L'OMC i el lliure comerç, Una relació difícil?

El lliure comerç constitueix un dels temes on la posició defensada pels economistes i l'adoptada pels ciutadans és més diferent. Encara que els primers tenim fama de divergir pràcticament en tot, la defensa del lliure comerç és el tema que genera més consens entre la professió. No obstant això, la gran majoria dels ciutadans són proteccionistes. Aquest sentiment té principalment com a base dos aspectes: la invisibilitat relativa dels beneficis que proporciona un comerç més lliure i els elevats costos que aquest pot comportar sobre determinats sectors de la població.

La majoria dels economistes tenim clar que un comerç més lliure incrementa el nivell de vida dels ciutadans. Indirectament, el comerç genera una redistribució de les activitats empresarials que permet incrementar l'eficiència en la producció, obtenir un aprofitament més important de les economies d'escala i aconseguir una diferenciació de productes més elevada. Aquests efectes comporten que el ciutadà pugui adquirir els mateixos béns a un preu relativament menor i, a la vegada, tingui una major disponibilitat de productes on pugui gastar la seva renda.

Tanmateix, la majoria dels ciutadans no dóna importància a aquests avantatges o no els relaciona amb un comerç més lliure. Per aquesta raó, en moltes ocasions només prenen en consideració els prejudicis que creuen que aquest pot comportar. Així, de forma absolutament equivocada, pensen que el lliure comerç és un factor que tendeix a augmentar l'atur i, per tant, a reduir el benestar. Encara que és evident que un comerç més lliure destrueix llocs de treball específics, també és cert que en crea d'altres. En línies generals, i a mig termini, el nombre de llocs de treball creats sol estar en consonància amb els destruïts. No obstant això, mentre la creació d'ocupació no és una notícia important, la destrucció d'aquests llocs de treball sí que n'és d'important (especialment si afecta la mà d'obra sense qualificar).

La diferent repercussió mediàtica dels efectes del lliure comerç sobre l'ocupació té moltes vegades com a base els interessos de determinats grups de pressió. Aquests grups estan constituïts generalment per productors que històricament s'han beneficiat de les restriccions al lliure comerç. Aquests productors pretenen conservar els seus privilegis tot fent del declivi de les seves empreses i indústries una qüestió nacional. El seu objectiu és impedir la liberalització comercial. Aquest és el cas de la indústria siderúrgica als Estats Units el 2002, dels agricultors francesos durant les darreres dècades, dels empresaris tèxtils espanyols a principi de segle, etc.

Aquesta evolució té una relació notòria amb la correlació de forces que en cada moment del temps es produeix entre lliurecanvistes i proteccionistes.

Així, en una conjuntura econòmica favorable, els proteccionistes són minoria i estan amagats. Això és perquè existeix poc atur i els beneficis empresarials tenen una alça considerable. En aquest marc, proclames catastrofistes per part dels productors nacionals que competeixen amb les importacions no es tenen en compte per part de l'Administració. Aquest aspecte explica en part l'èxit del GATT a l'etapa 1948-1973. En aquesta època, l'economia mundial vivia "una edat daurada" i, en conseqüència, els països tenien una disponibilitat més gran per realitzar "concessions" i arribar a acords de liberalització comercial.

En canvi, a les etapes de recessió, on l'atur és relativament elevat i una part significativa de les empreses nacionals perden quota de mercat enfront de les estrangeres, les pressions dels grups favorables al proteccionisme són difícils de compensar i resistir. Aquesta situació es va observar als Estats Units durant els primers anys de la dècada dels vuitanta. La recessió de l'economia, unida a la fortalesa del dòlar, va provocar un augment elevat de l'atur i una reducció important dels beneficis de moltes empreses. La reacció de l'Administració no fou canviar la seva política macroeconòmica, sinó la comercial. Aquest fet va provocar el naixement d'un nou proteccionisme (aparició de les restriccions "voluntàries" a l'exportació, expansions "voluntàries" a la importació, etc.) i una gran erosió en la credibilitat del GATT.

Una gran part de la classe política dels països desenvolupats, malgrat les oscil·lacions anteriors, ha donat suport en línies generals a un comerç més lliure. Aquesta presa de posició té a veure en gran part amb un aspecte: no tornar a repetir les errades comeses durant la crisi dels trenta. En aquesta època, la majoria dels països industrialitzats va desenvolupar polítiques proteccionistes. A través de la imposició d'aranzels i quotes i la concessió de subsidis a l'exportació, pretenien desplaçar demanda des de productes estrangers cap als nacionals, reactivar el creixement econòmic i sortir de la recessió. Aquesta opció, si la realitza un sol país o un petit nombre de nacions, pot oferir temporalment un bon resultat. No obstant això, si tots la posen en pràctica, la demanda no es desplaça sinó que s'enfonsa i la crisi s'agreuja i s'allarga bastant més del que inicialment es pensava (com va passar a la dècada dels trenta). Al contrari, els mercats oberts, en estimular la inversió i l'augment de la productivitat, permeten la consecució d'un major creixement dels països implicats i una recuperació més ràpida de l'economia mundial.

Tanmateix, aquest suport a un comerç més lliure en els països desenvolupats ha tingut limitacions significatives.

Aquest tractament diferent ha tingut com a fonament principal la protecció dels llocs de treball no qualificats. Aquesta protecció ha reduït significativament l'atur d'aquest col·lectiu i ha donat la possibilitat d'una distribució de la renda més igualitària entre els treballadors qualificats i sense qualificar. La continuïtat en el temps d'aquest proteccionisme selectiu és degut al fet que els polítics han valorat més altres aspectes que els purament econòmics. Així doncs, han preferit tenir menys tensions socials que un creixement econòmic més elevat.

En canvi, en els països en vies de desenvolupament, la posició de la classe política era inicialment divergent. D'una banda, estaven les nacions anomenades "tigres" o "dracs" (Singapur, Taiwan, Corea, Hong Kong). De l'altra, Amèrica Llatina, l'Índia i el Pakistan. Els primers van desenvolupar, des de la dècada dels cinquanta, una estratègia basada en el foment de les exportacions i van donar suport, amb certes restriccions, a la realització d'un comerç més lliure. Al contrari, els segons països van basar la seva estratègia econòmica en la política de substitució d'importacions i, per tant, van adoptar polítiques fortament proteccionistes.