La indústria cultural a l'Índia actual

Quan parlem de qualsevol indústria al meu país, l'Índia, és fàcil concentrar-se en dues vies principals: o quedem atrapats en un document ple de xifres i dades, en molts casos inacabables, o parlem de forma tan general que no pot ser més que general. Quan vaig començar a treballar amb el tema de la indústria cultural de l'Índia vaig decidir intentar donar a entendre com funciona(en) aquesta(es) indústria(es), els factors que n'han motivat el desenvolupament, les seves arrels mil·lenàries i les seves perspectives de futur. Es tracta d'introduir, en un espai limitat, els punts clau de les indústries d'edició, televisió i, pel seu poder com a marca nacional, del cine comercial, aquesta última més coneguda com a Bollywood.

Algunes consideracions prèvies ens mostren un país que, actualment, té una població de més de mil milions d'habitants; un Estat laic, però un poble religiós format per seguidors de l'hinduisme, l'islam, el cristianisme i el judaisme, entre altres religions; amb dinou idiomes qualificats com a "principals" per la Constitució nacional; segons molts experts, es tracta del poder econòmic emergent més important del segle XXI. Solament amb aquestes dades ja obtenim una imatge diversa i complicada d'un país amb més diversitat ètnica, religiosa, lingüística i cultural interna que qualsevol altre en el món.

La indústria cultural reflecteix la mateixa diversitat i complexitat. Emissores de televisió i ràdio varien en contingut, llenguatge i estil, però també en format i ideologia. A la vegada, a gairebé tots els sectors de la indústria existeix la consciència de jugar un paper complex i subtil, no solament com a fòrum de debat social i cultural, sinó també com a mitjà de comunicació que transmet temes, imatges i idees "pan-índies" o nacionals al poble. Vist així, sembla més important examinar el paper que juga la indústria cultural al país que no fixar-se solament en les dades i xifres de cada sector industrial.

Per raons d'espai, només faré una introducció de la impremta, pel seu format tradicional; de la televisió i Internet, com a noves tecnologies; i del cinema, com la forma més poderosa d'indústria cultural. He hagut de separar-me de discussions sobre altres sectors com les arts plàstiques i la indústria discogràfica, bàsicament per la mateixa limitació, i he optat per un debat menys superficial, però més restringit, en comptes d'abastar-ho tot de forma molt general.

La impremta va arribar a l'Índia al segle XVI, de la mà dels portuguesos, però fins a la primera guerra de la independència contra l'imperi britànic el 1857, pocs van reconèixer el poder d'aquest mitjà per mobilitzar la població. El país depenia de la seva mil·lenària tradició oral per informar-se de l'actualitat. La tradició oral també era vital per a la difusió de la literatura, en especial de la poesia, i els grans èpics religiosos i polítics anaven passant de boca en boca. Amb l'arribada de la impremta, i dins de l'àmbit literari, van aparèixer els pioners que van publicar els primers llibres en diferents llengües nacionals.

La modernitat va arribar a l'Índia de cop, després de 1857, especialment amb l'establiment de diaris d'ideologia nacionalista com Somoprakash (1858) o Bangadarshan (1860). Aquesta època també va veure el creixement de la premsa en anglès, en part amb el suport per les autoritats britàniques, com un instrument colonial, però també per un reconeixement incipient que la llengua anglesa podia funcionar com a llengua comuna en un país multilingüístic, igual que el persa ho havia fet en segles precedents.

Actualment existeixen més de 55.000 diaris a l'Índia, amb una taxa de creixement anual del 7,3%. La majoria d'aquests publiquen en hindi, l'idioma "principal" del país, llengua materna del 30% de la població. El segon idioma més comú per aquest mitjà és l'anglès. Segons les xifres, existeixen més de 22.000 diaris enregistrats oficialment en hindi, i 8.000 en anglès. Malgrat l'elevat nombre de diaris, la seva circulació és de poc més de 14 milions d'exemplars.

Aquestes xifres es poden explicar amb el coneixement de la tradició oral del país: els diaris continuen sent, en gran part, un producte "comunitari", comprat per una persona de la família, que passa de mà en mà fins arribar, en molts casos, als veïns o al comerciant de la botiga de queviures del barri. Als pobles i zones rurals és habitual que la gent es reuneixi per escoltar les notícies del diari llegides per algú de la comunitat, una escena que es repeteix a les grans ciutats, mercats i estacions de tren. Aquesta "reutilització" constitueix un fenomen cultural important, ja que la xifra real de "receptors" d'informació arriba a ser molt més nombrosa que la mostrada per les xifres oficials de vendes. És un fenomen que es reflecteix en altres mitjans de comunicació, com la televisió, Internet i la telefonia mòbil.

L'impacte de la tecnologia de Gutenberg és més obvi en l'àmbit de l'edició de llibres. L'Índia és un dels deu primers països del món pel que fa a l'edició de llibres; el tercer si ens referim a l'edició de llibres en anglès. Entre editorials públiques i privades, el país publica més de 17.000 títols l'any, la meitat d'aquests en anglès, l'idioma pan-indi del poble.

El fenomen de l'edició de llibres en anglès no és sorprenent a causa de la política britànica, establerta el 1835, per crear una elit índia formada per "indis per sang però britànics en moral i idees". El resultat fou una mica diferent al que havien previst les autoritats colonials, perquè aquesta "elit", preparada en la seva pròpia tradició intel·lectual, va rebre la infusió d'idees i informació occidental de forma molt més polititzada del previst, i va utilitzar l'anglès per comunicar-se amb líders intel·lectuals i polítics de diferents parts del país per crear una consciència nacionalista.

Durant els anys posteriors a la independència (1947), el poble va entendre el valor de la llengua anglesa per evitar les trampes i riscos del nacionalisme lingüístic. En part per raons històriques, en part a causa de l'actitud pragmàtica índia enfront del nou món, l'anglès va arribar a ser l'idioma més comú en la formació universitària i l'activitat intel·lectual.

Les darreres dècades, aquest fet s'ha concretat en el fenomen de "l'escriptor indi en anglès", especialment en els àmbits de la ficció literària. La publicació de Fills de la mitjanit de Salman Rushdie va revolucionar una generació sencera d'escriptors i pensadors, que van descobrir la possibilitat d'utilitzar formes, metàfores i referències culturals índies en una obra escrita en anglès. Des de la dècada dels vuitanta del segle passat ha sorgit una nova generació d'escriptors indis, com Amitav Ghosh o Shashi Tharoor, que abasta temes nacionals i que prefereix escriure per a tot el país, utilitzant l'idioma de l'antic colonitzador. Rushdie va arribar a comentar de manera polèmica fa uns anys que "l'anglès és un idioma indi". Pocs dels escriptors actuals, que intenten escriure per a lectors d'arreu del país i que, en conseqüència, escullen un segon o tercer idioma après per comunicar les seves idees, negaran aquesta veritat.

El 1992, el Govern va llançar el procés de liberalització de l'economia. L'obertura va originar un boom immediat de dues tecnologies noves: la televisió i Internet.

La televisió va arribar al país amb retard. Fins al 1975 l'emissió televisiva s'estenia solament a set ciutats del país. La programació nacional no es va concretar fins als anys vuitanta. Durant aquestes dècades, Doordarshan, l'emissora nacional del Govern, era l'única amb drets d'emissió al país. Però l'obertura econòmica dels noranta va suposar un creixement del sector impressionant.