L'activitat agrícola com a modeladora del paisatge

El concepte de paisatge ha estat definit des de sempre per diferents autors amb un debat gens exempt de polèmica. Ens sembla interessant indicar el que recull Pèlachs; aquest geògraf revisa les diferents definicions actuals de paisatge i afirma que el paisatge és essencialment un constructe socioambiental, una raó que no es pot obviar en la relació establerta entre la societat i la natura per comprendre el paisatge (Pèlachs, 2004).

Per a nosaltres el concepte de paisatge tindria moltes coincidències amb la formulació de Turner et al ; seria la resultant de l'equació: forces inductores de caràcter biofísic, de la qual en sorgeixen les anomenades cobertes del sòl, menys les forces inductores de caràcter socioeconòmic, és a dir, l'apropiació i els usos del sòl; la resultant és allò que s'expressaria en el paisatge com a desenllaç final d'un procés assaonat de complexitat

L'estudi dels canvis, modificacions i transformacions que pateixen els paisatges inclou necessàriament una recerca a dues bandes: la dimensió socioeconòmica i la dimensió natural. Així doncs, no té cap sentit aïllar dos móns que han estat en contínua interacció. Dos móns altrament en revisió, ja que les formulacions considerades avançades tendeixen a desfronteritzar el binomi natura-cultura.

Tanmateix, la necessitat de superació de la diversitat criterial i disciplinària de les teories del paisatge està determinada per la nova situació històrica: el paisatge esdevé un valor a avaluar i a preservar a partir del seu reconeixement més enllà dels debats acadèmics, i amb l'aparició de nous instruments polítics, com és el cas de la Carta Europea del Paisatge.

El paper del paisatge com a element que s'ha de posar en valor sobre el qual cal establir unitats d'escala, el corrobora la UE en el VI Programa Medi Ambient 2010, el futur a les nostres mans , en la comunicació de la Comissió al Consell i al Parlament europeus, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions, que en el Capítol 2.5 "Ambientar les decisions sobre planificació i gestió dels usos del sòl" enuncia que alguns grans impactes ambientals poden ser responsables de la destrucció d'hàbitats i de paisatges.

L'existència d'un ordre natural ha estat repetidament utilitzada per il·lustrar la magnitud del canvi d'origen humà sobre els paisatges amb l'argument que la causa fonamental del canvi ambiental és la ruptura d'aquests equilibris per part de l'acció humana i l'aparició de nous "ordres naturals". La crítica a aquesta concepció es pot fer des de dos punts de vista: la reflexió crítica sobre aquest "ordre natural" i el pes de la intervenció humana en els processos biofísics (Boada i Saurí, 2002). En primer lloc, el concepte d'ordre natural i les connotacions d'harmonia i estabilitat tendeixen a excloure la historicitat del món biofísic i, per tant, exclouen el conflicte i canvi permanent en els sistemes naturals. Cal considerar la historicitat dels processos biofísics i tendir cap a una nova ecologia fonamentada en el caràcter històric dels fenòmens naturals, que sigui crítica amb la teoria de la successió ecològica i la seva confiança en la predictibilitat dels processos ecològics. En segon lloc, la modificació humana dels processos biofísics qüestiona encara més el poder causal del suposat ordre natural.

En els paisatges mediterranis, per exemple, els processos naturals han estat conscientment modificats per societats humanes fins al punt que difícilment es pot parlar d'una influència autònoma d'aquests processos en la configuració del paisatge. A més, la intervenció humana, que suposadament alteraria l'ordre natural, té en moltes societats tradicionals l'efecte d'introduir una major diversitat d'ambients i d'espècies, ja que enriqueix i diversifica els ecosistemes en fragmentar-los en múltiples estadis successius (Boada i Saurí, 2002).

Les cobertes terrestres han estat històricament modificades pels usos humans, i a l'anàlisi dels seus canvis gairebé sempre cal partir d'un estadi en què l'acció humana és una part indissoluble del paisatge. Ja des del neolític, l'espècie humana és un element que modifica i regula les forces inductores de caràcter biofísic. A més, una elevada densitat demogràfica no sempre ha de significar una major alteració ambiental, i alguns paisatges que han suportat i suporten una elevada presència humana poden contenir un medi ric i divers. De fet, alguns paisatges on aquesta presència ha desaparegut es troben en condicions de degradació ambiental, com gran part dels rerepaïsos muntanyencs de la regió mediterrània.

La Mediterrània és un bon exemple de constructe socioambiental. Des del punt de vista biofísic presenta unes característiques pròpies entre les quals cal remarcar-ne dues pel seu caràcter clau en relació a la configuració i funcionament dels organismes i sistemes: una reduïda disponibilitat hídrica i una gran disponibilitat lumínica.

Abans del neolític les relacions dels grups d'homo sapiens -recol·lector-caçador- amb el medi eren de caràcter nòmada. La mobilitat dels grups tendiria a obeir a factors tèrmics i tròfics a la recerca de les millors condicions ambientals i tèrmiques per viure, desplaçant-se cap al sud davant el fred hivernal i cap al nord amb les altes temperatures. En ambdós casos es pot parlar de processos migratoris estacionals, coincidents amb altres grups de vertebrats, entre aquests, també grans mamífers, és a dir, grans masses de proteïnes, de greixos i de pells. L'estacionalitat també determina un calendari de maturitat dels fruits silvestres. Vinculat a aquests processos de mobilitat estacional dels grups humans, es produí la dispersió involuntària de llavors que tindria en l'espècie humana un difusor que progressivament actuaria com a escampador involuntari de biodiversitat.

El llarg i diversificat procés de neolitització, en les seves diferents manifestacions, va representar un canvi clau de les relacions de l'espècie humana amb el paisatge, ja que per primera vegada una espècie va ser transformadora activa del paisatge. La sedentarització representà el punt d'arrencada de les societats modernes. Fins aleshores els paisatges expressaven formes madures i climàciques, i les variables d'apropiació estaven per davall de la capacitat de càrrega dels paisatges. En aquell moment els grups humans van començar a "desmuntar" o artigar els paisatges madurs per convertir-los en àrees construïdes, conreus o pastures, iniciant un control progressiu del foc i de l'energia primària orientada cap a la producció de vegetals conreats. Durant el llarg procés de domesticació dels animals, es deixà de dedicar els bovins exclusivament per a l'obtenció de recursos alimentaris i es començà a utilitzar la seva força com a energia per al transport de la càrrega i els treballs agrícoles.

Al pla de Barcelona [ 1 ] hi ha evidències d'una gran freqüència d'incendis forestals ara fa entre 5.500 i 7.600 anys. Es pensa que aquesta dada és indicadora d'una incipient activitat humana de tala i crema de boscos que aleshores estaven dominats pel roure i l'alzina, però que incorporen en aquesta època pins, com a conseqüència d'un canvi climàtic que comportà una reducció de la disponibilitat d'aigua. La finalitat d'aquesta activitat humana era disposar de prats humits per a pastura.