(De)creixement cultural / (De)crecimiento cultural

La paraula decreixement sona molt però no està de moda perquè el mot decreixement sembla que vagi associat a manca d'èxit, fracàs... i a tots els estereotips socials amb els quals tendim a estar induïts durant la nostra vida. Però és que, segons totes les previsions, hi estarà, de moda, i molt. I a la cultura i a l'art ens tocarà més el rebre, quan en general amb quatre duros hem fet meravelles. Per posar un exemple, només som aproximadament el 2% del pressupost de la Generalitat de Catalunya --alguns fins i tot han comentat que no caldria ni conselleria amb aquesta quantitat-. Això també vol dir que tendim a parlar-ne molt, de cultura -popular i més especialitzada-, i no ens l'acabem de creure com a valor afegit, com un suport clau per al sector dels serveis; aquí s'obriria un altre debat sobre el tema de la sosteniblitat cultural i les seves relacions amb la cultura, però avui l'aparcarem.

Tornem-hi. La gent de la cultura hem aconseguit tirar endavant sovint projectes essent sostenibles, rigorosos -la gran majoria- mirant d'interrogar i reqüestionar temes de futur, aportant i obrint les ments closes en la quotidianitat. El que no tinc tan clar és si les polítiques culturals -quan han existit- han pogut visualitzar que estàvem creant una bombolla d'equipaments i de personal sense deixar espai als diners per a la producció. Després de la transició, el panorama d'equipaments, diners per a la producció, espais en ajuntaments petits i mitjans per a la transmissió del coneixement... eren molt precaris i insuficients. I durant trenta anys s'ha posat èmfasi a corregir aquestes mancanes, algunes de les quals -poques, m'atreviria a dir- encara existeixen. Però la bogeria de la totxana també ha passat factura a l'art. Hem generat museus, fundacions i tota mena de construccions d'obra nova que ja es veia que costaria de sostenir, i el decreixement ara és un imperatiu. La febre dels arquitectes mediàtics i dels polítics mediàtics amb equipaments que gasten més de la meitat del seu pressupost en manteniment era una bogeria. Un exemple seria el Macba, bona icona, bonic, poc funcional i que va néixer sense contingut, tot i que ara ha fet una operació genial en adjuntar les seves col·leccions amb les de "la Caixa". Aquesta és una de les grans operacions d'aquests anys i no crec que en tinguem prou consciència. A banda d'aquestes bones pensades, tenim un greu problema d'àmbit general, que ja teníem en època de vaques grasses: la pràctica impossibilitat de sostenir aquest ritme, cosa que voldrà dir reduir llocs de treball, tenir menys per a producció, per a adquisició, reduir els horaris d'obertura dels espais... i altres temes de molt mal pair que tocarà treballar durant la dècada perduda als regidors -alguns encara no ho tenen gaire clar-, consellers, ministres dels propers governs. Essent positius i cercant solucions, l'I+D cultural s'ha tornat a posar en marxa, i els equipaments i els creadors retornen més que mai a tesis de l'estil del comunisme cultural. Tornar a programar buscant sinergies, fent coproduccions, pensant més en els projectes i en el públic, i no hipotecant els pressupostos comuns en mausoleus o coses sense sentit que no pertanyen a conceptes de progressisme, innovació, sostenibilitat i decreixement. Potser a la cultura li manquen lleis que propiciïn millors relacions amb les empreses privades i els patrocinadors. No una tan gran dependència institucional, sempre un debat complex.

I, enmig de tota aquesta tempesta que serveix per posar coses a lloc -i evidentment també amb víctimes sense culpa-, rebem l'anunci de la possible supressió del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) en un esforç per reduir l'aparell funcionarial. Alguns respiraran: hi ha hagut dubtes des de l'inici. L'elecció i endogàmia dels membres, la possible manca de sintonia amb les estructures dels ajuntaments, la delegació d'una responsabilitat que no ha passat per les urnes, la possible immolació del mateix col·lectiu creatiu, ja que una part és el que decideix. Altres no respiraran, quedaran estupefactes: era el primer intent de sortir de l'òrbita exclusivament política de manipulació de la cultura, buscant distància i l'elecció de persones de rigor per dirigir-la. El tema està servit. El que queda clar és que vénen grans canvis i hem d'estar preparats.

La palabra decrecimiento suena mucho pero no está de moda porque la palabra decrecimiento parece que vaya asociada a falta de éxito, fracaso... y a todos los estereotipos sociales con los cuales tendemos a estar inducidos durante nuestra vida. Pero es que, según todas las previsiones, estará, de moda, y mucho. Y a la cultura y al arte nos tocará recibir  más, cuando en general con cuatro duros hemos hecho maravillas. Para poner un ejemplo, sólo somos aproximadamente el 2% del presupuesto de la Generalitat de Catalunya -algunos incluso han comentado que no haría falta ni consejería con esta cantidad-. Eso también quiere decir que tendemos a hablar mucho, de cultura -popular y más especializada-, y no nos lo acabamos de creer como valor añadido, como un apoyo clave para el sector de los servicios; aquí se abriría otro debate sobre el tema de la sostenibilidad cultural y sus relaciones con la cultura, pero hoy lo dejaremos de lado.