La crisi de la construcció europea. Diagnosi dúna Europa embarrancada

El Regne Unit canvià d'orientació i s'incorporà a la CEE el 1973 juntament amb Irlanda i Dinamarca. Aquesta primera ampliació de la CEE, amb el temps, posà de manifest que un reforçament de la integració sovint és incompatible amb l'expansió del club comunitari a nous Estats Membres. Des d'aleshores la construcció europea sovint ha patit els efectes negatius provocats per la interacció de dos processos -integració i ampliació- que, tot i no ser inherentment antagònics, a la pràctica s'han demostrat incompatibles, almenys a curt termini. Les institucions europees han ignorat durant massa temps aquesta realitat, i han insistit fins a la sacietat que la UE era capaç d'aprofundir en la seva integració i d'incorporar nous membres al mateix temps. L'estrepitós fracàs de la Constitució Europea a França i els Països Baixos la primavera de 2005 ha estat motivat, en part, per l'oposició d'amplis sectors de la població a les conseqüències de l'ampliació a l'Est de 2004. Ara l'elit europea ja no pot ignorar la realitat i reconeix que integració i ampliació han avançat massa ràpidament.

Però no només les ampliacions han posat pals a les rodes a la construcció europea. Entre 1965 i 1969 el Govern francès bloquejà l'adopció d'un sistema de recursos propis per a la CEE, mecanisme indispensable per tal que les comunitats deixessin de dependre del finançament directe dels Estats Membres i poguessin comptar amb unes fonts d'ingressos pròpies. Els més cínics poden concloure que l'actitud francesa d'oposició al sistema de recursos propis i a l'ingrés del Regne Unit durant la segona meitat dels seixanta fa palès que París només dóna suport al procés de construcció europea en la mesura en què pot controlar-lo. L'acceptació amb recança francesa de l'ampliació a l'Est i el rebuig a la Constitució dóna un poderós argument addicional als defensors d'aquesta tesi.

La segona meitat dels anys vuitanta constituí la segona era daurada de la integració europea (la primera va ser el període 1957-1965). Espanya i Portugal satisferen la voluntat quasi unànime de les seves respectives poblacions amb l'accés a la Comunitat Europea (CE) el 1986. Esperonats per la manca de dinamisme i competitivitat de l'economia europea i el seu retard respecte dels Estats Units i el Japó, una combinació d'audaços i apassionats europeistes -Jacques Delors, François Mitterrand, Helmut Kohl, Felipe González, Bettino Craxi- van rellançar amb força el procés de construcció europea. Es negocià i signà l'Acta Única Europea (AUE, 1986-1987) per tal d'assolir veritablement un mercat comú que fes possible la llibertat de moviment dels factors productius (béns, treballadors, capital i serveis) i permetés a les empreses europees disposar d'unes normatives tècniques comunes per a la fabricació i comercialització dels seus productes.

L'èxit de l'Acta Única Europea fou seguit per la consecució de l'acord per a la creació d'una Unió Econòmica i Monetària (UEM). A més, el Tractat de Maastricht (1991) establí els mecanismes institucionals per al desenvolupament d'una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i de Justícia i Afers Interiors (JAI). Però, aquest gran salt endavant en la integració europea fou promogut i protagonitzat pels governants nacionals i europeus, de la mateixa manera que la creació de les comunitats europees als anys cinquanta havia estat el resultat de la tasca d'un grup d'idealistes. Monnet, Schuman, Adenauer, De Gasperi i Spaak actuaren moguts per l'afany d'eliminar la possibilitat d'una nova guerra al continent europeu. Delors, Mitterrand i Kohl volien posar fi a l'euroesclerosi (recessió, inflació alta i atur) de finals dels setanta i inicis dels vuitanta. En ambdós casos els històrics tractats i institucions, producte de la determinació d'aquests líders, tingueren el suport aparent de la majoria de la població europea. Tanmateix, cal remarcar que projectes de tanta envergadura com la creació d'una moneda única europea o d'un futur exèrcit europeu no foren generats per la societat civil dels Estats Membres. Es repetí, doncs, l'esquema mitjançant el qual la construcció europea avança gràcies a l'impuls de les elits governants.

Aquest model havia d'entrar forçosament en crisi en el moment en què les decisions preses per uns pocs en nom de molts no aportessin els resultats esperats. Si bé és cert que el Tractat de Maastricht fou sotmès a referèndum en alguns països, no ho és menys que a França fou aprovat el 1992 per un marge molt estret i Dinamarca necessità dos intents per aconseguir una majoria favorable. L'adopció de la moneda única, l'euro, tampoc no fou sotmesa a l'aprovació directa mitjançant referèndum, una decisió en part motivada per la por que els alemanys poguessin negar-se a abandonar l'estable i poderós marc alemany (DM) en favor de l'euro. El canceller Kohl lluità i aconseguí una Alemanya unificada i ben ancorada en una Europa integrada, però sovint pecà de paternalisme i maquiavelisme en les seves grans decisions. Per assolir l'objectiu d'una Alemanya ben inserida a Europa valia qualsevol mitjà, fins i tot el canvi del DM a l'euro sense consultar directament la població. D'altra banda, no és menys cert que, després de la caiguda del Mur de Berlín el novembre de 1989, Kohl superà l'inicial oposició francesa a la reunificació ràpida de la RFA i la RDA mitjançant el compromís de la participació alemanya en la UEM. Si bé els objectius eren lloables, els líders europeus estaven prenent decisions transcendentals al marge de la ciutadania. I amb la transacció esmentada -acceptació francesa de la reunificació a canvi de la participació alemanya a la UEM- Mitterrand i Kohl escenificaren novament que el destí de la UE estava en mans de l'eix franco-alemany.

Malgrat l'empenta i la voluntat dels líders més europeistes, perdurava la dualitat de concepcions sobre el projecte europeu. Els països partidaris d'un gran mercat comú no veien la necessitat de la UEM, la PESC i la JAI i negociaren en alguns casos clàusules d'autoexclusió (el Regne Unit i Dinamarca per la UEM). El Regne Unit també es resistí a acceptar l'harmonització de les normes laborals (setmana laboral màxima, hores extra, etc.) i s'autoexclogué de l'anomenada Europa social. El 1992 la UE només comptava amb dotze membres, però ja era evident que s'estava creant una Europa a la carta o de diferents velocitats on l'única manera d'avançar era permetent als més oposats a perdre la sobirania nacional no haver de participar en tots els mecanismes d'integració.

L'ampliació de 1995 comportà l'ingrés a la UE de tres països -Suècia, Finlàndia i Àustria- que havien format part de l'EFTA. Els nouvinguts compartien -en diferents graus- amb el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca la manca d'entusiasme per a una veritable integració política, econòmica i social europea. De fet, Suècia -com el Regne Unit i Dinamarca- optà per no incorporar-se a la UEM.

Així doncs, amb la quarta ampliació es diluí encara més l'original nucli de països de forta vocació europeista. La incorporació del Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Suècia i Finlàndia entre 1973 i 1995 va suposar l'entrada d'un veritable cavall de Troia dintre de les fronteres de la UE. En canvi, les ampliacions cap al sud (Grècia el 1980 i Espanya i Portugal el 1986) no actuaren de fre a la integració.