Dolor i memòria del Perú actual. La comisión de la verdad y la reconciliación

Aquesta dada no és anecdòtica i té, més aviat, un significat profund. Barba i Rey van representar -i encara representen perquè la seva campanya de demolició encara no ha acabat- de manera extrema la ceguesa de la classe política, però també la supèrbia carrinclona i fins i tot racista de certs sectors socials peruans, aliens als problemes reals del país.

L'argument de Rey, segons el qual no es podia demostrar que hi havia tants morts perquè ningú no els havia vist, confirmava la gran denúncia de la CVR: que el patiment de milers de peruans fou ignorat, des de la comoditat del poder, com en altres moments de la història per tal de tancar el pas "a qualsevol corrent de solidaritat amb els humils".

Aquesta política de la ceguesa també va ser practicada pel Partido Aprista Peruano. García, a les audiències públiques a les quals fou convocat per la CVR -igual que els dirigents d'altres partits- va mostrar el seu reconeixement a la tasca dels comissionats, però fou incapaç de reconèixer els seus errors. Va mantenir el silenci sobre el silenci que havia practicat.

Fins i tot l'ex president Valentín Paniagua, el qual va crear la CVR, fou a les audiències públiques una ombra de l'estadista que va governar amb decència durant el Govern de Transició. Parlant en nom d'Acción Popular (AP), el seu partit -que va governar entre el 1980 i el 1985, el període més violent- es va mostrar pusil·lànime, molt prudent i conservador.

L'esquerra, per la seva part, no va fer una autocrítica seriosa sobre els seus silencis inicials respecte del fenomen de la violència (les condemnes cap a l'actitud sanguinària de SL van arribar tard en alguns partits d'aquest sector). La classe política, en resum, va mostrar les seves profundes limitacions, la seva incapacitat per entendre la història i el sofriment de la població.

Aquesta distància entre els polítics i la gent representa una fissura terrible al Perú. Difícilment els parlamentaris o aquells que tenen alguna quota de poder pensen en el conjunt del país, tracten de donar a aquest territori i a aquesta nació una coherència. La reacció davant dels esdeveniments d'Andahuaylas va tornar a demostrar-ho d'una manera clara.

Malgrat que la CVR havia alertat sobre la necessitat d'entendre les arrels històriques de la violència que sacseja el país, diversos dirigents polítics van definir el darrer motí armat com a un motí de delinqüents. Però, en el fons d'aquest incident s'escoltaven novament ràbies polítiques acumulades.

Un any i mig després, el terratrèmol inicial produït per les dures conclusions de la CVR gairebé no se sent. El mes d'agost del 2004, quan es va complir un any del lliurament, grups de drets humans van organitzar cerimònies i actes públics per tal que la societat no oblidi els seus propis fantasmes. Perquè la memòria no mori sense pena ni glòria.

L'Estat peruà, segons el primer ministre Carlos Ferrero, també va fer acte de presència, va recordar les víctimes i va anunciar que el Pla de Pau i Desenvolupament que va posar en marxa per a les zones més afectades per la violència continuava. També va recordar que una Comissió d'Alt Nivell continuava estudiant la forma de reparar les víctimes.

Al Poder Judicial, mentrestant, els més de 30 casos "pendents de judici" que la CVR va lliurar a aquesta instància per tal que els tribunals actuïn, avancen molt lentament i això fa que l'ombra de la impunitat continuï flotant sobre el país. Alguns militars, per exemple, involucrats en violacions als drets humans, no s'han presentat a les citacions.

No obstant això, el cinisme més gran continua sent la manca de visió de les classes dirigents peruanes per entendre que l' Info rme de la CVR no era, simplement, un vademècum de morts, ferits, torturats, desplaçats i desapareguts. Era un informe d'alt contingut polític, en el sentit més profund, ampli, intel·ligent i dolorós de la paraula.

Com va dir Salomón Lerner, president de la CVR, el dia que, amb llàgrimes als ulls, va parlar davant del president Toledo: "Presentem aquest Info rme com a un mandat dels absents i els oblidats de tota la Nació. Aquesta història parla de nosaltres, del que vam ser i del que hem de deixar de ser. Aquesta història parla de les nostres tasques. Aquesta història comença avui...".

Més de 18 mesos després, aquestes veus encara no són escoltades suficientment pel poder. Continua el racisme, l'exclusió, la desigualtat, i brots de violència absurds i incomprensibles, com el d'Andahuaylas, que d'una manera increïble va aconseguir despertar la simpatia d'alguns centenars de joves desesperançats del país.

Enmig d'aquest desordre no s'escolta el plor permanent de les víctimes, d'aquells que van perdre la família, els amics, les propietats, el futur. Si el Perú no els escolta, podria estar engendrant per a noves veritats doloroses, esclats de ràbia que poden tirar-nos per la cara, novament, cap a on condueix la injustícia barrejada amb el deliri ideològic.

Ramiro Escobar, periodista peruà de llarga trajectòria, ha escrit i escriu per a mitjans de comunicació nacionals i internacionals, entre els quals hi ha el diari El País i les revistes GEO i Newsweek en espanyol. Actualment és columnista del diari Perú.21i periodista del programa Sin Rodeos de Canal N, el principal canal de notícies del Perú. Va estar molt a prop del treball de la Comisión de la Veridad y la Reconciliación a causa dels seus vincles amb diversos grups de drets humans.