La crisi de la construcció europea. Diagnosi dúna Europa embarrancada

Incapaços i temorosos d'exigir a la població europea els sacrificis necessaris (més hores de treball, retallades de salaris i de prestacions socials) per no perdre més terreny enfront dels nostres competidors, els governants europeus o bé han protagonitzat en alguns casos una fugida endavant que consisteix en idear grans projectes -com la Constitució- o han ignorat la realitat econòmica amb iniciatives com la setmana laboral de 35 hores a França. L'Agenda de Lisboa, adoptada el 2000, sí que encertava a l'emfatitzar la inversió en noves tecnologies, R+D, ensenyament i formació, però malauradament no s'està duent a terme per manca de finançament i de coordinació de polítiques.

Tot i que la Constitució encara està formalment viva, durant els propers anys és previsible que el procés d'integració europea sofreixi un estancament i s'endarrereixin futures ampliacions. La UE i els Estats Membres necessiten temps per digerir les transformacions espectaculars dels darrers anys (adopció de l'euro, ampliació del 2004) i permetre a la ciutadania recuperar l'entusiasme per la construcció europea. Això no succeirà mentre el ciutadà mitjà desconfiï i temi els canvis provocats per la globalització, i constati que les economies europees són incapaces de respondre als nous desafiaments. Caldrà esperar per veure fins a quin punt durant els propers mesos a Alemanya i França es prenen mesures en la direcció de la liberalització i modernització econòmica preconitzada per Tony Blair, i fins a quin punt les seves possibles reformes tenen èxit. A principis dels anys cinquanta els líders europeus van optar per utilitzar l'economia com a mitjà per avançar en la integració europea. Durant els propers anys la integració europea probablement només avançarà si es solucionen els desafiaments econòmics a què s'enfronta Europa.