Podem controlar el canvi climàtic?...

Però aquesta relació no és lineal. A mesura que l'IDH d'un país és 0,9 o superior, un major consum d'energia no significa que s'assoleixin millors condicions de vida. Sembla, doncs, que a partir d'un determinat grau de consum elèctric, que es pot situar al voltant dels 4.000 kwh anuals per persona, si se supera aquest valor no s'aconsegueix un grau de desenvolupament major. Així, es posa de relleu que en els països desenvolupats té sentit pensar polítiques d'estalvi del consum energètic i que aquestes polítiques no comporten necessàriament una disminució del grau de confort i de desenvolupament de la població del país.

Hi ha un límit acceptable per a les emissions de CO 2 a l'atmosfera? O hi ha una concentració sostenible de gasos causants de l'efecte d'hivernacle a l'atmosfera? > La resposta a aquestes dues preguntes consisteix en saber si hi ha una concentració llindar de gasos amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera, per sobre de la qual es produeixen canvis catastròfics en el funcionament de la Terra, i per sota de la qual els canvis són molt assumibles tant per a la biosfera com per a la societat. La pregunta es pot reformular interrogant-nos si es coneixen prou bé les conseqüències de l'escalfament a causa de l'augment dels gasos amb efecte d'hivernacle, de tal manera que la comunitat científica sigui capaç de definir una concentració acceptable basant-se en anàlisis de riscos potencials i de danys.

Una forma de contestar aquestes qüestions és observar què ha succeït en el passat. La paleoclimatologia ens aporta dades respecte de la variació del CO 2 atmosfèric durant èpoques passades en la història geològica de la Terra. Fa uns cinquanta milions d'anys hi havia entre tres i nou vegades més diòxid de carboni a l'atmosfera i sembla que feia molta més calor que ara. Sembla que hi havia vida abundant al Cercle Polar o que la temperatura de les aigües profundes del mar era gran. També s'han trobat períodes amb variacions sobtades en milers d'anys del diòxid de carboni atmosfèric relacionades també amb canvis en la temperatura. D'aquestes oscil·lacions n'hi ha algunes en les quals els períodes càlids excedeixen en magnitud les projeccions més radicals dels models climàtics. Aquests canvis estan associats, de vegades, amb extincions o amb redistribucions d'espècies, en cap cas amb una desaparició total de la biosfera.

L'evolució del clima del futur dependrà de la naturalesa del forçament climàtic, és a dir, del contingut en gasos amb efecte d'hivernacle i de la sensitivitat del sistema climàtic. Per tant, determinar una concentració sostenible dels gasos amb efecte d'hivernacle depèn de la capacitat de determinar la sensibilitat del sistema climàtic així com del coneixement exacte dels factors de forçament i dels riscos i les vulnerabilitats. A més, el clima canvia amb un marcat caràcter regional i mentre que tots els models projecten un augment global de la temperatura i de les precipitacions, les distribucions temporals i espacials d'aquestes varien de zona a zona del globus i de model en model. Per tant, amb el coneixement que es té actualment del sistema climàtic és difícil, per no dir impossible, establir una concentració atmosfèrica de gasos assumible on els riscos i els impactes estiguin equilibradament relacionats amb l'esforç tecnològic i econòmic per assolir-la.

A més, aquests darrers factors tampoc no són uniformes per a tothom. El problema del canvi climàtic és diferent si es veu des de la perspectiva d'un ciutadà d'un país del primer món, amb capacitat tecnològica i econòmica per adaptar-se als canvis, o des de comunitats com la dels esquimals que depenen per a la seva alimentació de l'extensió del gel o d'un habitant de les illes Maldives, conjunt d'unes 1.600 illes de corall, per al qual l'extensió del seu país depèn de la magnitud de l'ascens del nivell del mar.

