La indústria cultural a l'Índia actual

El 1987 hi havia només nou milions de televisors al país, una xifra que va créixer fins als 47 milions el 1994. El creixement anual previst en la venda de televisors oscil·la entre els sis i els vuit milions d'unitats. Aquest increment en les vendes dels últims tres anys s'ha produït alhora que la baixada de preus, impulsada en part pel creixement econòmic del mercat.

Les emissions que arriben a les cases i, especialment a pobles i ciutats petites, són compartides per diverses generacions de la mateixa família, i s'arriba, per tant, no solament als milions enregistrats com a propietaris. En el cas de pobles petits, la televisió té un paper comunitari, amb tot el poble reunit per veure junts programes.

Amb l'arribada de la televisió per satèl·lit, una part dels dirigents polítics van témer una nova "colonització" d'Occident, aquesta vegada a través de les imatges que sortien dels televisors. Analistes i columnistes van debatre durant anys l'amenaça del procés de "MTV-ització" del país. No obstant això, el canal nord-americà, amb experiència global, constitueix un cas exemplar per al país. MTV va entrar a l'Índia amb la primera onada d'obertura de 1994, amb una política basada en l'emissió majoritària de continguts procedents dels Estats Units i Europa, i amb un percentatge simbòlic de contingut local, un format que havia funcionat a la perfecció en economies emergents d'altres parts del món. Però a l'Índia aquesta política fou un fracàs i el canal va deixar d'emetre al poc temps. Va tardar gairebé quatre anys en tornar al país i ara, amb una programació majoritàriament índia, competeix amb els altres canals musicals sense assolir, això sí, una posició dominant.

Encara que l'emissora nacional Doordarshan continua sent la més important, pel seu abast a les zones aïllades del país, l'emissió per "cable", amb un gran suport de la indústria publicitària, ha arribat a tenir una posició dominant en termes comercials. Un aspecte interessant del creixement de les emissores privades és la popularitat dels canals de notícies. El 2005 existeixen més de 15 emissores nacionals de notícies de 24 hores, a més de les emissores públiques de la cadena nacional.

Durant els anys noranta es va produir un boom d'Internet al país, de la mateixa manera que a la resta del món. Gairebé el 50% de les empreses llistades per Fortune 500 als Estats Units depenen de l'Índia per al suport informàtic. La indústria per al desenvolupament de software va créixer amb una taxa anual del 50% durant gran part de la dècada. No obstant això, el 2002 solament hi havia set milions de connexions d'Internet al país; una taxa que creix ràpidament, tot i que encara no s'han assolit els nivells requerits.

Com en el cas de la premsa impresa, cal tenir en compte que les noves tecnologies arriben a molts més consumidors dels que apareixen en les xifres oficials.

Els cyber-dhabas, petits locutoris amb accés a Internet, van arribar a les grans ciutats el 1995, quan un ordinador personal encara no era assequible per a la classe mitjana emergent del país. El fenomen ha anat creixent, amb cyber-dhabas establerts en els racons més aïllats de l'Índia.

Segons molts estudis, "el cine Hindi sembla ser, potser, el producte cultural més poderós basat en principis estètics no-occidentals de l'actualitat" (Lutze, 1985). Durant els seus 100 anys de trajectòria -el 1903 es va estrenar Calcutta, la primera pel·lícula índia-, els cineastes del país han dedicat les seves produccions a la cultura índia. No sorprèn, doncs, que durant l'últim segle el poble indi hagi desenvolupat uns gustos cinematogràfics específics, amb referències intertextuals precises i compartides, i amb una "cultura" del cel·luloide amb característiques pròpies.

Segons les revistes Time (octubre 2003) i National Geographic (febrer 2005), el cine de Bollywood -producció cinematogràfica comercial, encara que no solament en Hindi- arriba a més espectadors que el cine de Hollywood, malgrat no tenir el mateix poder econòmic ni comptar amb unes xarxes de distribució tan desenvolupades. Bollywood produeix més pel·lícules que Hollywood (1.100 en el 2003, comparades amb les 600 de Hollywood) i arriba a més espectadors arreu del planeta que la indústria nord-americana (3.600 milions davant de 2.600 milions). És l'única alternativa que pot competir amb Hollywood. Això tampoc no ens ha de sorprendre, ja que els pobles no occidentals sempre han tingut un paper marginal a Hollywood, quan no clarament negatiu. Per tant, aquest cine té un paper subversiu als països d'Orient Mitjà, Àfrica o Àsia Oriental, on Hollywood té la posició dominant en el mercat de cine. Malgrat això, la major part de la producció de cine indi està dirigida al mercat intern.

La major part de la producció cinematogràfica a l'Índia ha estat, des del seu origen, comercial i amb finalitats lucratives. A les dècades posteriors a la independència, el Govern va intentar crear un "cine" nacional, subvencionat per l'Estat, seguint algun dels models europeus. No obstant això, és el cine comercial, o Bollywood, el que continua sent la marca predominant del país.

Una de les crítiques més persistents de Bollywood, especialment a l'estranger, ha estat la seva suposada "falta de realisme". No obstant això, des de la seva concepció, i amb la crida de Tagore de 1906 a favor d'un cine autòcton que pogués arribar a educar al poble amb temes nacionalistes, el cine comercial ha abastat temes socials, polítics i econòmics molt candents del país: a la dècada dels vint va començar a tractar temes de castes, intocabilitat, gènere i, per suposat, el moviment de la independència. Després de la independència del país, Bollywood ha tractat temes que van des del secularisme i el desenvolupament d'un "pan-indianisme", fins al terrorisme i l'opressió per part de l'Estat. Malgrat això, el marc dins del qual s'ha mogut ha estat el desenvolupat durant els cent anys de trajectòria, molt arrelat a les tradicions filosòfiques i escenogràfiques mil·lenàries del país. Per tant, aquest cine segueix un format, estilisme i estètica absolutament diferents d'altres tradicions cinematogràfiques.

Basant-se en les tradicions mil·lenàries, el cine indi ha desenvolupat un format reconeixedor per les seves arrels en el Natyashastra [ 1 ] . El consens general accepta que una "bona" pel·lícula ha de tenir els diferents "rasas" en harmonia [ 2 ] . En termes de narrativa, això significa canvis bruscos d'estats mentals, entre comèdia i tragèdia, o entre una cançó d'amor i un acte violent. Al mateix temps, les cançons recuperen en gran part el seu paper tradicional de marcar el canvi entre dos "rasas". És important, encara que no entrem en detall, subratllar el paper de les cançons, i concretament el significat de les lletres, en molts casos escrites per poetes reconeguts dins de la narrativa.

És interessant el fet que l'espectador de Bollywood, malgrat pertànyer a "un públic majoritàriament analfabet", continuï sent molt exigent, es queixi quan els "rasas" no estan en harmonia i negui el seu suport a pel·lícules que no arriben a reflectir aquest balanç tradicional definit pel Natyashastra.

La indústria cultural índia sembla seguir els passos del creixement econòmic i polític del país. Amb el procés de democratització de les últimes sis dècades i els concurrents canvis socials i econòmics, estem veient, per primera vegada en molt de temps, la participació general del poble en la producció cultural. A principis del segle XX, la producció literària estava restringida a certes classes socials i econòmiques. Quelcom de semblant succeïa amb el cine i les altres arts.