La crisi de la construcció europea. Diagnosi dúna Europa embarrancada

Quan els pares fundadors de les primeres comunitats europees van començar el procés de construcció europea a principis dels anys cinquanta, eren conscients que la població dels països europeus no estava preparada per posar en marxa una veritable unió política. Personatges com Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi eren ferms partidaris de la unió política, però s'adonaren que l'única manera de començar a recórrer el llarg camí de la construcció europea consistia en emprar l'anomenat mètode funcionalista, mitjançant el qual la comunitarització d'alguns sectors de l'economia -primer el carbó i l'acer i més tard l'energia atòmica- era el mitjà pel qual s'aconseguiria a la llarga establir les bases per a una unió política de les nacions europees.

Els europeistes sempre han elogiat l'habilitat i la intel·ligència dels pares fundadors a l'hora de recórrer a un mètode que els permetés superar les considerables reticències inicials a la integració europea. Tanmateix, i sense desmerèixer la històrica contribució dels pares fundadors, cal plantejar-se si el seu estratagema inicial potser ha promogut, a la llarga, l'aparició d'una percepció divergent sobre l'objectiu final del procés de construcció europea entre les elits polítiques europees, d'una banda, i la població, de l'altra. Mentre que els funcionaris de les institucions europees i les persones que es mouen al seu entorn mantenen la visió d'una Europa unida políticament, una part important de l'opinió pública dels Estats Membres de la UE mostra un escepticisme o fins i tot rebuig envers aquesta possibilitat.

Després del rebuig del projecte de Constitució europea a França i als Països Baixos, i el perill del seu esfondrament definitiu, cal, més que mai, analitzar i preguntar-se si veritablement "l'engany original" que permeté arrancar el procés de construcció europea no ha esdevingut una trampa mortal capaç d'aturar qualsevol progrés.

Efectivament, mai no ha existit una visió única i conjunta compartida per amplis sectors de la població dels diferents Estats Membres sobre quin ha de ser el destí final del procés de construcció europea. Certament existí un consens entre les forces polítiques majoritàries (cristianodemòcrates, socialistes, liberals) de la República Federal d'Alemanya (RFA), França, Itàlia i el Benelux sobre la conveniència de fundar un mercat comú que a més comptés amb unes polítiques comunes (agrícola, de transport, energètica, etc.) finançades per un pressupost comú. Aquesta visió, convertida en realitat amb la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) el 1951 i de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM) i de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1957, va ser àmpliament compartida per l'opinió pública dels sis països fundadors de les comunitats europees originals.

Tanmateix, fins i tot els països fundadors tenien els seus dubtes els anys cinquanta sobre el grau d'integració europea desitjable. El projecte de creació d'una política comuna europea de defensa -l'anomenada Comunitat Europea de Defensa- fou abandonat després que l'Assemblea Nacional francesa rebutgés el tractat el 1954. Les negociacions per a l'establiment d'uns preus comuns per als productes agrícoles en el marc de la Política Agrícola Comuna (PAC) foren dures. Alemanya, en principi, volia subvencions més reduïdes per a la producció agrícola europea, però finalment acceptà els preus més alts exigits per França perquè no volia fer perillar la viabilitat d'un mercat comú que donava sortida al seu potencial industrial.

De fet, aquest quid pro quo entre França i Alemanya es troba a la gènesi de les comunitats europees i és imprescindible per comprendre l'evolució posterior de la construcció europea i les seves dificultats actuals. En efecte, en els seus inicis la CEE fou sobretot un pacte entre París i Bonn que permeté a França assegurar-se un alt nivell de protecció per a la seva agricultura a canvi de permetre l'accés de la producció industrial alemanya al mercat comú. Des d'un punt de vista polític, tant De Gaulle com la major part de la classe política francesa apostaren per frenar el declivi de França com a gran potència mitjançant la seva vinculació estreta amb la RFA. Per als líders francesos la CEE era, especialment, un instrument per canalitzar el potencial econòmic d'Alemanya en benefici d'Europa per tal d'evitar el ressorgiment del nacionalisme teutó que havia provocat dues guerres mundials.

Aquest acord inicial va ser mútuament beneficiós i responia als interessos geoestratègics de França, que era conscient que de la mà de la RFA podia frenar el seu inevitable declivi, però no era fruit d'un veritable consens madurat en les poblacions dels respectius països. Per tant, tot i que ni la població francesa ni l'alemanya s'oposà a la creació de la CEE, tampoc no es pot afirmar que hi representés un paper determinant. L'establiment de la CECA, l'EURATOM i la CEE fou el resultat de les visions i esforços ben intencionats d'una elit política traumatitzada per les dues guerres mundials i no pas la conseqüència de l'acció conjunta de les societats civils dels països fundadors.

Així doncs, és legítim remarcar el dèficit democràtic que ja des dels seus inicis patí el procés de construcció europea. Ens trobem davant d'un defecte d'origen que a la llarga ha passat factura.

El Regne Unit i diversos països nòrdics optaren inicialment per no formar part de la CEE. Londres volia mantenir relacions econòmiques i comercials preferencials amb les seves colònies i ex colònies (agrupades a la Commonwealth), un objectiu difícilment reconciliable amb la pertinença al mercat comú. Desitjava un comerç sense traves amb països com l'Índia, circumstància impossible si es formava part de la CEE i s'adoptava el seu aranzel exterior comú.

A més, pesava la tradició britànica de mantenir-se distant respecte als afers de l'Europa continental, una política que Londres havia practicat amb èxit durant segles i que l'havia portat a intervenir a Europa només en situacions de greu amenaça per a l'equilibri de poder. Al Regne Unit li mancava doncs tant interès com vocació a l'hora de plantejar-se ingressar a la CEE. En romandre al marge de l'Europa dels Sis, Londres també arrossegà una sèrie de països -Noruega, Suècia, Dinamarca, Suïssa, Portugal i Àustria- que van optar per constituir l'any 1960 l'Associació Europea de Lliure Canvi (EFTA) i no adherir-se al procés de construcció europea protagonitzat per la CEE.

Malgrat el posterior declivi del Regne Unit com a potència colonial, la vocació europeista de la societat britànica es mantingué feble. L'elevat grau d'obertura de l'economia britànica ha significat que importa la majoria dels seus aliments i per tant no necessita la PAC per protegir la seva producció agrícola. El Regne Unit, de fet, ha rebut relativament poc finançament del pressupost de la UE a causa de la dimensió reduïda del seu sector agrari (l'origen del famós xec britànic». [ 1 ] ).