Des d'un punt de vista realista i pragmàtic, l'actuació enfront del canvi climàtic hauria de comportar dos tipus d'accions fonamentals: la mitigació de les causes i l'adaptació a les noves condicions climàtiques. La mitigació consisteix en la disminució de les emissions: és evident que en les condicions actuals, hi ha tecnologia disponible per estabilitzar el contingut de diòxid de carboni atmosfèric a 450 ppm (parts per milió), a 600 ppm o a 1.000 ppm. Definir el grau a què ha d'arribar l'estabilització és una qüestió d'ordre econòmic i de voluntat política i social. Pel que fa a l'adaptació, significa preparar-se per a les condicions canviants, tant des del punt de les activitats econòmiques, com des de l'adaptació d'infraestructures, etc. Ambdues estratègies, l'adaptació i la mitigació, seran imprescindibles per tal de pal·liar el fenomen.

L'únic acord internacional de reducció d'emissions fins ara assolit, el Protocol de Kyoto, que tot just va entrar en vigor el mes de febrer de 2005, estableix compromisos fruit d'acords entre estats, els que conformen l'anomenat annex B, que justament ponderen la capacitat tecnològica per reduir les emissions i adaptar-se al cost econòmic que comporten. Les propostes de reducció estan allunyades de les recomanacions científiques sobre el sostre de les reduccions plantejades. Com s'ha dit, els gasos amb efecte d'hivernacle tenen temps de residència a l'atmosfera molt grans, és a dir, es degraden amb dificultat. Això vol dir que les accions que es prenguin ara tindran efectes a llarg termini, d'aquí a desenes o centenars d'anys. Aquesta és una coincidència important amb altres problemes ambientals, com la degradació del contingut d'ozó estratosfèric. L'escala de temps de l'origen de la pertorbació és molt més petita que l'escala de temps de recuperació del sistema. Per això és important aplicar el principi de precaució que consisteix en actuar ara, tot i que encara no hi ha certeses completes sobre la magnitud i l'abast del fenomen. El que se sap, però, és que qualsevol actuació haurà de mantenir-se molt temps i que sortirà efecte en escales més enllà de la nostra generació. Això és un problema afegit a la gestió del problema.

La forma d'aproximar-se al problema, naturalment, ha variat amb el temps. En tots els casos sempre es pren com a referència la concentració de CO 2 a l'inici de la revolució industrial, és a dir, les 280 ppm a les quals feia referència Arrhenius en el seu article pioner. El Protocol de Kyoto no contempla cap projecció de concentració atmosfèrica de gasos amb efecte d'hivernacle, ja que els acords de limitació d'emissions només abasten un grup de països i uns quants gasos. A l'informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, en les sigles en anglès) es preveuen unes concentracions creixents durant el segle XXI que probablement assoliran a final de segle entre 700 i 1.000 ppm, la qual cosa suposaria uns escenaris d'augment de la temperatura que arribarien més enllà dels sis graus, és a dir, s'albira un futur amb importants impactes ambientals. La UE, a falta d'evidències científiques prou rotundes, ha formulat la proposta política d'establir un límit a les emissions que garanteix un augment de la temperatura mitjana, respecte a períodes preindustrials, de com a màxim 2oC. Aquesta xifra s'ha elaborat a partir de la consideració que hi ha un grau de coneixement suficient com per assegurar que si l'augment és superior, la capacitat dels ecosistemes i de la societat per absorbir els impactes pot quedar fortament amenaçada. Aquest objectiu voldria dir que la concentració atmosfèrica de gasos amb efecte d'hivernacle hauria d'estabilitzar-se entre 550 ppm i 650 ppm. Aquest objectiu, ara per ara, és una utopia difícilment assolible en les condicions actuals de creixement del consum energètic arreu del món i per la posició d'alguns països que volen assolir, en comptes d'una concentració determinada atmosfèrica de gasos amb efecte d'hivernacle, una determinada intensitat energètica amb una millora de l'eficiència en l'ús de l'energia però sense promoure un sostre a les emissions.