofia euroamericana.

L'immanentisme o la no-dualitat d'alguns dels grans sistemes de pensament i de creences que caracteritzen l'Àsia, la no separació de la física i la metafísica, del cos i de l'ànima, a més de la no confiança en la raó, la paraula i la lògica com a eines úniques o supremes per conèixer i explicar el món, fan que el camí al coneixement o a la saviesa no passi necessariament per la raó, sinó que pot seguir una via que no depèn de la raó, però que tampoc no és irracional, sinó aracional. Aquest camí es considera místic, i per tant, no racional. Sense denegar la possibilitat del misticisme, la tradició euroamericana el considera molt minoritari i excepcional. Si aquestes són les connotacions del terme misticisme, pot ser dubtosa la seva aplicabilitat als sistemes de coneixement asiàtics tradicionals que el consideraven un camí "normal" -i fins i tot preferent- per assolir el coneixement.