La persecució per raó d'orientació sexual. Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals (LGBT)

En molts indrets del món ser lesbiana, gai, bisexual o transsexual (LGBT) no es considera un dret, sinó un crim. L'homosexualitat es considera un pecat o una malaltia, una desviació social o ideològica, o una traïció a la mateixa cultura. Encara que la majoria dels governs neguin que cometin violacions de drets humans contra els grups LGBT o les qualifiquin d'aberracions poc comunes, és freqüent que defensin de forma oberta i fervent la repressió a la qual aquestes persones són sotmeses en nom de la cultura, la religió, la moral o la salut pública, i que facilitin aquesta repressió amb disposicions legals concretes.

En alguns països, les relacions sexuals entre persones del mateix sexe són qualificades d'"anticristianes", "antiafricanes", "antiislàmiques" o de "decadència burgesa". Alguns governs no tracten solament d'excloure els grups LGBT de la cultura local, sinó també de negar que pertanyen a la raça humana. Per exemple, el 1995, el president de Zimbabwe, Robert Mugabe, va qualificar els gais d'"infrahumans". Si els grups LGBT són "infrahumans", com poden tenir drets humans? La negació de la condició humana bàsica d'una persona és el primer pas per al tracte inhumà, cruel i degradant.

La història mostra com el llenguatge de la deshumanització prepara el camí per tal que es cometin atrocitats contra els grups socials estigmatitzats. Les diferències pel que fa a l'origen ètnic, de gènere, religió, orientació sexual i identitat de gènere esdevenen fronteres que es tracen per excloure certes persones de la ciutadania i fins i tot de la pertinença a la família humana. L'homofòbia, com també el racisme i el sexisme, no és quelcom de "natural" ni "inevitable". La discriminació basada en la identitat es pot crear, avivar i encendre amb finalitats polítiques. Governs de tots els continents han fomentat el sentiment antihomosexual i l'han utilitzat d'una forma calculada i conscient per atacar els seus oponents, obtenir suport o desviar l'atenció de les seves malifetes i deficiències. Han intentat servir-se dels grups LGBT com a fàcils bocs expiatoris, i els han acusat de ser l'origen de mals socials com les crisis de moralitat o d'ordre públic.

A gairebé tots els països del món, la vida de les persones LGBT és limitada per una teranyina de lleis i pràctiques socials que els neguen el fet de gaudir, en condicions d'igualtat, del dret a la vida, la llibertat i la integritat física, com també d'altres drets fonamentals com la llibertat d'associació, la llibertat d'expressió i els drets a la vida privada, al treball, l'educació i l'atenció mèdica; uns drets protegits per la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Encara que el grau d'institucionalització d'aquesta discriminació varia d'un país a un altre, no hi ha gairebé cap país del món en què aquestes persones siguin tractades amb plena igualtat davant la llei. No acatar la "norma heterosexual" pot comportar una condemna moral, exclusió i violència per a aquells que qüestionen els rols definits tradicionalment per als gèneres o no els assumeixen. Els abusos se solen ocultar darrere d'un vel de silenci i indiferència.

El tabú que envolta l'homosexualitat fa que la majoria dels atacs contra persones LGBT no es denunciïn. La por a la detenció i les represàlies impedeix moltes vegades que les víctimes es queixin a les autoritats. Quan persones LGBT denuncien atacs a casa seva o les seves comunitats, és freqüent que les autoritats no adoptin cap mesura que al·legui que són afers "privats" que surten de la seva jurisdicció o una conseqüència inevitable dels actes de la mateixa víctima. L'aquiescència oficial propicia la violència contra els grups LGBT. El fet que els col·lectius LGBT s'enfrontin en molts països del món a penes de presó, tortura, maltractaments, execució, violació i discriminació fa que es vegin forçats a fugir dels seus països d'origen i demanar asil en un altre país on esperen rebre protecció i ser tractats amb més dignitat i respecte.

La Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol de Nova York de 1967 són els instruments jurídics que serveixen com a referència als governs per definir les seves legislacions locals en matèria d'asil. En la definició de refugiat no es recull expressament l'orientació sexual com a motiu per sol·licitar asil, encara que l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i la majoria de les organitzacions de defensa dels refugiats reconeixen el col·lectiu LGBT inclòs en el motiu "pertinença a determinat grup social" de la definició de refugiat de la Convenció de Ginebra. Per tant, aquestes persones poden gaudir de la seva protecció i obtenir l'asil.

Aquest motiu fou originalment proposat per un delegat suec durant la Convenció de les Nacions Unides de 1951 i ha servit com a categoria en què, gràcies a la pressió dels moviments de drets humans, els estats han inclòs les dones que fugen de la persecució per raó de gènere, tribus, grups professionals i persones LGBT.

Segons l'ACNUR, un determinat grup social és "un grup de persones que comparteix una característica comuna diferent al fet de ser perseguides o que són percebudes sovint com a grup per la societat. La característica serà innata i immutable, o fonamental de la identitat, la consciència o l'exercici dels drets humans". No existeix una "llista definitiva" de quins grups es poden incloure en aquest apartat. En el seu lloc, aquest terme s'ha de llegir d'una manera evolutiva, oberta al caràcter variat i canviant dels grups en les diferents societats i a l'evolució de la normativa internacional de drets humans.

Les decisions de l'ACNUR no són vinculants per als estats però, en certs casos, alguns governs han reconegut persones LGBT com a refugiats polítics. Canadà ho va fer a partir de 1993, Estats Units el 1994, el Regne Unit el 1999 i Espanya ha concedit refugi a algunes peticions d'asil els darrers quatre anys.

Els països principals receptors de refugiats LGBT són els països de la Unió Europea, Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Aquests refugiats fugen, principalment, de països d'Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica. Arreu del món, l'homosexualitat és perseguida en 70 països, i si bé la persecució pot ser realitzada pels governs, en molts casos gran part de la violència i discriminació exercida sobre el col·lectiu LGBT es produeix a l'interior de la comunitat o en l'àmbit familiar. Això no absol l'Estat de la seva responsabilitat, ja que ha de protegir i garantir la seguretat d'aquestes persones.

No existeixen dades oficials sobre quantes persones LGBT han demanat i obtingut asil al món. Les peticions d'asil per orientació sexual sota la categoria "pertinença a determinat grup social" van començar a principis dels anys vuitanta [ 1 ] . El 1996 s'estimava que existien 700 casos en l'àmbit mundial de sol·licitants d'asil per orientació sexual (realitzades per "pertinença a determinat grup social" o un altre motiu de la Convenció "opinió política" o per la combinació dels dos) [ 2 ] . Per tant, malgrat que durant els darrers vint anys s'han detectat casos de persones LGBT que han obtingut protecció com a refugiats, això no significa que, amb anterioritat, no hi haguessin persones LGBT que haguessin patit violacions dels drets humans i haguessin fugit. No obstant això, no van obtenir protecció.