Turisme, hospitalitat o parasitisme? De l'observació a la interacció

Aquest turista necessita tota la informació abans de la seva partida per estar segur de l'èxit de la seva estada. Una informació, això sí, que insisteixi en aquells components que més satisfacin al seu imaginari i a les seves expectatives, perquè en el món del turista el que és estrany està domat; es tracta d'un món obedient als desitjos i capricis del turista. A aquest turista no li interessa ni el lloc ni la gent que hi viu, només vol no fer res, distreure's o que el distreguin, i que el serveixin per poder sentir-se "algú diferent" d'aquell que treballa tot l'any.

La paraula turista s'utilitza cada vegada més com a etiqueta despectiva a algú que sembla satisfet amb les seves experiències que, evidentment, no són autèntiques. Comentaris com "les altres persones són turistes, jo no", la definició del turisme com la "bastardització del cosmopolitisme" o la consideració del "turista com a un terrorista" són l'expressió d'algun tipus de malestar cap al turisme considerat com un forma "caricaturesca i reduïda de l'imaginari de descobriment-conquesta" (Augé, 2003).

A partir d'aquesta pregunta podem parlar d'un cert canvi. El turista vol "estar actiu", participar de forma activa en les seves vacances o, almenys, tenir aquesta impressió.

Podem parlar de dues "maneres de fer" que han reorganitzat l'atracció turística. D'una banda, el que han fet certes persones en certs llocs o èpoques de la història. Era (i és) un turisme de commemoracions i recerca d'autenticitat a través de mites fundadors o de persones que han fet quelcom (han pintat o construït monuments) que els turistes ja coneixen, però que alhora seran representats de nou com a nova atracció turística amb nom i cognoms. Els destins ja no són geogràfics, són temàtics o "personals" i es fan rutes a través d'èpoques històriques: l'any Dalí, Gaudí, el 500 aniversari de la mort de Carles V, de Rubens, etc. Es posa en marxa tota una construcció d'atraccions turístiques i es fabriquen petits trofeus que el turista pot dur amb ell com a prova d'haver estat justament aquell any en aquell lloc. Les ciutats esdevenen ciutats d'algú i perden la seva referència geogràfica . Els destins esdevenen temàtics i poden anar des de clàssics literaris, com Cervantes i Juli Verne, fins a dissenyadors de moda com Christian Dior. Alguns celebren la data del naixement, altres la de la mort, depenent de la ciutat que programi aquesta celebració. En el cas d'Albert Einstein és més difícil perquè com podem llegir a El País (22.1.05) tres ciutats discuteixen el protagonisme de la commemoració d'aquell moment de l'any 1905 en què Einstein "es va apropar" a la teoria general de la relativitat. Moltes commemoracions són al mateix temps una manera de reescriure la pròpia història, com per exemple una de les exposicions del 175 aniversari de l'Estat belga. Es tracta d'una reescriptura de l'època colonial belga i la primera exposició al Museu d'Art Africà que expressa en veu alta, a través d'imatges, allò que fins ara era un tabú en relació amb la responsabilitat de la seva política colonial. Podem trobar el mateix a França amb Algèria, o a Noruega que celebra el 2005 el centenari de la seva independència de Suècia. Encara que en un inici el desplaçament sigui motivat amb finalitats de distracció o d'allunyament de la monotonia quotidiana, a través d'aquests programes, el viatge turístic pot generar una presa de consciència de la història pròpia o la d'altres.

Veiem un augment de l'interès cap a les "persones" d'un cert lloc, encara que siguin persones del passat i, fins i tot, alguns llocs puguin constituir-se en destins turístics únicament en funció d'aquestes "persones". No obstant això, per a aquest tipus de programació turística és imprescindible la figura de l'intèrpret que alguns anomenen "interpretador". Aquests guies o animadors tenen com a tasca motivar l'admiració i l'aplaudiment per part de l'usuari. No es tracta només d'informació, sinó d'una comunicació, gairebé una experiència compartida entre intèrpret i usuari: ha d'aconseguir satisfer les motivacions i expectatives de l'usuari perquè d'aquesta interpretació dependrà la comunicació del turista amb l'autenticitat de l'experiència.

Una altre "fer" més individual com a resposta al "què has fet?" seria, per exemple, "he fet el Kilimanjaro" o "hem creuat el desert". Aquí tornem a trobar l'atracció turística de cercar experiències noves i, potser, més individualitzades o solament per millorar la condició física. Existeix una llarga programació d'esports d'aventura i risc per tal de, d'una banda, superar-se durant aquest temps d'oci abans de tornar a la (in)activitat quotidiana i, de l'altra, donar a l'atracció una dimensió desconeguda, extrema i interessant per explicar a la tornada. Aquesta experiència necessita i es basa en la col·laboració específica de persones locals especialitzades -com guies, cuiners, acompanyants- imprescindible per a la realització física d'aquest tipus d'aventura. No es tracta únicament d'un servei més, aquí existeix un altre tipus de contacte, gairebé una dependència. Perquè sense la seva ajuda no seria possible la realització de la prova, moment culminant del ritual turístic. Es tracta d'una comunicació en situació extrema que es motiva generalment per impulsos emocionals, encara que siguin momentanis. Com a prova, hi ha la foto del xofer del 4x4, del camàlic que ha fet possible aquell bivac per veure sortir el sol al desert o del guia que anima i dóna suport els darrers 500 metres, per poder tornar després amb el premi "d'haver-ho fet".

Una altra manera de reorganitzar l'oferta turística és donar deures al turista per tal que se senti més inclòs i reconfortat amb l'experiència. L'octubre de 2004, en la primera pàgina de l' USA Today (San Francisco) s'anunciava: "Da Vinci mode " com a programa turístic, en un joc de paraules que fa al·lusió a la novel·la El codi Da Vinci . Des de la Westminster Abbey a Londres fins a la residència d'estiu del Papa a Roma, passant pel Ritz de París i el Louvre s'ha aconseguit un nou tipus de turista anomenat pelegrí literari. A través de la novel·la, que és la raó del viatge, el destí i el guia, l'experiència turística té una dimensió nova i excitant: misteri, intriga i romanticisme. Es podria tractar d'un altre programa de turisme cultural que compta amb l'èxit de la novel·la per atreure els turistes, però hi ha quelcom més: l'atracció consisteix, d'una banda, en corregir l'autor, en què s'ha equivocat (7 columnes en comptes de 5, etc.) i, de l'altra, tenir un programa de molts moments en què l'actitud ritual del pelegrinatge culmina per trobar-se en presència de la "vista", moment en el qual es compleix l'expectativa. Ja es reconeix aquest tipus de turisme i altres viatgers en parlen: "Els pelegrins del best-seller de Dan Brown, fàcilment identificables en grups de no més de sis persones i alguns acompanyats per guies que cobren fins a 400 euros, s'apressen per veure la ciutat com la reinventa la novel·la" ( El País 20.3.05). Es tracta d'un gest desesperat per part de les multinacionals occidentals per continuar dominant el mercat a través de recursos turístics cada vegada més rebuscats?