Podem controlar el canvi climàtic?...

Arrhenius i Putin > Quan fa gairebé tres anys, durant la tardor de 2003, el president rus Vladímir Putin esgrimia públicament un aparent poc interès per ratificar el Protocol de Kyoto a causa dels hipotètics beneficis que el canvi climàtic comportaria per a la Federació Russa, adoptava la postura d'un negociador que per aconseguir les millors contrapartides, en aquell cas per part de la UE, mostra desinterès i recels per allò que els altres volen. Finalment, la Federació Russa va ratificar el Protocol de Kyoto, però els arguments esgrimits pel president de la Federació Russa repetien allò que fa 110 anys Svante Arrhenius, el químic físic i premi Nobel de química, ja havia escrit quan cercava en una causa interna al sistema climàtic la causa de l'avanç i el retrocés de les glaceres. Arrhenius va calcular que si es doblava la quantitat de diòxid de carboni (CO 2 ), l'atmosfera s'escalfaria uns cinc graus i això produiria condicions climàtiques menys severes als països nòrdics i faria que les collites de cereals augmentessin, amb la qual cosa s'incrementaria la producció d'aliments, tan necessària per a l'Europa de començament del segle XX. Avui els previsibles efectes beneficiosos d'un clima menys rigorós a les latituds boreals no es limiten estrictament, com deia Putin, a gastar menys en calefacció i roba d'abric. Avaluacions recents fetes sobre l'evolució de la superfície de gel a l'Àrtic, preveuen que en els escenaris d'emissions més plausibles es pugui obrir la crosta de gel, permetent una via navegable, almenys durant els mesos d'estiu. Països al voltant de l'Àrtic, com Dinamarca, Noruega, Canadà, la Federació Russa i els Estats Units es posicionen davant d'un esdevenidor ambiental del mar Àrtic més favorable a l'activitat econòmica. L'accés des de ports del nord d'Europa als del continent americà reduiria molt el camí de les mercaderies i produiria en aquests ports el floriment d'activitats econòmiques i comercials que ara no són rendibles. Un altre punt més controvertit és l'explotació d'alguns dels recursos naturals que es creu que hi ha a la zona, alguns dels quals podrien produir conflictes territorials. Aquesta dimensió favorable, a escala local, dels canvis associats a l'escalfament de l'atmosfera d'origen antròpic posa de relleu la complexitat del fenomen del canvi climàtic si s'analitza exclusivament pensant en els impactes. L'evidència que el fenomen no serà igual arreu, així com tampoc ho seran les seves conseqüències, el que es coneix com els impactes, faria plantejar la qüestió sobre una insegura base d'establir el balanç si ens afavoreix o ens perjudica. L'anàlisi global de la qüestió de l'escalfament de l'atmosfera s'ha de situar en la perspectiva de l'ús genèric que es faci d'un recurs, l'aire, el qual fins fa poc només s'ha gestionat des de la perspectiva local de la qualitat de l'aire però que l'ocurrència de problemes com la davallada de l'ozó atmosfèric o l'escalfament de l'atmosfera mostra que ara convé canviar.

El CO 2 i l'energia > La principal causa de l'augment dels gasos amb efecte d'hivernacle, especialment de CO 2 , a l'atmosfera és la utilització dels combustibles fòssils, i això explica l'interès que té l'ús de fonts energètiques no fòssils per reduir el continu creixement de la concentració atmosfèrica d'aquest gas, ja que el CO 2 és un gas amb una molècula químicament força inerta la qual cosa comporta que tingui un temps de residència a l'atmosfera bastant gran. Fins al segle XIX no hi havia cap altre mitjà de locomoció terrestre més ràpid que el galop del cavall o el vaixell de rems o de vela. Els exèrcits de Napoleó no avançaven gaire més ràpidament que les legions de Cèsar, ni les corbetes de Nelson corrien més que les naus dels fenicis que varen solcar la Mediterrània amb tanta assiduïtat. Físicament, els països estaven tan allunyats en l'espai i en el temps a finals del segle XVIII com al segle II abans de Crist. No és fins al segle XIX que canvia de manera fonamental la velocitat terrestre i la comunicació entre els pobles. Gràcies al ferrocarril, el vaixell de vapor i la telegrafia els temps per veure's i comunicar-se es redueixen substancialment. Aquests progressos, que caracteritzen el que es coneix com a revolució industrial o, segons altres, l'era de l'energia, estan fonamentats en fonts energètiques concentrades, com el carbó, el petroli [ 1 ] o, més modernament, el gas natural; totes aquestes fonts d'energia són combustibles fòssils que encapsulen milions d'anys de l'energia del sòl en restes de plantes i organismes vius, que quan van morir es van descompondre i varen quedar enterrats en capes de roques, sorra i fang, i a poc a poc, formaren els reservoris de combustibles fòssils dipositats a l'escorça terrestre. Des d'aleshores suposen la font barata i, fins ara, abundant, de combustibles fonamentals per al transport i per a la generació d'electricitat.

Amb petits canvis, l'arquitectura de la generació d'energia elèctrica de la societat del segle XXI és la mateixa que la que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. Es genera l'energia en instal·lacions grans que produeixen gran quantitat d'energia elèctrica que després es reparteix cap als centres de consum. La xarxa de distribució d'energia pel territori cada vegada s'ha d'expandir més, amb els problemes de gestió i d'implantació que això suposa. Durant la segona meitat del segle XX s'hi ha afegit l'energia d'origen nuclear i, en una fracció molt més petita, les energies renovables, les més importants de les quals en magnitud són l'eòlica, la hidroelèctrica i la fotovoltaica, però substancialment l'energia procedent dels combustibles fòssils encara serà, durant força anys, el pilar sobre el qual s'aguantarà l'estructura de la societat moderna.

Actualment els combustibles fòssils proporcionen al voltant del 80% de l'energia que es consumeix arreu del món. Es calcula que les necessitats energètiques del món l'any 2020 seran de l'ordre de 600 quads [ 2 ] enfront dels aproximadament 400 quads de consum l'any 2005. Les emissions de CO 2 que correspondran a aquest augment de les necessitats energètiques seran també proporcionals i trobar la font alternativa que proporcioni aquesta quantitat d'energia serà una tasca molt difícil. El transport és i serà el primer motor de l'augment de l'ús del petroli mentre que l'augment del consum de gas natural serà a causa de la generació d'energia elèctrica i dels requeriments industrials. A banda que es pot intentar gestionar aquest augment de forma que sigui menor a partir d'estratègies d'estalvi i a partir de l'ús de noves tecnologies, si el creixement de les necessitats de petroli no comporta un canvi en les fonts de proveïment hi haurà un doble col·lapse: ambiental, fruit de les emissions, i d'abastament ja que les reserves i la capacitat de producció dels països productors de petroli són limitades.

Sovint s'utilitza el consum d'energia per càpita com un indicador del grau de desenvolupament d'una societat (figura 1). Naturalment, aquest indicador no té el mateix valor arreu. Si es classifica per països es veu que depèn en gran part del seu grau de desenvolupament, modulat, naturalment, per la ubicació geogràfica. Per mesurar el grau de desenvolupament d'un país, les Nacions Unides utilitzen l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) [ 3 ] . En utilitzar aquest índex i relacionar-lo amb el consum d'energia per càpita, es veu (Benka, 2002) que hi ha una relació entre el consum d'electricitat per càpita i l'Índex de Desenvolupament Humà, de manera que com major és el consum d'energia per càpita més alt és l'índex i, per tant, més desenvolupat es troba el país.