Viure la modernitat a Egipte. Els nous espais de socialització de la joventut egípcia

Un altre intent d'oposició política que semblava haver despertat cert interès entre els joves egipcis fou el grup "Moviment Egipci pel Canvi", més conegut amb el nom de Kifaia (Prou). Aquest grup, creat a finals de 2003 amb vistes a les convocatòries electorals egípcies de 2005, està format per activistes polítics de diferents tendències -marxistes, liberals, islamistes, nasseristes. S'autoanomenen "moviment" i declaren voler conscienciar políticament la majoria del poble egipci. Des del Govern se l'ha titllat de fenomen mediàtic i d'oposició oportunista; això no obstant, tot i el seu limitat poder de convocatòria, ha representat la primera experiència de participació política per a tota una generació que ha viscut sempre amb Mubarak i que s'ha unit als activistes d'esquerra dels anys setanta. El grup, que no es va voler establir com a partit polític, va aconseguir impulsar altres grups socials, especialment els joves, per tal que participessin i fossin més actius políticament. Des del naixement de Kifaia van sorgir altres plataformes vinculades a aquesta, com "Joves pel canvi", "Professors pel canvi" o "Artistes pel canvi", que van desenvolupar formes d'activisme polític noves i relacionades amb les noves tecnologies, com l'ús d'internet o els telèfons mòbils.

En comparació amb la generació dels seus pares, els joves egipcis del segle XXI compten amb més, encara que no sempre millor, formació -continua augmentant el nombre de joves llicenciats i diplomats a les universitats i instituts tècnics egipcis-, disposen teòricament de més possibilitats de mobilitat i es diferencien principalment dels seus progenitors perquè tenen una major exposició davant dels mitjans de comunicació, nacionals i internacionals, ja sigui a través de la ràdio, la televisió o internet. L'era de la globalització ha fet que els joves entrin en contacte amb altres cultures d'un manera sense precedents. Principalment des de la televisió per satèl·lit, present a gairebé totes les llars egípcies, a través dels turistes o, en menor mesura, pels emigrants retornats s'ofereixen imatges de l'exterior que provoquen tensió entre la necessitat de modernitzar-se i seguir el ritme de l'economia global, i la percepció que el contacte amb les societats occidentals equival a un imperialisme cultural. Per molta gent a Egipte, això es veu com una amenaça per als valors tradicionals i culturals egipcis.

Per fer front a aquestes amenaces i amb la finalitat de defensar els valors tradicionals de la cultura egípcia, el discurs oficial es dirigeix cada vegada més cap a la joventut com a grup especialment vulnerable davant de conductes "desviades" i considerades símptomes d'occidentalització, com, per exemple, el consum de drogues, el fet de parlar obertament de sexe o gaudir de l'oci entre joves de sexe diferent. Des dels discursos oficials, tant polítics com religiosos, es fan advertències sobre les "perversitats sexuals" a què estan exposades les joves generacions egípcies, sobretot a través dels mitjans de comunicació, principalment la televisió per satèl·lit i internet. S'adverteix la població que la joventut s'està corrompent per la "invasió dels valors culturals occidentals". Es dóna la culpa a les imatges considerades importades o "estranyes" a la societat egípcia, és a dir, les de sexe i violència, de tenir el poder de corrompre els joves.

Aquest discurs proteccionista es presenta de manera paral·lela a una moralitat cada vegada més estricta pel que fa a la conducta pública, vinculada a un procés d'"islamització" de la societat egípcia ja iniciat a la dècada dels setanta. Durant els anys noranta, el debat públic sobre el canvi social a Egipte s'ha estat articulant, cada vegada més, a partir de pressupostos islàmics. L'islam funciona com a referent normatiu i ideològic a partir del qual es construeixen els valors de la societat. En aquest debat públic, els mitjans de comunicació es llancen a la caça de bruixes, infantilitzen no solament els joves sinó també les dones, a qui presenten com a fàcils de pervertir, i per consegüent, amb l'obligació d'estar contínuament vigilats. El comportament dels joves, l'ús del seu temps lliure i una aparent conducta sexual desinhibida en l'esfera pública han esdevingut una obsessió tant per al règim com per als mitjans de comunicació.

Això no obstant, davant els discursos oficials que tendeixen a expressar rebuig i intolerància cap a aquestes conductes juvenils, les pràctiques diàries dels joves egipcis revelen que existeix un "relaxament de les normes" dins dels límits d'aquesta societat islamitzada. Els egipcis són conscients que estan vivint una crisi seriosa respecte dels seus hàbits sexuals i la institució del matrimoni. Estudis recents han donat com a resultat, per primera vegada a Egipte, un percentatge considerable d'estudiants universitaris que han mantingut relacions sexuals prematrimonials. Així mateix, l'augment entre els estudiants de batxillerat i universitaris dels matrimonis urfi o matrimonis consuetudinaris -realitzats sense un contracte oficial i per al qual només és necessari comptar amb dos testimonis- són presentats, també des dels mitjans de comunicació, com una argúcia utilitzada pels joves per transgredir la moral pública dins dels límits de la legalitat islàmica. Les parelles joves han descobert estratègies per concertar cites, agafar-se de la mà i besar-se furtivament, encara que procedeixin d'ambients més tradicionals, en part a causa d'una reorganització dels espais públics, que ha originat una nova cultura i comportament dels joves egipcis que consisteix en una barreja entre la cultura popular, o de masses, i hàbits i espais anomenats moderns o occidentals.

Durant els anys noranta, els grans espais públics, com estacions, aeroports i centres comercials, van inspirar a sociòlegs urbans a replantejar-se la noció de l'espai com a àmbit de comunicació i trobada. En l'estudi sobre els centres comercials britànics Shopping, Place and Identity (Miller et al., 1998) , s'argumenta que anar de botigues no reprodueix solament identitats socials personals i col·lectives, sinó que proporciona un component actiu i independent en la construcció de la identitat individual i social. Aquestes noves superfícies estan creant formes de comprar i estils de vida nous, fins al punt que anar de botigues pot arribar a influir en les relacions socials i sexuals de les persones.