Dolor i memòria del Perú actual. La comisión de la verdad y la reconciliación

Així mateix, el treball de formiga dels comissionats, el seu equip i els voluntaris [ 4 ] van anar albirant a poc a poc una realitat escandalosa: fins abans de conformar-se la CVR, una part del Perú creia que els morts per la guerra interna no passaven de 30.000; en veritat, estaven al voltant dels 70.000, molts d'ells fins ara desconeguts.

La xifra donada per la CVR fou de 69.280 víctimes i es va poder fer aquesta estimació malgrat diversos factors, com l'absència de documentació de molts dels morts. Un altre element que va dur a entreveure les dimensions de la tragèdia fou encara més esgarrifós: es van trobar més de 4.000 enterraments clandestins, entre fosses comunes i tombes, encara sense exhumar.

La CVR, però, no es va limitar a comptar víctimes. La seva tasca principal, que fins ara remou la consciència nacional quan es presenten situacions com la d'Andahuaylas, va consistir en explorar les raons històriques i culturals que van dur a la guerra interna. És difícil resumir aquest esforç en tan poques pàgines, però intentarem fer-ne una aproximació.

El 17 de maig de 1980, a Chuschi, un poble pobre i oblidat del departament andí d'Ayacucho, un grup de militants del Partido Comunista del Perú-Sendero Luminoso [ 5 ] va cremar les àmfores electorals amb què s'havien de realitzar els comicis presidencials d'aquell any. Al mateix temps, va anunciar l'inici de la "lluita armada" per prendre el poder.

Al començament, el fet no va suscitar gaire preocupació ja que es pensava que SL era un grup de poca envergadura i significació (el Perú, a més, ja havia viscut una guerrilla durant la dècada dels seixanta que va fracassar). Encara més, aquesta incursió i altres incidents posteriors van despertar certa simpatia entre la població d'Ayacucho, secularment postrada i marginal.

Durant els mesos següents, el president Fernando Belaúnde (el qual va guanyar finalment els comicis de 1980) va prestar atenció al problema, però sense advertir les seves conseqüències serioses. Primer va enviar la policia perquè reprimís els membres de SL, però el 1982, desesperat, va lliurar a l'Exèrcit el control militar i polític de la situació.

Com que les forces armades no estaven capacitades per enfrontar un conflicte d'aquest tipus, el capítol següent fou l'esclat d'allò que es va anomenar al Perú la "guerra bruta". Més que enfrontaments cara a cara, hi van haver emboscades contínues, matances, execucions extrajudicials, episodis d'una cruesa inaudita, que superen qualsevol malson.

Segons la CVR, entre el 1982 i el 1983 s'haurien produït a Ayacucho, la regió que fou focus del conflicte, uns 28.000 morts. Va començar també, d'una manera massiva, el fenomen de la desaparició forçada, que al Perú va arribar a uns nivells espantosos. No se sap quantes persones han desaparegut, però es calcula que podrien arribar a 9.000 [ 6 ] .

Belaúnde, sord i cec davant de la gravetat del fenomen, va permetre que les forces armades i policíaques actuessin lliurement, no va sancionar els excessos i va fer poc per tal que l'autoritat civil prengués el lloc que li corresponia en aquest conflicte. Les zones de guerra aleshores es van militaritzar, sense control, i allò que va començar com a un incident es va transformar en un incendi.

El 1985, Alan García Pérez, representant del Partido Aprista Peruano, el moviment amb la trajectòria i solidesa més llarga en la història política peruana, fou escollit nou president. García, amb a penes 36 anys quan va iniciar el seu mandat, va despertar esperances a les ciutats i el camp, en els tranquils barris residencials i en les zones de guerra.

Al començament, el seu Govern va prendre algunes mesures interessants: va reprendre l'autoritat civil sobre els militars (va destituir, fins i tot, soldats i oficials que havien participat en una matança), va fer una inversió més important en les zones deprimides i assetjades per la violència i va formar una Comissió de Pau, que seria l'encarregada de donar alternatives duradores.

Els dies 18 i 19 de juny de 1986, tanmateix, es va produir un tràgic esdeveniment. Durant una reunió de la Internacional Socialista a Lima, en la qual hi participava el mateix Willy Brandt, es va produir un motí de presos de SL a dues presons de Lima. La resposta -poc encertada-, del Govern fou encarregar la solució del problema a les forces armades.

La conseqüència d'aquella tràgica decisió fou la mort, a canonades i trets, de més de 200 reclusos que pertanyien a SL (alguns probablement no hi pertanyien). La "matança dels penals", un luctuós fet que fins al dia d'avui persegueix García, va marcar el retorn a la lògica militarista instaurada per Belaúnde; el poder civil va tornar a renunciar a les seves funcions.

El Govern de García va callar davant d'altres matances i el 1990 va arribar al poder Alberto Fujimori, un desconegut sense experiència política. Com se sap, el 1992 Fujimori va propinar un autocop d'Estat (va tancar el Congrés i el Poder Judicial), que ell i el seu obscur assessor Vladimiro Montesinos, van justificar en nom de la lluita contra la subversió.

Concentrant tots els poders, Fujimori va dictar draconianes lleis antiterroristes, que van incloure judicis a civils davant de tribunals militars, jutges sense rostre i un poder més gran a les forces armades. El punt important d'aquesta estratègia va consistir en la conformació de grups paramilitars, que van perpetrar horroroses matances com a part de les seves accions [ 7 ] .

El 1992, pocs dies després d'un brutal atemptat amb cotxe-bomba que va sacsejar el centre de Miraflores (una zona residencial de Lima), les forces policíaques van capturar Abimael Guzmán, el cap de Sendero Luminoso. Fujimori es va atribuir aquest èxit, que en realitat havia estat un esforç d'un grup d'intel·ligència policíaca creat per Alan García.

Després de la captura de Guzmán, la violència senderista va disminuir. A més a més, es va sumar la captura de Víctor Polay Campos, el líder de l'MRTA, l'altre grup subversiu. En aquell moment, malgrat la presència de grups paramilitars, les forces de l'ordre també van canviar d'estratègia amb la població civil, a la qual abans havien mirat amb distància o menyspreu.

Cap a l'any 2000, el país estava bastant pacificat però, com assenyala la CVR, aquest esforç va ser produït en gran mesura gràcies a ciutadans anònims, la majoria d'ells gent humil, que mai no van renunciar a la seva responsabilitat cívica i ètica. Entre aquests hi havia des d'autoritats locals fins a grups de drets humans, a més de capellans i ronderos.

La major part de la direcció de SL, per la seva banda, estava presa i, fins i tot, havia llançat des de les presons un suposat "acord de pau". Però la reguera de mort que va deixar l'enfrontament havia quedat allà i, pitjor encara, les condicions que ho van afavorir no van canviar substancialment, un fet que fins ara pesa sobre el cos i l'ànima del país.

Per això, va ser sorprenent que, quan l'agost del 2003 la CVR va donar a conèixer en el seu Info rme Final aquesta espantosa tragèdia, la reacció dels polítics fos lamentable. Des de la dreta fins a l'esquerra, la incapacitat de reconèixer els errors polítics, la renúncia a donar explicacions sobre el que va passar, es va fer patent i va ser francament indignant.

Els atacs més importants a la CVR, cal dir-ho, van provenir de la dreta. Rafael Rey i José Barba Caballero, ambdós parlamentaris d'Unidad Nacional (UN), un grup de reminiscències socialcristianes conservadores, van ser els que més van tractar de destrossar el digne treball dels comissionats sense conèixer l' Info rme.