Dolor i memòria del Perú actual. La comisión de la verdad y la reconciliación

El 28 d'agost del 2003, després de dos anys d'una tasca difícil i àrdua, la Comisión de la Verdad y la Reconciliación (CVR) del Perú va presentar el seu Info rme final al Palau de Govern de la ciutat de Lima. Va deixar al president Alejandro Toledo, com també als altres poders de l'Estat (el poder legislatiu i el poder judicial) nou volums que sumen gairebé 10.000 pàgines, en què s'explica els horrors viscuts entre el 1980 i el 2000, quan va esclatar un ferotge enfrontament entre l'Estat i el grup maoista Sendero Luminoso (SL) (el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru [MRTA] també va avivar el conflicte, però en menor mesura). Un any i mig després d'aquest fet, les conclusions de la CVR continuen removent la consciència del país ja que no es van limitar a ressenyar una sèrie de fets sanguinaris. També es van qüestionar els fonaments sobre els quals es van fundar la nació i l'Estat, la manera com es va entendre la història i les pràctiques d'exclusió encara presents en la societat peruana. En el lapse de temps que va transcórrer des del mes d'agost de 2003, al Perú s'han continuat presentant diversos episodis de violència, menors que durant les dues dècades estudiades per la CVR, però que demostren que les 69.280 víctimes que aquesta comissió va reportar revelaven una fissura que aquest país, tan bell però alhora tan dolgut, no aconsegueix tancar.

Durant la matinada del dia 1 de gener de 2005, l'eco de la violència política va tornar a despertar els peruans. A Andahuaylas, ciutat del sud andí que pertany a la regió d'Apurímac i bressol del notable escriptor José María Arguedas [ 1 ] , un grup d'homes armats va assaltar la seu de la policia i va agafar com a ostatges almenys 12 efectius.

Els comandava Antauro Humala Tasso, un major retirat de l'Exèrcit Peruà (EP) que l'octubre del 2000 havia protagonitzat, juntament amb el seu germà Ollanta (fins fa poc tinent coronel en activitat de l'EP), un breu aixecament contra el president Alberto Fujimori. L'incident va causar una gran commoció i va arruïnar les vacances d'alguns polítics.

La nit del dilluns [ 2 ] de gener, Humala fou detingut pel cap de la Policia Nacional, després que plantegés condicions per a una negociació que foren considerades inacceptables. Els seus seguidors es van rendir el dia següent, quan les autoritats van amenaçar amb un assalt violent si el grup no deposava les armes i es lliurava.

La rendició es va produir, però ja havia deixat un saldo sagnant: quatre policies i dos partidaris d'Humala morts durant diversos combats suscitats als voltants del local segrestat i els afores d'Andahuaylas. L'olor a pólvora política se sentia novament en l'ambient i, el que és pitjor, amenaçava amb quedar-se.

Una mirada supèrflua podria considerar aquest episodi com a un fet aïllat, inconnex amb la història recent i no tan recent del país. Però si bé per la seva petita magnitud es podria considerar una anècdota, pel seu simbolisme i per la turbulència que va provocar es vincula necessàriament amb la violència estructural que el Perú pateix de manera secular.

Durant el 2004 es van produir altres episodis, diferents al d'Humala, però que confirmarien aquest diagnòstic. En un d'aquests, l'alcalde d'Ilave, una ciutat de la zona aymara fronterera amb Bolívia, fou literalment linxat per un sector de la població. La violència com a mètode per resoldre conflictes va anar recuperant una vigència perillosa.

La Comisión de la Verdad y la Reconciliación (CVR) -entitat creada pel president Valentín Paniagua i després recreada per Alejandro Toledo- va estudiar aquest problema entre el 2001 i el 2003, amb el rerefons de la guerra interna protagonitzada per l'Estat peruà i el grup maoista Sendero Luminoso3. Les seves conclusions foren aterradores.

Entre el 1980 i el 2000, període fixat per la CRV per delimitar el seu treball, haurien mort al Perú 69.280 persones, més que en totes les guerres exteriors que va tenir el país des del principi de la seva vida republicana, iniciada el 1821. El 75% d'aquelles víctimes parlaven quítxua o una altra llengua nativa, el 79% vivia a les zones rurals i el 68% eren analfabets.

Aquestes dades van revelar que el conflicte intern es va dur la vida dels més pobres i exclosos, els quals a Lima, la capital, com també en altres ciutats, encara són marginats. La CVR va assenyalar que no existien indicis seriosos per sostenir que es va tractar d'un conflicte ètnic, però sí que el "profund menyspreu" havia tingut conseqüències molt concretes.

A més, a diferència del que va passar en tots els països llatinoamericans en què hi va haver revoltes armades, el major victimari no fou en aquest cas l'Estat sinó SL. D'acord amb els informes de la CVR, el 54% de les víctimes són atribuïbles a aquest moviment subversiu sanguinari, que va cometre matances, atemptats selectius i execucions públiques.

Les forces armades, les forces policíaques i, en menor mesura, els ronderos (grups de camperols armats per les autoritats per a la seva autodefensa) i l'MRTA (un grup subversiu menor, d'inspiració guevarista) foren els responsables de la resta de les víctimes. Però en el moment de la reflexió, el nombre de morts no és l'únic important.

Si una revolta mesquina i neofeixista com la que va tenir lloc a Andahuaylas [ 3 ] , malgrat les seves grans diferències amb SL, provoca inestabilitat i por és perquè existeix encara un cert terreny fèrtil per a aventures armades. Desgraciadament, aquestes poden calar en franges de la joventut que caminen entre la desesperança i l'exclusió.

La penúria econòmica és un dels motius que atia la desesperació, però no l'únic. Encara que sembli increïble, recentment a Lima algunes discoteques van ser sancionades per pràctiques racistes (impedien l'entrada de persones amb trets andins). L'escandalosa absència de l'Estat en sectors importants de la població és una altra forma d'exclusió.

La CVR va iniciar el seu treball el setembre de 2001, sota la direcció de 12 comissionats, entre els quals hi havia dos capellans, un pastor evangèlic, un antropòleg, quatre sociòlegs, un catedràtic universitari, una advocada, un ex militar i un filòsof (Salomón Lerner, el qual la presidia). Al seu voltant treballaven entre 500 i 700 persones.

La seva tasca va consistir en investigar a fons el període de violència viscut entre els anys 1980 i 2000 i en què, com ja hem assenyalat, es va produir la guerra entre l'Estat peruà i dos grups subversius (SL i l'MRTA). Per a això va realitzar investigacions sociològiques, antropològiques, polítiques, judicials, forenses i, fins i tot, estadístiques.

Però sobretot va entrevistar molta gent. Prop de 17.000 persones van donar el seu testimoni als comissionats o als seus representants, fet que va implicar un esforç de mobilització a nivell nacional sense precedents, però no va aconseguir cobrir tots els racons dessagnats per la violència política. Algunes desgràcies romanen encara en silenci.

El fet de cercar testimonis, tanmateix, fou una de les rutes que va permetre veure que la dimensió de la tragèdia havia estat més important del que molts peruans -sobretot els que vivien més còmodament a les principals ciutats- imaginaven. Quan milers de persones van acudir als llocs establerts per atendre les víctimes, la veritat va aparèixer.

Gent que, durant anys, havia estat callada es va apropar o trucar per telèfon als locals de la CVR (una gravadora responia en castellà i quítxua, l'idioma natiu) i va descarregar les seves llàgrimes i la seva història. Fou d'aquesta manera com es va determinar que SL havia estat el victimari principal, ja que van arribar testimonis des de llocs molt apartats.