L'OMC i el lliure comerç, Una relació difícil?

Aquesta última estratègia tenia com a base la imitació del sistema de desenvolupament de la Unió Soviètica. A la dècada dels cinquanta, aquest país era la potència emergent. Les estimacions de l'època deien que el seu creixement econòmic anual era superior al dels Estats Units i, fins i tot, algun economista nord-americà pronosticava que a la dècada dels setanta, la Unió Soviètica podia superar en termes de PIB per càpita els Estats Units. A causa d'aquest efecte imitació, aquests països van intentar desenvolupar la indústria pesada (principalment la siderúrgia) amb l'objectiu de generar externalitats importants a altres sectors de l'economia, impulsar el creixement i reduir la bretxa de desenvolupament econòmic existent amb els països desenvolupats. No obstant això, aquestes repercussions no van tenir lloc en la magnitud desitjada i l'objectiu final va quedar pendent de complir. A principi de la dècada dels vuitanta, la reducció elevada dels nivells de vida provocada per la crisi del deute extern, juntament amb les condicions imposades per a la seva renegociació per part de l'FMI, van provocar un canvi de model. Aquest canvi va comportar, entre altres mesures, el compromís per part d'Amèrica Llatina de desenvolupar un comerç més lliure.

Aquest nou consens en la concepció de la política comercial per part dels països en vies de desenvolupament ha fet que aquests formin un nou grup de pressió i participin de forma més activa a les cimeres ministerials de l'OMC. No obstant això, aquest procés ha comportat un augment substancial de les discrepàncies amb les nacions avançades sobre la funció que ha de desenvolupar l'OMC.

La discrepància principal té relació amb el grau de reciprocitat dels acords, ja que el proteccionisme selectiu que practiquen els països desenvolupats i consent l'OMC perjudica greument els interessos dels països en vies de desenvolupament. Fins al moment, els acords en el si d'aquesta organització no han tingut el grau de reciprocitat desitjat, perquè mentre els països en desenvolupament han obert de forma substancial els seus mercats a les indústries manufactureres dels països desenvolupats, aquests no ho han fet de manera significativa amb les produccions tèxtils i agrícoles de les nacions en vies de desenvolupament (béns en els quals tenen avantatge competitiu). En el fons, aquesta actitud dels països desenvolupats té com a objectiu protegir la seva mà d'obra no qualificada. No obstant això, aquesta protecció, a més de perjudicar els seus treballadors qualificats, perjudica greument les nacions menys avançades del planeta. Això és perquè un petit augment del 5% en la participació d'aquestes nacions a les exportacions mundials generaria uns ingressos addicionals de 350.000 milions de dòlars, aproximadament set vegades més del que reben en concepte d'ajuda al desenvolupament.

La recerca de la reciprocitat juntament amb la no discriminació entre països dels beneficis proporcionats pel comerç van constituir les claus principals del comerç multilateral impulsat pel GATT. A les primeres rondes, la consecució d'acords fou relativament fàcil. Un creixement elevat de l'economia mundial, una agenda menys ambiciosa que l'actual (basada principalment en la liberalització progressiva del comerç de manufactures), el consens respecte dels temes tabú (agricultura i tèxtils) i uns països amb estructures econòmiques similars (la majoria eren desenvolupats) van afavorir l'adopció d'acords. No obstant això, l'evolució de l'economia mundial obligava que les rondes tinguessin objectius més ambiciosos, els beneficis de la liberalització comercial s'estenguessin a nous països, i els temes tabú comencessin a deixar de ser-ho. Tot això ha fet que les negociacions els darrers temps es compliquin notablement i els acords tardin en arribar. Tanmateix, l'aspecte més significatiu no és quant es tarda en aconseguir un acord sinó l'eficàcia d'aquest. Així, a la Ronda Uruguai, es van signar acords sobre determinats temes a "l'últim minut" que han tingut poca efectivitat. Esperem que els negociadors aprenguin de les errades del passat i, finalment, a la Ronda de Doha l'eficàcia prevalgui sobre qualsevol altre aspecte.

El fracàs de la cimera ministerial de Cancún obre un interrogant important sobre la possibilitat d'èxit a curt termini de la Ronda de Doha. Per aquesta raó, en l'actualitat, gairebé ningú no dubta que s'incompliran els terminis previstos (l'exercici del 2005) i que qualsevol tipus d'acord haurà d'esperar.

Una part essencial del fracàs de la cimera de Cancún la té el context mundial en què s'ha desenvolupat. En el cas dels Estats Units, el seu dèficit elevat per compte corrent i la proximitat de les eleccions presidencials impedien flexibilitzar la seva postura i fer concessions importants. A la UE, les seves prioritats es trobaven en un altre lloc. Les preocupacions principals de la Comissió Europea eren preparar la integració amb èxit de deu nous països l'1 de maig del 2004 i aconseguir deixar enrere l'estancament econòmic que, durant els dos últims anys, ha afectat les principals nacions del continent. Sens dubte, per a la UE la liberalització del comerç mundial podia esperar. D'altra banda, els països en vies de desenvolupament s'havien constituït com a grup de pressió efectiu i ben cohesionat. No estaven disposats a acceptar cap acord que no passés per una liberalització real del comerç agrícola (històricament un tema tabú) i pretenien que s'implementessin mesures per millorar el compliment efectiu dels acords de la Ronda Uruguai. En resum, no estaven disposats a firmar ni avançar sobre cap aspecte que no comportés una reciprocitat veritable.

Per tant, no es van poder assolir acords positius en matèria de liberalització comercial i de serveis.

Espero i desitjo que un marc millor de l'economia mundial canviï les perspectives de tots els participants (especialment dels EUA i la UE), en flexibilitzi les postures i permeti que, encara que més tard del previst, la Ronda de Doha sigui un èxit. M'agradaria que aquesta Ronda passés a la història com la de la solidaritat. A més, en termes de liberalització comercial, ser solidari en l'actualitat amb els països en vies de desenvolupament és la millor garantia d'un futur econòmic més pròsper per a les nacions avançades. És cert que el desplaçament de demanda des dels països desenvolupats cap a nacions com la Xina pot originar per als primers països la desaparició de determinades activitats industrials i la pèrdua d'alguns llocs de treball específics. No obstant això, si contemplem aquest tema des d'una perspectiva a mig i llarg termini, aquesta amenaça econòmica en l'actualitat es pot contemplar pràcticament demà com a una gran oportunitat per als països desenvolupats. En el cas concret de la Xina, aquesta oportunitat no és altra que la consolidació en el futur d'una demanda de més de 1.200 milions de persones, pràcticament inexistent en la conjuntura actual. Aquest exemple, estès al conjunt de països en vies de desenvolupament, ens permet indicar que el comerç actual és la millor font de creixement econòmic del futur per a les nacions desenvolupades i el món en general.