La crisi de la construcció europea. Diagnosi dúna Europa embarrancada

Malgrat els "pecats d'origen", el dèficit democràtic acumulat i la divisió entre països membres federalistes i menys integracionistes, la UE dels anys noranta rutllava bastant bé, amb notables excepcions en política exterior com la incapacitat per aturar la guerra a l'ex Iugoslàvia. Les diferències de renda per càpita entre els Estats Membres no eren excessives, i els generosos fons estructurals i de cohesió atorgats a Grècia, Portugal, Espanya, Irlanda i el sud d'Itàlia finançaven infraestructures de transport i energètiques i millores mediambientals a les regions i estats més pobres. Encara que insuficient, la reforma de la PAC iniciada el 1992 reduí les subvencions més distorsionadores (les que fomenten excedents de producció que cal emmagatzemar i subvencionar per a l'exportació) i disminuí la partida pressupostària destinada a l'agricultura, permetent incrementar la despesa en transports, energia, R+D i formació, indispensables per millorar la competitivitat europea. D'altra banda, entre els Estats Membres, només al Regne Unit existia un segment de població considerable obertament euroescèptic.

Aquestes reformes graduals en la composició de la despesa de la UE i equilibris entre les aspiracions dels seus Estats Membres no han pogut resistir les tensions derivades de l'ampliació més ambiciosa en la història de la CEE-UE. Complint un compromís moral i històric, la UE incorporà deu estats de l'est i sud-est d'Europa el maig de 2004. Ningú no qüestionà la identitat europea dels nous socis: Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre. Tanmateix, aquesta gran ampliació de 2004 comportà un increment de la població de la UE en 75 milions de persones, però únicament un augment del seu PIB en un 5%. Si Espanya disposava d'una renda per càpita equivalent al 70% de la mitjana comunitària el 1986, els deu nous socis no ultrapassaven el 40% de la mitjana de la UE el 2004.

L'entrada de països relativament pobres obliga la UE de 25 a dirigir la seva despesa en fons estructurals cap als nous socis. La incorporació de Polònia i Hongria (pel nombre d'agricultors) exerceix pressió sobre el pressupost de la PAC. I els ciutadans dels nous Estats Membres han d'esperar durant un llarg període transitori abans de poder treballar als antics Estats Membres ». [ 2 ] . Malauradament l'ampliació de 2004 no ha deixat contents ni els ciutadans dels nous Estats Membres (els seus agricultors reben només el 25% de les ajudes que es donen als camperols dels antics 15 Estats Membres, i no hi ha llibertat de moviment de treballadors) ni els dels antics 15, a qui novament no s'ha consultat directament sobre l'ampliació i que, espantats pels elevats índex d'atur i deslocalitzacions de llocs de treball, atribueixen a l'ampliació de 2004 unes dificultats realment provocades per la incapacitat de l'economia europea d'adaptar-se a la globalització.

Si l'ampliació ja resultava una operació complicada des del punt de vista financer, pressupostari i legislatiu (adopció de l' acquis per part dels nous socis), els dirigents europeus s'han complicat encara més la vida amb el projecte de Constitució Europea. L'ampliació de 15 a 25 Estats Membres requeria indubtablement reformes en la composició i funcionament de les institucions europees, originalment pensades per a sis països. Calia aprovar mesures com la reducció del nombre de comissaris per Estat Membre, la creació d'una presidència de la UE amb un mandat de dos anys, la simplificació del sistema de vot al Consell i la substitució del criteri d'unanimitat pel de majoria qualificada en relació amb diversos àmbits. No obstant això, la implementació d'aquestes mesures necessàries pel bon funcionament de les institucions europees, en una UE de 25 Estats Membres, es convertí en un exercici maximalista en què un ampli aparell burocràtic (Convenció sobre el futur de Europa) redactà una complicada i exhaustiva Constitució poc comprensible per al ciutadà mitjà.

Com ja succeí amb l'impuls creador de la CEE i el gran salt integrador de finals dels anys vuitanta, l'ampliació a l'Est i la redacció de la Constitució constituïen ambiciosos projectes conduïts per les classes governants dels Estats Membres i de les institucions europees, però sense una veritable implicació de la ciutadania europea. Malgrat nombrosos esforços de comunicació i apropament al ciutadà mitjà, aquesta nova etapa de la construcció europea resultava inintel·ligible per a la majoria de la població. Si s'hagués intentat aquest nou salt endavant en un moment de favorable conjuntura econòmica, és probable que la població europea s'hagués deixat convèncer novament pels seus dirigents. Però, en aquesta ocasió, molts ciutadans -encertadament o no- han percebut l'ampliació i la Constitució com a projectes que, en el millor dels casos, eren aliens a la seves circumstàncies quotidianes. Escaldats pels increments de preus que van acompanyar la introducció de l'euro i temorosos pels efectes de l'ampliació, molts ciutadans i ciutadanes europeus s'han negat a seguir el camí traçat pels seus governants.

L'estancament econòmic europeu és una de les causes principals de l'increment de l'euroescepticisme. Durant els més de cinquanta anys de construcció europea, mai no s'han enregistrat progressos notables en la integració europea durant períodes de recessió o baix creixement econòmic.

El baix rendiment de les principals economies europees (Alemanya, França, Itàlia) és atribuïble a causes estructurals: l'envelliment de la població, la impossibilitat de finançar els sistemes de benestar (pensions, sanitat, serveis socials, subsidis d'atur), la rigidesa dels mercats laborals i de serveis, la manca de competència en sectors claus de l'economia (energia), la reduïda taxa de participació laboral i l'excessiva fiscalitat. Tots aquests fenòmens s'arrosseguen des dels anys setanta i, malgrat els efectes positius generats per l'Acta Única Europea (liberalització dels transports, telecomunicacions i altres serveis, homologació de les normes tècniques de producció, llibertat de moviment de treballadors i capital) i per la introducció de l'euro (eliminació del risc d'oscil·lació dels tipus de canvi i estabilització de la política monetària), les economies europees -amb notables excepcions com la britànica, la irlandesa, les escandinaves i fins a cert punt l'espanyola- no han estat capaces de fer front a l'increment de la competència provocat per l'acceleració del progrés tecnològic, la integració dels mercats a nivell mundial i la consolidació de les grans economies emergents asiàtiques (Xina, Índia).

Els indicadors macroeconòmics de la zona euro mostren aquesta incapacitat per adaptar-se a la globalització. L'atur es situa a més de l'11% a Alemanya, gairebé el 10% a França, i el creixement del PIB a la zona euro no supera el 2% des de l'any 2000 (la previsió per al 2005 és de només un 1,3%). Amb el consum estancat (a França, Alemanya, Itàlia) i l'apreciació de l'euro des de 2003 que dificulta les exportacions (situació aquesta parcialment invertida en els darrers mesos), la divergència entre el rendiment econòmic dels Estats Units i la zona euro ha augmentat. Amb una major taxa de participació laboral i més hores treballades per any (1.800 per treballador i any de mitjana als Estats Units enfront de poc més de 1.400 a França i Alemanya), les diferències de renda entre els Estats Units i els països de la zona euro estan eixamplant-se en lloc de disminuir.

D'altra banda, la indústria europea anirà desapareixent davant la competència d'empreses xineses o índies que operen a nivells de costos molt inferiors. Tot i que la imposició de barreres comercials pot alentir la pèrdua de llocs de treball, els sectors tèxtil, de béns electrònics, d'automoció i altres són inviables a mig termini a Europa occidental amb l'estructura de costos actuals.