Turisme, hospitalitat o parasitisme? De l'observació a la interacció

Parlar de turisme és parlar d'ambivalències i de contradiccions. Les expectatives dels turistes (els visitants) que cerquen experiències autèntiques, en moltes ocasions, no coincideixen amb la visió o l'interès de la població local (els amfitrions) i poden donar peu a experiències frustrants o romandre en una simple recreació artificial. Aquesta ambigüitat és "la línia que separa les diferents classes de pensaments i conductes, entre la curiositat humana i el desig de compartir experiències humanes, d'una banda, i l'intent de beneficiar-se d'aquesta curiositat i d'aquest desig, de l'altra" (MacCannel, 1976).

En aquesta línia se situa, o s'hauria de situar, la interacció entre turistes i amfitrions: les expectatives d'uns, organitzades com a atracció turística per altres.

En l'atracció turística, el contacte i la interacció formen un camp immens d'elements a través dels quals es connecta al món exterior: visió, audició, olfacte, gust... Tota una sèrie de sensacions que poden ser atractives, que es poden rebutjar o que poden coincidir, tenint en compte sempre que cada persona reacciona de manera diferent i consumeix sensacions de forma intransferible. Tots podem ser mobilitzats en el gaudi d'un escenari natural o sociocultural, però cada persona ho fa a la seva manera: ningú no veu la mateixa pel·lícula que el seu veí de butaca (Getino, 2002). Mentre els destins esdevenen cada vegada més llunyans o les atraccions més sofisticades, el turisme continua pretenent que viatjar permet conèixer als altres. I encara que aquests "altres" podrien i haurien de ser objecte propici per a la trobada, només serveix com a atractiu passiu, com a simple presència en un paisatge exòtic, autèntic, pintoresc o típic. Perquè el turista "es mou amb una finalitat i aquesta finalitat és una nova experiència, l'experiència de la diferència i la novetat, quan els plaers d'allò que és desconegut es desgasten i deixen de ser atractius" (Bauman, 2003).

Proposem una aproximació al turisme, no a partir del temps o de l'espai en el qual es produeix l'activitat turística, sinó a partir de l'evolució històrica de l'atracció turística per veure fins on podria ser capaç d'engendrar una nova relació entre turistes i amfitrions, en termes de trobada a partir d'implicacions i hospitalitats. Situarem la nostra reflexió en una evolució acumulativa, i donarem preferència al factor humà dins d'aquest intercanvi, a través de tres preguntes típiques que es formulaven i es formulen al turista quan torna del seu viatge: Què has vist? On has estat? Què has fet? Aquestes tres preguntes ens permeten prendre en consideració aquells elements que eren clau en una època determinada i que han perdurat, encara que modificats i redignificats en èpoques posteriors. A més, ens indiquen a grans trets el canvi essencial de l'activitat i mostren una certa evolució cap a una interacció (necessària) per a un turisme responsable. Amb una quarta pregunta A qui has trobat? volem situar la interacció turística a partir d'una hospitalitat renovada.

Hem d'ubicar els antecedents del turisme en el que s'anomenava "el Grand Tour", un viatge per als fills de nobles anglesos al continent europeu per tal de completar la seva educació. Aquesta manera de fer turisme, amb els avenços dels mitjans de transport i comunicació, ràpidament es va generalitzar entre la classe alta de l'altra banda de l'Atlàntic. Per a aquests turistes la població local no existia, encara que De Montaigne insistia en el fet que "s'ha de viatjar per conèixer l'esperit dels països que es recorren i els seus costums i per fregar i llimar el nostre cervell amb els altres" (Getino, 2002). L'atracció turística era una societat sencera i la preocupació no era quins llocs veure, sinó haver-los vist tots; tots els que se suposava que s'havien de veure, perquè l'atracció turística responia a una moda i a un estatus. Cada turista que tornava havia de dur la prova que el seu viatge havia estat un bany cultural del Vell Continent. Per poder demostrar-ho, es feien rèpliques de tot el que podia ser vist en el lloc d'origen, per exemple la Shater Tower a Berkeley, construïda el 1914 i anomenada campanile en referència al seu "original", el campanile de Sant Marc a Venècia. La "vista" o la imatge era captada, reproduïda, posseïda.

De vegades, l'atracció turística s'escapa a la racionalitat i, fins i tot, pot respondre en sentit contrari a algunes iniciatives dels programadors turístics. En una època en què la preocupació més gran era guardar el turisme dins de les fronteres nacionals, aquesta preocupació es va traduir en eslògans que glorificaven la tradició autèntica dels avantpassats o demostraven com es vivia abans i com es treballava, a través de museus que educaven la població en aquest sentit. L'afany per augmentar un turisme intranacional va motivar campanyes als Estats Units que descrivien l'estat decrèpit de la Torre Eiffel de París, i deien que tenia els cargols oxidats i la torre no estava en condicions per ser visitada. En canvi, aquell any els americans van reaccionar i preferien París que qualsevol altra destinació, en un afany de mitificació del destí: potser era l'última vegada que es podria visitar la Torre Eiffel? En l'atracció, el sentiment juga un paper important i l'emoció d'estar davant de "l'últim exemplar" o "una espècie en extinció" garanteix una satisfacció emocional.

Actualment, amb la saturació de "vistes" per les noves tecnologies, el turisme i el seu atractiu es troben amenaçats per "la il·lusió de saber-ho tot, d'haver-ho vist tot i no tenir res per descobrir pel regnat de l'evidència i la tirania del present" (Augé, 2003). On no existeixen coses per "veure" s'inventen. Allò que és desconegut, en el passat sinònim de distant, es torna habitual i allò que és exòtic, familiar.

Potser ja no es tracta de veure "tot" sinó de veure allò que pugui donar una emoció autèntica a l'atracció.

Si comparem amb períodes anteriors, estem en una època amb millors condicions de vida i lleis socials més favorables, una jornada laboral reduïda i vacances pagades. Aquestes millores socials permeten ampliar els marges del temps lliure, estimulant els desplaçaments turístics únicament per al plaer i el descans. L'estiueig ja s'havia posat de moda en èpoques anteriors per a les famílies burgeses, que es desplaçaven d'un lloc a un altre i duien amb elles la major part dels signes que els permetessin identificar-se i reconèixer-se sempre amb la distància necessària de la població local.

Juntament amb el que s'anomena "consum de masses", el sector turístic s'industrialitza i les firmes multinacionals integren cada vegada més serveis. Controlen, ajusten i reparteixen els mercats. El més atractiu de l'activitat turística és sobretot el contrast entre treball i lleure. Però l'anomenat temps lliure en una societat industrialitzada de tipus capitalista no és un temps realment de lleure o un temps no ocupat, constitueix més aviat una mercaderia que té per al sistema dominant un procés específic, costos de producció i xarxes de distribució i consum. El turista es desplaça amb la seva família i roman immòbil en el seu lloc d'estiueig. De l'atracció turística anterior queda la moda: es va al lloc "de moda" i es torna "bronzejat" com a testimoni d'haver estat "de vacances a l'estranger". Els serveis que s'ofereixen en el lloc de "vacances" per tal que el turista pugui no fer res, o fins i tot perquè l'entretinguin, són serveis pels quals el turista ja ha pagat abans de sortir del seu país. La relació de desigualtat entre població local i turistes pot provocar malestar, ja que l'estranger és considerat més com a model que com a hoste, fet que dificulta qualsevol tipus de comunicació entre amfitrions i visitants i introdueix per a ambdós, elements d'insatisfacció i frustració.