L'activitat agrícola com a modeladora del paisatge

Durant la llarga transició neolítica la "petjada ecològica" de la població humana va ser minsa. En tota la Mediterrània probablement no se superaven els tres milions de persones, amb una esperança de vida de poc més de vint anys i un consum per persona d'unes 3.000 quilocalories diàries.

La matriu territorial de la Mediterrània nord i occidental i part del sud tindria un punt d'arrencada rellevant durant la Romanització, un procés que és la resultant d'un sumatori civilitzatori remot. Alguns autors situen l'inici de l'agricultura moderna a la Mesopotàmia sumèria, a partir de la qual es generaria un crescendo que incorporaria les notòries aportacions de la Grècia clàssica i dels destacats avenços tècnics i civilitzatoris egipcis. Altrament hi va haver aportacions en temps i intensitats diferents del mosaic de cultures que han caracteritzat la Mediterrània des dels estadis culturals més incipients.

Tanmateix hi ha alguns elements inflexius rellevants per a la comprensió de la conformació dels paisatges mediterranis, com són l'aparició dels primers tractats d'agricultura. Obres com la de Varró i la de Columela [ 2 ] ens aporten una primera literatura escrita sobre l'organització de les pràctiques agrícoles, forestals i ramaderes. Columela mostra en el seu estudi Dels treballs de camp -compendi de coneixements previs-, unes tècniques agroecològiques realment significatives. La seva lectura pot esdevenir un interessant exercici de modèstia, ja que posa en evidència que els coneixements actuals, almenys en part, vénen de lluny. No podem deixar de banda aportacions tecnològiques com les de Vitrubi [ 3 ] a l'arquitectura, en què apareix associada una nova tecnologia de l'aigua, un domini que modificà el territori de forma notable i una ocupació territorial en formes organitzades. Les parets seques representaran una forma d'incrustació paisatgística que tindrà un benefici destacat en l'increment i manteniment de la biodiversitat, esdevenint per als ecosistemes mediterranis unes estructures de suport com a espais-refugi i de reproducció de valor, a hores d'ara, incommensurable.

La Romanització va comportar una intensificació de la mobilitat humana amb la implantació d'una xarxa viària i l'augment de l'activitat marítima. Una mobilitat que incrementà els coneixements i les noves tècniques sobre l'agricultura i representà l'entrada de noves espècies vegetals i animals d'interès alimentari, fuster o remeier. Associat a aquest procés es produí un augment progressiu de presència d'altres organismes vius invasors, especialment plantes, que es van anar instal·lant de forma bioinvasora en el paisatges.

Durant la Romanització el territori es vertebrà i s'ordenà: es van establir les primeres qualificacions d'usos del sòl. La intervenció humana damunt del territori i del medi s'intensificà, afavorint el domini humà del territori. Un text destacat sobre la transformació del medi és l'oda d'Horaci, crítica amb el model d'ocupació del territori. El seu contingut podria ser perfectament reconegut com un document de protesta actual, crític amb el model d'ocupació del territori.

La Formulació de Cató es va mantenir al llarg de temps. Anterior a la globalització, la distribució espacial dels horts i dels camps es pot relacionar amb el balanç energètic; així, els horts, els regadius, els secans, les pastures i els boscos productors de llenya i carbó van mantenir una distància suficient per tal que la quantitat d'energia despesada en el desplaçament per arribar-hi i en els processos productius no superés l'energia obtinguda en forma de producció. Modernament, a partir de la globalització generalitzada dels mercats es modificà completament l'estructura: el sector primari declinà a favor d'una creixent terciarització a tota la Mediterrània europea.

Alguns paisatges de la plana mediterrània més seca, algunes riberes, així com aiguamolls i marjals, van conèixer les primeres transformacions durant el període musulmà, gràcies a les tecnologies de l'aigua que aquesta civilització introduí. Així, alguns aiguamolls del litoral del País Valencià esdevingueren arrossars, i alguns secans regadius: nous conreus, nous paisatges transformats. La tècnica del regadiu potencià la introducció de nous aliments com l'arròs i els cítrics i un element tèxtil: la morera per a la producció del cuc de seda.

Durant el llarg procés de feudalització el paisatge experimentà diferents formes d'apropiació. L'increment demogràfic i les formes d'accés a l'explotació de la terra significaren la reducció de paisatges "madurs" mitjançant la rompuda o transformació dels boscos en conreus i pastures. La fusteria de ribera per a la construcció de barques i vaixells, i l'obtenció de pegues i quitrans per a la impermeabilització dels vaixells, van incrementar l'explotació forestal.

A principi del segle IX va aparèixer un tractat primerenc sobre la necessitat de conservar i millorar els boscos. És una ordenança carolíngia per a les possessions reials, que manifestava la preocupació per a la conservació dels recursos forestals. És interessant observar que totes les espècies a repoblar tenen significació alimentària, fustera i remeiera. Convé recordar que, en l'àmbit alimentari, fruits com la castanya i la poma són molt importants en les dietes de les societats preindustrials.

A finals del segle XV es produeix un fet molt rellevant amb implicacions històriques i socials d'ampli abast: l'encontre entre Europa i Amèrica, a partir del qual s'iniciarà un imparable intercanvi actiu i passiu d'espècies vegetals. El 32% de la flora catalana actual procedeix d'Amèrica. De les introduïdes voluntàriament i que han tingut un paper social molt rellevant destaquen el blat de moro i la patata. Aquesta darrera, a partir del segle XIX, tindrà un efecte socioambiental extraordinari: l'èxit tròfic d'aquest tubercle, amb una àmplia implantació en gairebé tota mena de sòls amb unes mínimes aptituds, la seva elevada producció i les seves virtuts alimentàries contribuiran de manera destacada a l'impuls demogràfic i al creixent procés d'industrialització i urbanisme.

Un exemple de canvi en els paisatges lligat a les noves pràctiques econòmiques derivades del comerç ultramarí és la substitució a les obagues de muntanya on hi ha rouredes de roure de fulla gran per plantacions de castanyers, amb la fusta dels quals es fan les bótes per al transport marí, per la seva resistència a la salinitat. Per aquesta via arribaran els guanos i nitrats que introduiran una modalitat d'intensificació de l'activitat agrícola.

A mitjan segle XVII la sobreexplotació dels boscos a Catalunya, per la creixent demanda social i el fort consum de fusta per a la marina, provocà l'aparició d'un document normatiu que volia posar ordre als abusos, i apuntà l'organització d'una incipient "administració forestal", les Ordinacions Forestals de Catalunya del bisbe de Solsona o Llei de Boscos de Solsona (1627).

L'avenç dels coneixements provocà noves formes de producció. Ens trobem a començament de la industrialització, una conseqüència de la qual és el creixement demogràfic i l'inici d'una estructuració ascendent de les formes urbanes. Una nova societat que de manera imparable anirà augmentant la demanda de recursos energètics i alimentaris. Una conseqüència d'aquest nou procés és el fet que a finals del segle XVIII s'assoleix el mínim històric de superfície de boscos. A mitjan segle XVIII, amb l'intent de recuperar els boscos s'elabora "La Ordenanza para el fomento, cultivo y conservacion de Montes" . Apareix per primera vegada una obligació social de repoblar: "(...) Cada veí ha de plantar tres arbres per cada arbre tallat a més del que li pertoca com a veí, per cada any".